Consciència irreal

En un principi, el lector de L’hivern a Corfú, primera novel·la de Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) després d’haver excel·lit com a contista amb dos llibres molt elaborats on reinterpretava críticament la realitat a través d’una imaginació desmitificadora, irreverent i còmica (Polpa i La biblioteca fantasma), podria creure que llegeix una diatriba, escrita amb lleugeresa i des d’una mirada lúdicament glacial, contra el turisme de masses contemporani: Bertran Bartra, home gris, ha guanyat un creuer pel Mediterrani en una rifa de Nadal, i, sol a bord, sense desembarcar a cap dels llocs on fondegen, com si passegés pels carrers, places i avingudes d’una gran ciutat desconeguda, força avorrit i sense altres interessos que unes innòcues fantasies sexuals i la companyia de l’alcohol, va topant amb un llarg elenc de personatges inesperats. Coneix una noia que treballa en una auditoria de Manresa; amb la col·laboració d’un passatger nascut a Igualada, obté el premi més alt possible en les màquines escurabutxaques del casino; i resisteix les maniobres seductores d’una dona madura italiana que “era un homenatge a l’art de la cosmètica”. Però a mesura que passen els dies, desconcertat, Bartra constata que és impossible tornar a veure la noia de Manresa, o el passatger d’Igualada —sí la italiana, perquè els malsons solen repetir-se—, i que els cambrers del seu bar preferit no són mai els mateixos, ni l’encarregat de la sala de les màquines escurabutxaques, ni el pianista del piano bar.

I aleshores comença a sospitar que “en aquest vaixell hi passa alguna cosa estranya”, que si no s’adapta a la realitat que l’envolta no és per culpa de la seva incapacitat de relacionar-se socialment, sinó que “la realitat, en aquell creuer, es movia en una dimensió absurda, il·lògica, imprevisible”: és a partir d’aquest moment que Bartra pren consciència del que el lector ha anat sospitant a mesura que col·leccionava els indicis que Masó Rahola li posa al davant fent encaixar a la perfecció els diferents components narratius, que L’hivern a Corfú és una novel·la molt real —i realista— sobre la percepció del món com a irrealitat. El món que crea Masó Rahola està construït absolutament a través de la realitat psíquica del protagonista, i, per aconseguir que el lector dugui a terme aquest desplaçament de la realitat viscuda a la realitat de ficció inventada pel novel·lista, usa uns mecanismes que adverteixen el lector que les convencions que regeixen els camins de la narrativa realista aquí no són vàlids: al capdavall, són estratègies idèntiques a les dels seus contes, la formulació d’una escriptura on l’escriptor no apareix deus ex machina, sinó amb l’absoluta descaradura del prestidigitador: Masó Rahola no amaga que està escrivint una novel·la, no s’està de referir-se a altres llibres on la situació viscuda és semblant —Calders i Ronda naval sota la boira, però també Calvino, perquè cada un dels personatges que es relaciona amb el protagonista conté l’inici d’una història que s’estronca—, especula sobre com seria la seva ficció si fos un narrador ortodox, i juga amb capítols que, a la manera de Julio Cortázar, podrien qualificar-se com a prescindibles. Mentrestant, Bartra, gens inquisitiu ni rebel, immadur, buit i insensible, continua les seves vicissituds i, atrapat en el món que coneix, es nega a acceptar que pot existir alguna cosa més, un costat fosc prou digne de descobrir i entendre: la vida de Bartra és merament mental, amb uns problemes particulars merament mentals, fins que, a Corfú, un cop assumit que existeix un món exterior, espera l’arribada de l’hivern.

Masó Rahola ha escrit una novel·la que és un gran joc, i demostra tenir prou habilitat per escapar dels carrerons sense sortida on el situa la seva voluntat de mantenir-se fidel a les regles que s’imposa, i el lector hi participa amb goig, però també enyora que el creuer fos menys ficció i més realitat, com si l’autor hagués volgut evitar sistemàticament els problemes, amenaçadors, que planteja la novel·la com a gènere.