Una violenta intensitat

De les catorze definicions que assaja Italo Calvino per acotar el territori que ocupen els clàssics i la relació que s’estableix amb els lectors, segurament pot ser aquesta la que convé més per adonar-se de la feina exemplar que està duent a terme Club Editor —i Enric Casasses i Blanca Llum Vidal— amb l’edició, en quatre volums independents, de tots els contes de Víctor Català (L’Escala, 1869-1966): “Els clàssics són llibres que com més et penses que els coneixes per haver-ne sentit a parlar, més nous, sorprenents i inèdits trobes en llegir-los de veritat”. La temporada passada es van poder llegir els dos últims llibres de Víctor Català, els contes inclosos a Jubileu (1951) i a Vida mòlta (1950) —es van donant a conèixer en ordre invers al de la seva publicació—, i aleshores el lector ja va tenir l’ocasió de comprovar que Gabriel Ferrater, per primera i única vegada, s’equivocava quan deia que “hay que leer Solitud, y probablemente nada más de Víctor Català, cuya flauta realmente parece haber sonado una vez por casualidad”. “Després només va escriure nicieses”, afegia en un altre lloc, una opinió que Joan Fuster no compartia a pesar de lamentar l’argument grotesc de Solitud, de menystenir l’altra novel·la de Víctor Català, Un film—“granguinyolesca i inversemblant”—, i de retreure-li que només narrava “la pura calamitat d’una tragèdia vulgar”: lloa l’acerada intensitat dels seus contes i no pot evitar de reconèixer el que van saber de seguida els lectors que s’acostaven per primera vegada a la narrativa curta de Víctor Català, que tenia un instint literari verdaderament poderós.

Ara que arriba el segon volum de Tots els contes, i que inclou Contrallum (1930) i La Mare Balena (1920), el lector torna a quedar fascinat per un món on només sembla que hi hagi espai per als drames tremebunds, per a la violència i la sordidesa, per a la bogeria, per als accidents de qualsevol espècie, per als finals tràgics i desoladors, amb uns protagonistes tètrics i tan vitalment desastrosos com el vagabund que, en encendre un cigarret una tarda d’estiu, provoca un incendi vertiginós al bosc on s’ha ajagut per pair la borratxera. O tan malalts com el pescador somnàmbul que estrangula la seva dona sense adonar-se’n, o com la filla d’un empresari barceloní, “un ésser tan insignificant que no es trobava a sobrar ni a mancar enlloc”, que queda embarassada, que avorta, que ingressa en un convent i que, a causa d’unes febres, perd el poc senderi que tenia i veu arreu el fill que no va néixer, amb la brutalitat de la Setmana Tràgica com a rerefons i que serveix a Víctor Català per oferir un retaule primorós de l’exacerbació, de l’oprobi i del crim. El conte finalitza molts d’anys després en una platja on uns nens es banyen, però ni el sol ni el mar presenten cap consol, perquè “l’un renyega magreses esquelètiques, en l’altre el tamany del cap no guarda relació amb l’esquifidesa dels membres, aquest té un braç que li penja inert, com ala d’ocellet eixalat, aquell no pot resistir la potència de la llum i els seus ulls febles guinyen i parpellegen sense parar...”. La generositat de Víctor Català a l’hora de catalogar les xacres de la humanitat és il·limitada —i no costa gens imaginar que els seus contemporanis es molestessin o s’horroritzessin i sentissin repugnància davant de tanta crueltat—, però el que convé és deixar de banda l’ús de la violència i la misèria com a tema —i les lliçons psicològiques i socials que se’n deriven, i algun missatge i alguna condemna—, i respondre unes preguntes essencialment literàries.

Víctor Català ho té tot: sap crear escenes i diàlegs, unir accions, té sensibilitat verbal...

Que Víctor Català posseeix una elevada sensibilitat verbal, ben lluny del llenguatge de cartó pedra que algú li ha volgut atribuir, és d’una evidència innegable. Però, sap muntar escenes?, sap crear diàlegs?, sap organitzar la matèria narrativa, tant en els contes curts com en les nouvelles? Sap connectar les accions i els fets de manera que sobtin sense precipitar-se cap a la inversemblança? I aconsegueix que el ritme de la ficció adquireixi una lògica particular? La resposta a totes aquestes preguntes és un sí categòric, i el lector escèptic, o el lector que encara no ha llegit mai de veritat la narrativa curta de Víctor Català, ho podrà comprovar quan obri aquest volum i topi amb relats com Penediment, Nostramo o Temptació, unes meravelles tan noves, sorprenents i inèdites com prometia Calvino en parlar dels clàssics.