Sota el confort dels para-sols

Hi ha escriptors que creen un llenguatge; n’hi ha d’altres que recreen una atmosfera, un clima físic i espiritual; i, en fi, hi ha un tercer grup que busca historiar un món i una societat, copiar la realitat a pesar que les còpies sempre són inferiors als models: és el gran defecte de la narrativa realista, que mai no és prou real si s’exceptuen els casos d’uns poquíssims privilegiats que aconsegueixen que a les seves novel·les i contes hi transitin uns personatges que sovint són més de debò que la gent de carn i ossos vistos al carrer. Rafel Nadal (Girona, 1954), a El fill de l’italià, premi Ramon Llull i més venut per Sant Jordi, parteix d’un episodi històric —“un miler de mariners italians que el 1943 es van refugiar al port de Maó i als balnearis de Caldes de Malavella després de l’enfonsament del cuirassat Roma, bombardejat per la Luftwaffe alemanya en venjança per l’armistici signat entre Itàlia i els països aliats”—, i narra una peripècia doble: els treballs del protagonista per localitzar els seus orígens familiars, i els esforços dels mariners per tornar a Itàlia. També és una peripècia doble el que alimenta La vigília, de Marc Artigau (Barcelona, 1984), premi Josep Pla 2019: d’una banda, les circumstàncies familiars del narrador —el trasbals psíquic del seu germà gran arran d’un misteriós accident a la muntanya, el trauma per la mort dels pares, el refugi que troba en la literatura i els contes que escriu per a la ràdio, una història d’amor amb una escriptora— i, de l’altra, l’encàrrec que rep d’una dona gran que vol que li escrigui la biografia a canvi de 100.000 euros. Com a contrapunt, també es poden llegir alguns dels contes del protagonista per constatar de quina manera “les històries se’m barrejaven amb la vida”.

A El fill de l’italià Nadal perfecciona el model narratiu assajat ja a La maledicció dels Palmisano i a La senyora Stendhal: es replanteja una altra vegada el passat des de la distància i la subjectivitat com una manera d’expressar i resoldre els conflictes de la memòria col·lectiva, però, com que aquí potser no és tan didàctic ni moralista, el sabor de l’afany literari es nota més. Quan Nadal descriu, transforma el paisatge en matèria literària d’un ordre important, i, quan ha d’enfrontar-se a l’èpica, té la sort de no cohibir-se i el relat avança exultant. Però quan l’autor ha de complir amb l’obligació de distreure un públic que demana un argument ple de fets significatius se li pot aplicar el que diu el narrador de La vigília sobre els contes que llegeix a la ràdio: “A aquelles hores de la matinada les senyores de setanta anys que pateixen d’insomni agraeixen una mica de cursileria a les venes”.

Artigau demostra posseir prou instint i saviesa per construir, amb una competent economia d’estil, escenes que contemplen la realitat des d’una òptica poc ordinària, narra amb solvència tant la vida quotidiana del narrador com els episodis turbulents de la dona que vol que li escriguin la seva biografia, sap crear suspens, i és d’agrair que no tibi massa la corda quan reflexiona sobre la literatura i la relació amb la vida real. També seria d’agrair, però, ja que no tots els lectors tenen setanta anys ni pateixen d’insomni, que s’intentés evitar la invasió d’unes frases buides o edulcorades, que traven, i que semblen sortides d’un manual d’autoajuda, o que no fan res més que repetir unes lliçons òbvies sobre els entrebancs de la vida. Sense tanta cursileria a les venes, El fill de l’italià es podria llegir com una apassionada novel·la històrica que seduiria amb l’encant de l’aventura, amb un vigor sense pausa, i La vigília esdevindria una bona novel·la exemplar, més enllà del judici moral, sobre l’ambigüitat dels motius de tota vida humana, sobre les paradoxes de la feblesa i la força que atorga la confiança en la literatura.

Davant de novel·les com El fill de l’italià o La vigília, pot ser útil recordar que Nabokov establia una diferència entre els lectors que se submergien en el mar de la literatura com si fossin uns submarinistes, buscant perles negres i sense témer els monstres de l’abisme, i els que s’estimaven més contemplar les onades des de la platja, sota el confort dels para-sols. Nadal i Artigau han escrit dues novel·les que satisfaran llargament els partidaris d’aquesta segona opció.