Escapar de la vida

Entre el gener i l’agost del 1997, en el tram de carretera entre València i el Perelló, el cor geogràfic del circuit del bakalao, encara hi va haver vint accidents, però el panorama que envoltava el fenomen de la Rutaera igual que el del camp de batalla després d’una derrota. Com un estigma, es relacionava la Ruta del Bakalao amb la mort, amb l’auge de la drogodependència, amb la delinqüència, i l’arribada del PP al govern va representar el desballestament del que s’havia anat transformant en una manera d’“escapar de la vida”, com ho defineix el periodista Juan Manuel Oleaque a En èxtasi. Ara, ampliat i traduït al castellà, incorpora un pròleg de Kiko Amat que descriu amb exactitud el malestar dels protagonistes d’Estigmes, segona novel·la que Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1981) situa a Puigsech, poble imaginari de la Catalunya rural que podria agermanar-se amb el Twin Peaks de David Lynch: el grup d’amics també vol escapar de la vida que els ofereix l’estiu del 1997, però en comptes de recórrer els polígons de nit han de reunir-se en un garatge i esperar que arribi l’hora d’Els Simpson o mirar la pel·li llogada al videoclub.

A pesar que l’escenari no és igual, els personatges d’Estigmes busquen el mateix que detecta Amat a la Ruta del Bakalao: no reproduir els costums dels pares, anar de festa per fugir de la normalitat, creure en el poder redemptor de la música i en la seva capacitat per enlairar-nos més enllà del tedi, oblidar-se de l’alienació, el desamor, l’odi i l’angoixa, perdre la raó a través d’insòlites combinacions narcòtiques, tal com li passa al protagonista, en Germ, que intenta suïcidar-se perquè “Puigsech em narcotitza”, perquè més endavant se sap que creu que “hi ha persones que perduren, que es mantenen a l’aguait encara que sigui en estat latent, mentre esperen la seva oportunitat per tornar entre els vius”. “Vinc d’una estirp fantasmal”, escriu en Germ quan surt de la clínica i entra a treballar a la ferreteria de l’amic del seu pare, mort en accident de cotxe i amb fama d’haver sigut el boig del poble: creia que tothom veia coses diferents, coses que eren dins de cadascú i que només cadascú podia entendre, investigava la història oculta del poble i prenia moltes notes, però sempre era el mateix i “quan arribava al final tornava a començar en horitzontal o en vertical indistintament, aprofitant l’espai entre les línies i el buit entre lletres”.

ESTIGMES

Ramon Mas
Edicions de 1984
144 pàg.
16,80 euros

Un estigma també pot ser el signe morbós persistent característic d’una malaltia: en Germ surt a caminar de nit, sent els batecs dels arbres i els passos el porten cap al bosc, l’ermita de Sant Roc, la cova o la Boca del Llop, que fascinava el seu pare. Com passava a Afores, també novel·la fragmentada en contes on cada personatge revelava el secret que volia mantenir lluny de la vigilància constant que en el poble tothom exercia sobre tothom, a Estigmes Mas torna a individualitzar una galeria de gent que configuren la idiosincràsia del lloc, introdueix l’inexplicable dins la realitat, i l’espessor del bosc que envolta el poble fa de porta d’entrada a la bogeria. Que l’incomprensible admeti explicacions racionals enriqueix el text, i el lector pensa que, de mica en mica, el mapa de Puigsech va agafant forma.

Sense apartar-se del pla d’acció que dirigia la seva novel·la anterior, Mas ha polit excessos, ha eliminat anècdotes prescindibles, i els aspectes llegendaris i ancestrals estan ben lligats dins el corrent del text. També ajuda a fer bona la lectura que la crònica del poble no se sobreposi a la voluntat de narrar la història d’un cas particular, que en les descripcions no hi escassegin els detalls significatius i versemblants i que hi hagi frases dignes de recordar: “El bar no és el lloc on passen coses, sinó on s’expliquen”.