Ponç Puigdevall

És admirable l’ofici amb què Irene Solà controla les múltiples veus narradores

‘Ariel i els cossos’ vol ser una novel·la trencadora, però tira més a novel·la rosa

El rar personatge creat per Vigó podria ser a ‘La sinagoga dels iconoclastes’ de Wilcok

A ‘Estigmes’, Ramon Mas ha sabut polir excessos i posar frases dignes de recordar

‘El fill de l’italià’ i ‘La vigília’ no són per a lectors dels de sumergir-se per buscar perles

'Sis nits d’agost' narra el misteri de la mort de l’activista Lluís Maria Xirinacs i oscil·la entre la possibilitat de recrear-la en uns termes plausiblement inventius o bé a través de l’òptica assagística

Toni Sala dissecciona, amb sadisme, glàndules i òrgans cancerosos de la realitat

Frescor descriptiva, atenció subtil i despullament de prosa marquen l’estil d’Alba Dalmau

Amb vigilància estilística maníaca i intensitat explosiva, Lara refà la mort de Xirinacs

Per què Iris Murdoch no falla mai? Doncs perquè treballa amb un aparell aparentment decimonònic que no és incompatible amb l’originalitat narrativa

'Blasfèmia' es pot llegir com un catàleg d’elements tenebrosos on les mutilacions, la mort, la crueltat i l’asfíxia moral recorren cada una de les seves pàgines

Tot i que l’obra de Jordi Cabré s’esguerra, cal agrair el canvi de rumb del Sant Jordi

Joan Benesiu utilitza amb massa freqüència manierismes prescindibles

‘A l’amic escocès’ arrenca amb excel·lent velocitat narrativa, però acaba molt melodramàtic

'El paradís a les fosques' narra, amb gran coordinació dels elements que traven els fets narrats en una relació de dependència mútua

El món que crea Masó Rahola està construït des de la realitat psíquica del protagonista

No és la primera vegada que un escriptor català converteix la sort de guanyar un premi literari en una plataforma per manifestar la seva particular mirada sobre la realitat política

La força de la ficció es reinventa sofisticadament en el debut de Pol Beckmann

Sembla que ‘Fungus’ pateixi de paràlisi narrativa, com si se centrés només en el contingut

Les guanyadores dels premis Prudenci Bertrana, Ramon Llull i Sant Joan són tres novel·les aliteràries

Que Víctor Català posseeix una elevada sensibilitat verbal, ben lluny del llenguatge de cartó pedra que algú li ha volgut atribuir, és d’una evidència innegable

A la primera novel·la d’Orriols el millor és la intensitat del conflicte interior: esdevé acció

Núria Perpinyà mostra gran riquesa de pensament, però oblida l’instint narratiu

Els drames creats per Punsoda no destil·len espessor sinó un aire massa lleuger

'Treure una marededéu a ballar' és un llibre insòlit on semblaria que l’objectiu de Perejaume és llegir el món per primer cop

Mar Bosch exagera el desfici de la ingenuïtat narrativa i juga sense fre amb l’humor

Se sap que Faulkner no va recuperar mai les parts del llibre que havia extraviat

Amb 'Els ulls dels homes mentiders', Coca omple el forat històric que li faltava per narrar, la dècada dels seixanta

Pàmies se submergeix en un escrutini impecable, de refinada matisació expressiva i psicològica

La darrera obra de Rojals és una ficció pulcra, però no gaire creativa i acaba fatigant

Coll ha escrit una novel·la que informa i distreu, però en acabar se sap ben poc del protagonista

'Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents' és un llibre que costa d’entendre com una novel·la a pesar del premi a la millor novel·la que li ha concedit el jurat del Serra d’Or