En una bombolla

Llegir Balzac vol dir internar-se en un món de trames fantàstiques que és, al mateix temps, extremadament conseqüent, ja que arreu mostra la seva capacitat per fer que tot sembli versemblant gràcies al truc de revelar quins són els verdaders recursos econòmics de cada personatge, i el seu desenrotllament en la novel·la, en general, depèn del que guanya i del que perd i del que posseeix en l’instant de morir: el drama econòmic no només domina la comèdia humana de Balzac, sinó que els diners i els deutes —si Madame Bovary s’enfonsa no és pels adulteris, sinó pels endeutaments— podrien ser els fils conductors de bona part de la narrativa del XIX. A El paradís a les fosques, premi Enric Valor 2017, Vicent Usó (Vila-real, 1963) recull aquesta herència i l’adapta a les circumstàncies que van desembocar en l’esclat de la crisi iniciada el 2008: en un hotel de Jakarta, després d’una venda amb unes condicions excel·lents per l’empresa on treballa, Maties Passera celebra l’èxit amb una prostituta de luxe mentre a l’ordinador un canal de notícies narra la fallida de Lehman Brothers, la caiguda de les borses de tot el món i el pànic del sector polític. Maties, però, se serveix una copa de Veuve Cliquot i brinda “per aquells pobres miserables que acabaven de quedar-se al carrer”. Les peripècies de Maties vindran a demostrar el poc encert de Balzac quan afirmava que els deutes generaven crèdit i que la falta de creditors reduïa l’ajuda que es podia esperar.

El paradís a les fosques narra, amb gran coordinació dels elements que traven els fets narrats en una relació de dependència mútua, i amb una ambició que no exclou l’artesania, de quina manera Maties va quedant desproveït dels atributs que l’han dut al cim, de quina manera tan contundent la seva “capacitat de seducció, duresa de caràcter, nervis d’acer, agilitat mental, resistència” s’evapora quan esclata la bombolla artificial on ha viscut fins llavors. I, mentrestant, el lector pensa que hi deu haver poques novel·les que examinin amb tanta meticulositat els laberints del poder econòmic en una capital de comarca (Vila-real, a la Plana Baixa), la puixança dels nou-rics a la recerca de la construcció d’aparença sòlida, les extravagàncies dels artistes locals de moda, la fascinació per les botigues de roba, les joieries de luxe i tot el que es pagui a preu d’or; o que no són gaire freqüents les novel·les que disseccionen amb tanta passió narrativa la vulgaritat del creixement econòmic, les conductes d’una societat neuròtica, la seva ridícula sordidesa. És dins d’aquesta línia de la novel·la que Usó excel·leix creant intrigues, descrivint les cabòries i la volubilitat moral del protagonista i la seva manera de relacionar-se amb les circumstàncies que el van encerclant fins a ofegar-lo. No es pot dir el mateix, però, de l’altra línia que recorre la novel·la, i que esdevé un element accessori que distreu l’atenció de la història central. En principi, serviria per explicar els orígens familiars de Maties i estendre l’onada de corrupció de l’era democràtica fins al fons del primer franquisme. Però els secrets d’un passat fosc, excessivament melodramàtics o grotescos, l’homosexualitat reprimida del pare i el caciquisme del patriarca poc aporten a la realitat central que narra la novel·la, i fins i tot desvirtuen la càrrega corrosiva que es va acumulant quan el relat es fixa en la vida contemporània. La gràcia narrativa d’Usó aquí no decau tampoc, però el lector no es pot estar de creure que pertany a una altra novel·la de rumb més atzarós, més balzaquià.

Una llàstima, perquè El paradís a les fosques no es mereix que el lector, de tant en tant, perdi l’interès per culpa d’uns assumptes que li plaurien en un altre llibre. La potència i la força narrativa i moral de la novel·la és d’un voltatge tal, però, que no seria gens estrany que el lector perdonés a Usó haver-se deixat temptar —ocasionalment— pels atractius del drama familiar.