La imaginació explosiva

Com si de sobte fos sincer i, indirectament, reconegués que el somni europeu s’havia esvaït, davant de l’onada de moviments migratoris, Jean-Claude Juncker va dir fa uns anys que, si se seguia amb tanta incompetència la política de reubicacions programada per la Comissió Europea, el conflicte dels refugiats tan sols se solucionaria el 2101. No és probable, per sort, que Juncker llegeixi Barcelona 2101 perquè aleshores, segurament, no podria suportar la profecia en forma de novel·la que fa Valentí Puig (Palma, 1949), una profecia on s’alternen la política i la ciència-ficció, els paisatges apocalíptics, el costumisme prospectiu i els diàlegs visionaris: hi trobaria un vaticini ple de desesperança sobre la destrucció de l’espiritualitat d’Occident i dels seus valors intrahistòrics, nodrida per la pulsió de la mort, per la guerra, per una violència molt primitiva, per la subversió, la pornografia i la catàstrofe, per l’odi i la indiferència al mateix temps. I aleshores sabria que el 2101 no només no s’ha resolt el jeroglífic que representa l’arribada massiva de refugiats, sinó que ja no existeixen països, substituïts per ciutats estat amb immenses barriades asiàtiques; que l’islam ha desaparegut a causa d’una guerra entre xiïtes i sunnites; que hi ha hagut una unificació de totes les religions; que la llengua s’ha fragmentat, amb un vocabulari nou; que la tecnologia ha resolt els problemes mediambientals. I que hi ha robots que roben nadons, i androides que volen ser humans, i els pantocràtors, uns dissidents que no renuncien al manteniment de la consciència i al privilegi de la memòria.

BARCELONA 2101

Valentí Puig
Proa
190 pàg.
17,50 euros

Barcelona 2101 és una novel·la més meditativa i expressionista que narrativa, com si l’objectiu no fos dotar d’emoció els personatges, o persuadir el lector amb una intriga. L’argument es desdibuixa, com si tan sols fos una excusa per traçar la radiografia dels elements de la nova societat mundial, i l’arquitectura, o el procés del relat, és laberíntica, irreverentment digressiva, com si li passés el mateix que a l’escenari que s’inspecciona, la Barcelona DF, i fos “un videojoc sense desenllaç”. L’emoció, i el plaer, de Barcelona 2101 es focalitza en un altre àmbit, en el poder de la veu narradora, en la passió, la fluïdesa i l’eloqüència d’una escriptura tan burlesca que converteix en comèdia inhumana —i impietosa— el desastre de la Història i el fracàs de la política, talment com si fos una sàtira d’Evelyn Waugh reescrita per William Gibson: a Barcelona 2101 l’emoció no s’ha de buscar en les peripècies de Frisco, que treballa en el torn de nit de la Seguretat Psicològica, ni de Tutela, una perruquera de gossos robòtics —tot i que commou el seu instint per revitalitzar “una visió idealista del vell individualisme”—, ni en la legió monstruosa de personatges secundaris que els custodien, sinó en la qualitat de la música de la prosa, en l’energia aforística de múltiples frases, en els arravataments creacionistes —“els lectors, absorts, semblaven nanoinsectes que arrodoneixen la bolla d’excrements en ple bosc”—, en una imaginació explosiva —entre la caricatura i el grotesc—, en els fastos d’una coreografia agressiva, amb focs d’artifici tenebrosos i esclats de maldats psicòtiques, que genera un malestar implacable gràcies a les repeticions i els excessos.

Barcelona 2101 no sedueix: aclapara. I, en comptes de manipular l’atenció del lector amb una eficàcia sigil·losa, és una novel·la que se li imposa amb desesperació i violència, com si el segrestés per la força apassionada de la fe que diposita en ella mateixa: a pesar de la seva extensió, relativament breu, és tan rica d’idees i detallista, i hi ha tanta exploració moral, que convé llegir-la molt a poc a poc si no es vol córrer el risc de sucumbir al vertigen. Evidentment, com que no busca ser una novel·la en el sentit tradicional, com si la prosa no pretengués cap mena de comunicació, sinó tan sols una espècie de lleialtat cap a la poesia o el pensament, cap a l’experiència interior, Barcelona 2101 pot estranyar i distanciar algun lector que pretengui distreure’s amb els diversos episodis d’una ficció plena d’aventures futuristes. D’altra banda, Puig no és tampoc un novel·lista en el sentit convencional, tot i que ningú pot negar que és un virtuós de la seva pròpia singularitat.