La narració com a ciència

Gérard Genette era una mena de científic de la narració que va ensenyar amb intel·ligència com funcionaven les històries. No va ser capaç de raonar per què hi ha novel·listes que no acaben d’escriure bé i escriptors d’estil brillant que són incapaços d’edificar una novel·la, però sí que va distingir categories en l’ús dels temps literaris, va dibuixar mapes dels espais en els relats i va establir un ordre per classificar el caràcter de les diferents veus narradores que podien intervenir en un text: va oferir coordenades teòriques per analitzar i orientar-se dins les infinites selves de les narracions i, com si fos un nou sistema de sistemes, la narratologia propugnada per Genette sembla voler tenir la capacitat d’explicar-ho tot. I és a partir de les seves lliçons i els seus conceptes poètics i retòrics que Salvador Company (València, 1970) arma Fons de formes, premi Andròmina de Narrativa 2018, una novel·la que conjuga pràctica i teoria i que, segons l’autor, “vol ser tant un fons de formes narratives (...), disponibles per a qui vulgui descobrir-les o revisitar-les, com, seguint el calembour que el títol permet, una ullada a la deformitat dels principis, les creences o el que siga que hi ha davall d’uns fets com els relatats ací”.

El punt de partida de Fons de formes és una notícia apareguda a finals de gener del 2006 al portal Vilaweb: tres encaputxats van atacar la llibreria Tres i Quatre de València, incident que es va repetir al cap de vuit mesos, aquesta vegada a cara descoberta. Més atabalat per l’enginyeria o l’arquitectura del discurs, per l’esperit programàtic o polític, Company s’inventa sense gaire entusiasme i amb massa feblesa narrativa la vida quotidiana dels autors de l’agressió i n’indaga les causes, però el lector aviat té la certesa que l’autor aposta pel triomf homicida del text en detriment de les descripcions i els paisatges, de la psicologia i l’existència tangible dels personatges, de les línies d’ombra de l’ambigüitat i les segones intencions humanes.

Cada capítol, certament, construït seguint els exemples i les figures proposades per Genette, intenta acostar-se als diferents avatars, a la vida i les relacions dels responsables de l’atac a la llibreria, però tot plegat sembla que sigui una obligació inexcusable per entrar en el que realment interessa a Company, l’explicació narratològica de cadascun d’ells —a la manera d’una pròtesi—, demostrar “que les formes narratives —és a dir, les estratègies textuals que conjuminen el què i el com— no són gratuïtes: a una realitat deforme (...), hauran de correspondre tot sovint unes formes deformades”, “que darrere de cada opció narrativa no hi ha només, en el millor dels casos, un virtuosisme tècnic, sinó una determinada concepció del món”.

El virtuosisme tècnic de Salvador Company no reflota la manca de vitalitat de l’obra

El lector que no experimenti cap mena d’atracció pels problemes tècnics inherents a l’art de narrar pot considerar Fons de formes com un exercici estilístic vacu, de la mateixa manera que el lector que entengui la novel·la com un lloc hipnòtic amb històries i personatges de veritat la veurà plena d’alts i baixos de ritme, sense vitalitat ni vigor, sense peripècies ni acció, sense que enlloc es formuli la pregunta universal i perenne de la ficció: i ara, què passarà? No se sap si el lector compromès, més enllà de l’evidència del virtuosisme tècnic que Company hi inverteix en va, hi detectarà alguna mirada moral sobre els atzars de la vida.