Lliçons d’història

Dins l’extensa obra novel·lística de Jordi Coca (Barcelona, 1947), hi ha una multiplicitat de camins narratius que desenrotllen exemplarment l’aventura moral d’uns personatges que desemboca, sense remei, en una supervivència resignada, en la soledat i l’autoengany. I això passa tant en els experiments dels seus primers llibres (Els lluïsos, Alta comèdia), quan juga amb la dualitat i l’escissió del jo narratiu, com quan adopta un estil i una forma riquíssima gràcies a l’habilitat invertida a matisar els infinits tons del gris: només s’han de llegir els cal·ligràfics exercicis flaubertians de Mal de lluna o L’emperador per entendre-ho i aplaudir-ho. Això també passa quan Coca, com si fos un projecte literari llargament calculat, narra la violència que generen sobre la gent els sistemes polítics i les idees, quan descriu com la Guerra Civil i el franquisme van destruir, i amb quines eines autòctones, la societat catalana: La noia del ball s’ubicava entre 1916 i 1942, Sota la pols transcorria durant la postguerra, i Dies meravellosos era la història de la Transició amb uns personatges que, des d’un poble petit, vivien lateralment entusiasmes i decepcions que els suscitaven els pactes a Barcelona i Madrid. La gràcia narrativa era que l’evolució de la Història influïa en l’ànim dels protagonistes i determinava el destí de les seves relacions. Alguna cosa semblant passa amb Els ulls dels homes mentiders, novel·la on Coca omple el forat històric que li faltava per narrar, la dècada dels seixanta amb el Maig del 68 com a eix.

Aquest llibre forma part d’un cicle de set novel·les, d’autors diferents, per commemorar el bicentenari del monstre de Frankenstein. El repte incloïa tres condicions: calia ambientar-la en un any concret, a Barcelona, i totes havien d’incloure l’aparició d’un mateix personatge secundari —la representació del mal— vivint una situació determinada. No és fins a l’últim tram de la novel·la que Coca incorpora el nou avatar del Prometeu modern, com si el monstre fossin les poderoses famílies catalanes que van sustentar el franquisme i el terror exercit des de les instàncies policials, els policies que intervenen a la universitat, on cursa Filosofia i Lletres el protagonista i narrador de la novel·la, i la bona família burgesa en el si de la qual ha nascut. Però més enllà de l’execució de les regles imposades per l’editorial —aquí potser massa òbvies a pesar de l’esforç de Coca per encaixar-les sense que xerriquin gaire—, Els ulls dels homes mentiders és una novel·la de formació que recrea les sensacions i experiències de la joventut: exiliat a París pels aldarulls a la universitat —i gràcies a la fortuna dels pares—, el protagonista escriu sobre les peripècies del seu passat immediat i sobre les aventures mínimes que li succeeixen allí. A París es relaciona amb un grup d’artistes conceptuals, coneix exiliats republicans —l’escriptor Ambrosi Carrion—, i viu en el pis d’una multimilionària nord-americana que estudia Picabia. El més interessant, però, és que se sent un covard i un traïdor com Lord Jim i que no es pot treure de sobre el sentiment de culpabilitat —llàstima que Coca no explori més aquest vessant— d’haver deixat enrere Barcelona i l’ambient de descobriments vitals i intel·lectuals cultivats mentre prenia consciència de la seva existència mediocre, mentre participava des de la distància amb el teatre obrer d’Ángel Carmona i el grup Pipironda, o mentre visitava la redacció d’Espasa i coneixia el poeta Josep Corredor-Matheos. Al final, les experiències de París i de Barcelona esdevenen crònica viva de l’època, però el lector es va decebent perquè enlloc troba la novel·la que esperava.

És veritat que hi ha moments narratius portentosos (la representació d’una obra de Pedro Salinas en una taberna del Camp de la Bota), que es respira l’ambient de l’època, i que la desorientació que ofega el protagonista té un desenrotllament persuasiu, però el que s’acaba imposant és l’excés de dades històriques, com si les lliçons d’història aniquilessin el relat.