Qui era Heràclit?

Si en una novel·la convencional l’autor intenta bastir de cap i de nou una ciutat damunt d’un solar ben ras, en una biografia novel·lada sobre un personatge antic es tracta d’aixecar els edificis damunt d’un jaciment arqueològic. El novel·lista malda per reconstruir la nova ciutat a imatge i semblança de la que ell imagina que havia pogut ser l’original, respectant els murs conservats, aprofitant les pedres escampades per terra. Com més escasses siguin les ruïnes, més haurà de tirar de ficció en murs, en teulades, en interiors i acabats. I, a manera de pedres històriques, el narrador emprendrà sense escrúpols les llegendàries”. És una de les declaracions de principis que Pep Coll (Pessonada, 1949) formula en els aclariments que tanquen Al mateix riu d’Heràclit, novel·la on el lector s’endinsa en l’univers enigmàtic d’un filòsof presocràtic que va viure dos mil cinc-cents anys enrere, autor d’una única obra de la qual han sobreviscut un centenar de sentències obscures i inaprehensibles, infinitament comentades i interpretades al llarg dels segles.

AL MATEIX RIU D’HERÀCLIT

Pep Coll

Proa

320 pàg.

20 euros

El punt de partida no és gaire original, per més que Coll vulgui concedir al recurs del manuscrit trobat una pàtina irònica amb la intenció de deslliurar-lo del pes de l’abús que se n’ha fet literàriament: en despertar d’un somni molt vívid, en el qual un estudiant de filosofia de la UB havia demanat a la Mare de Déu, “dreta com en les imatges modernes d’Olot”, que li permetés llegir el llibre d’Heràclit que “portava a les mans”, es troba damunt la taula d’estudi “un manuscrit titulat Llibre sobre la vida, els fets i els pensaments d’Heràclit, escrit per Eleudos d’Efos”. És el que el lector llegirà durant gairebé quatre-centes pàgines, i aviat sabrà que l’autor ha sigut durant més de vint anys el servent del filòsof, l’escriba de la seva obra, i la víctima de les seves ires, de les seves mentides, de la seva impietat i dels seus vicis, de la seva falta de paraula. Però com que Eleudos també es considera un home “just i assenyat”, i no pot oblidar que el seu amo “l’havia instruït en les lletres com si fos un ciutadà lliure”, que li havia fet de pare, que “havia descobert els secrets del cosmos, del govern de la ciutat i de l’ànima humana”, i que era “el grec més savi de l’Àsia”, decideix que no pot eludir la seva responsabilitat i comença a convertir-se en el seu biògraf.

Coll segueix al peu de la lletra les instruccions que s’exposen al començament de la ressenya, combinant de la millor manera que pot el material bibliogràfic i erudit amb la voluntat literària de construir una mena de conte oriental sobre una civilització desapareguda. El lector agraeix l’esforç, i celebra que Al mateix riu d’Heràclit, a pesar de la manifesta recreació històrica amb cartró pedra d’alguns passatges, posseeixi una forma i una prosa que se situen en una òrbita molt allunyada de la impostura —i el fiasco compositiu— que llastrava la seva novel·la anterior, la molt premiada Dos taüts negres i dos de blancs. El testimoni d’Eleudos —o la perícia de Coll— vol fer creure en l’existència de la realitat que descriu com si l’estigués veient, i aleshores ha de dotar la seva visió d’uns punts de referència recognoscibles per tothom i que autoritzin a pensar que les coses, la gent i els esdeveniments del regne d’Efes no poden ser d’altra manera que com són: la veritat del novel·lista no vol ser una veritat subjectiva i poètica, sinó que busca que arribi a confondre’s amb una que podria qualificar-se de científica. L’ambició és enorme, però també eleva la possibilitat de caure en temptacions digressives més pròpies d’un manual d’Història que no pas d’una novel·la, que al cap i a la fi és el gènere al qual pertany Al mateix riu d’Heràclit.

Coll ha escrit una novel·la que informa —a vegades potser massa minuciosament, com si fos l’estudi d’una anatomia monstruosa— i que distreu, a vegades potser no tant com podria fer suposar el material d’epopeia que s’utilitza. Aconsegueix que els personatges secundaris, la família del biògraf, estiguin sotmesos a uns problemes de consciència, que les seves aventures personals es fonguin amb una història col·lectiva, i al llarg del relat hi ha pompa, oripells i molt d’efectes decoratius, talment com si el lector s’endinsés en un basar oriental. Però el lector, en acabar el llibre, encara es continua preguntant qui era Heràclit.