L’ímpetu vital

El protagonista de Haiku a Brooklyn, primera novel·la del poeta Joan Vigó (Barcelona, 1964), podria tenir qualsevol altre nom, però si es diu Antoni Russell és perquè el seu projecte vital no s’allunya gaire del que anima l’existència de Martial Canterel, l’excèntric milionari creat per Raymond Roussel a Locus Solus, i que convida un grup d’amics a passejar pel seu jardí amb la intenció que admirin el seu museu d’extravagàncies, els invents i descobriments que ha anat fent amb una lògica delirant i que constitueixen un puzle sense fi d’imatges i d’històries: no és en va l’alegria de Russell quan Dalí, el 1968, a Nova York, juga amb la semblança fònica i li dedica Rostres ocults com si compartís cognom amb l’escriptor francès, ni que recordi el mausoleu de Raymond Roussel al Père Lachaise, ni que en aconseguir “la vitrina sanitària dels anys vint, de metall lacat en blanc i tancaments, portes i prestatgeries de vidre transparent”, la vitrina de la funerària del barri de Nova York que servia per guardar-hi les eines i els ungüents per maquillar els morts, escrigui que serà “com una màquina d’evocacions d’aquelles que construïa Martial Canterel a Locus Solus, la seva finca màgica, el seu Gabinet de Curiositats a l’aire lliure”. Tampoc és gratuït que Haiku a Brooklyn s’obri amb una cita de Benet Rossell, l’artista conceptual que deia que plantava el seu art a la terra: al cap i a la fi, el Russell de la novel·la de Vigó dedica la seva vida a la preparació del moment final on s’arrelarà per sempre a la terra com si fos una obra d’art anònima i immortal.

Un rellotge de butxaca que s’emporta de la seva Barcelona natal, la targeta de visita del propietari de la Cacciatore Funeral Home Services, la primera ràdio que va comprar, un pètal de rosa sec, la màquina de fotos que ha fet servir per retratar els carrers de Nova York sense baixar mai del taxi que el du amunt i avall...: són objectes personals que Russell selecciona per guardar a la vitrina sanitària (el seu Gabinet de Curiositats), i que constitueixen les petges més memorables que deixarà rere seu, pertinences vulgars que desmenteixen la seva trivialitat perquè li permeten la reconstrucció de les poques certeses de la seva vida, les trampes, pors i imperícies, rastres d’uns altres espais i temps. I és així com el lector pot anar reconstruint les diverses etapes vitals de Russell: guia nocturn dels mariners de la Sisena Flota a Barcelona, que li van infondre l’admiració cap a Amèrica; les lliçons que aprèn d’un mestre de la República depurat pel franquisme; el viatge a Nova York, d’on ja no es mourà més; la vida grisa regentant una botiga de begudes a Little Italy; els seus quatre amors, els seus pocs amics, la seva passió per l’art i l’escriptura com a necessitats vitals que no li cal fer públiques; i el seu projecte final per honorar de manera adequada la seva vida, i que seria una descortesia revelar: l’únic que es pot dir és que està a l’altura de la qualitat serena que irradia Haiku de Brooklyn pàgina rere pàgina, ja sigui per la intensa contenció expressiva de Vigó, ja sigui per l’originalitat del pensament de Russell, ja sigui perquè la novel·la es va omplint del seu ímpetu vital, de la força renovadora amb què es mou entre contraris i l’impulsa a viure en els marges. O de la seva actitud d’estar en el món a la recerca del lloc just que li correspon, sense voler mai, però, transformar-lo.

Russell és un dels personatges més rars de la literatura d’avui: podria figurar en el catàleg d’anomalies que reuní Rodolfo Wilcok a La sinagoga dels iconoclastes, o en la sèrie sobre escriptors inèdits de Vicenç Pagès a El poeta i altres contes, que li servia per indagar sobre els motius pels quals algú no publicava el que escrivia. No menys insòlita és Haiku a Brooklyn.