Literatura i mercat

A la novel·la anterior, En la pell de l’altre, Maria Barbal (Tremp, 1949) aconseguia ben aviat que el lector es plantegés desertar de la lectura, no tant per l’ímpetu de fulletó antic que assolia el relat —que també— com per la falta de coherència estilística, pels contratemps rítmics que torturaven les frases, pel desgavell que dominava l’ordre de les paraules. Tot just començar la primera part d’A l’amic escocès, més enllà d’un preàmbul que incita a témer el pitjor, és fàcil adonar-se que Barbal s’oblida del mercat i no vol que la literatura l’expulsi del seu si, que s’esforça per posar en circulació una manera de fer literatura que ja feia massa llibres que s’havia tornat muda o invisible, com si s’escarrassés amb la matèria narrativa i la seva organització i plasmació amb paraules, tal com s’escarrassen el protagonista i la seva germana per escriure amb cal·ligrafia bella i clara. I la “rivalitat alegre” amb què competeixen els germans, a l’escola i a la família, per aprendre un més que l’altre, sembla que hagi contagiat l’escriptura de Barbal en la primera part del nou llibre, que comença el 1913, en una aldea dels Pirineus lleidatans, i acaba el 1940, quan el protagonista torna després de ser presoner d’un camp de concentració francès, de passar bona part de la Guerra Civil en hospitals, de renunciar a vel·leïtats artístiques i d’acceptar que es convertirà en funcionari.

Mentre el focus d’atenció de Barbal són les peripècies sense glòria del protagonista, A l’amic escocès és un exemple excel·lent de velocitat narrativa, de complexa lleugeresa i tensió formal, de càlcul i rigor fred, i avança amb elegància i sobrietat i una inevitable rapidesa, talment com els dies es transformen en anys a mesura que les obligacions laborals es van encadenant. Tot és gris a la vida del protagonista: és incapaç de consolidar cap trama romàntica, sembla que les coses que l’envolten es vagin esvaint de manera ineluctable, o que no tinguin cap mena de pes dramàtic, i que no hi hagi res que pugui adquirir la fixesa d’un símbol o que persegueixi l’efecte novel·lesc (en el mal sentit de la paraula) que reclamaran els lectors habituats a apropiar-se dels textos sense cap problema: la gràcia, però, és que Barbal narra amb enginy els avatars de la vida minúscula d’una resignació, amb el ritme frenètic de l’aventura. O que evita la temptació de documentar el folklore de la vida rural. O que sacrifica els fils d’un argument que podrien satisfer les esperances fulletonesques d’un sector del públic. En acabar la primera part, el lector celebra que l’ordenació dels processos de causa-efecte (la creació de vida) siguin plausibles, està content amb el to de la veu narradora, que no sembla saber-ho tot sobre el personatge que biografia, i es pregunta amb interès com gestionarà el protagonista, a la segona part, el que sent de la història d’amor.

A partir d’aquí, però, s’entra en una altra dimensió. S’altera el punt de vista i, quan familiars, amics i la noia amb qui es vol casar el protagonista donen la seva visió, es cau en la repetició d’informacions que el lector ja coneix. El pes de la Història —les desgràcies de la Guerra Civil, la candidesa dels bons i la maldat dels dolents— poca cosa nova aporta al desenrotllament de la novel·la. El ritme s’afeixuga, la gracilitat estilística deixa pas a un costumisme verbal (i moral) que només pot satisfer els entusiastes de les investigacions dialectològiques, i el lector té la certesa que A l’amic escocès i Barbal perden de vista la literatura perquè el record que el mercat existeix ha vençut. I aleshores, a l’epíleg, els impulsos melodramàtics, o potser el sentimentalisme inversemblant, a la manera d’un gran happy end, quan arriba el moment de quadrar el cercle i justificar que la novel·la es tituli com es titula, s’imposen com un llast difícil de sostenir.