La càlida claredat

Una nena de quinze anys, que es fa dir Sigrid perquè desdenya el seu nom original, Coloma —“Sí, com la de La plaça del Diamant dels collons”—, i el seu germà Noè, que sembla patir la síndrome d’hikikomori dels personatges de Murakami i s’està reclòs en la soledat de la seva habitació, han arribat a la Barcelona del Fòrum de les Cultures per viure al pis de la seva tia Elionor (viuda) tot fugint d’una desgràcia familiar: la mare ha mort en un accident de cotxe i el pare ha anat embogint de dolor. Vindràs amb mi després del diluvi, segona novel·la llarga de Mar Bosch (Girona, 1981), és un títol més del cicle narratiu inspirat en Frankenstein que l’editorial Comanegra va encarregar a set escriptors, i, un cop llegit el publicat fins ara, potser es pot començar a posar en dubte la validesa del projecte: com Julià de Jòdar, Jordi Coca, Ada Castells o Susanna Rafart, Bosch també intenta ajustar una de les condicions que se’ls va imposar (un personatge secundari que fos el mateix a cada novel·la i que esdevingués una nova representació de Frankenstein), però, com passava amb els altres casos, al final resulta ser el menys significatiu: aquí la nova imatge del Mal apareix dues vegades, a Montserrat i al cementiri del Poblenou, i compleix de sobres en la seva funció de convocar catàstrofes. Però més enllà de l’habilitat de l’execució del joc literari a seguir, al lector li interessa que la novel·la sigui una novel·la amb qualitats narratives, i és aquí on apareix una sèrie d’entrebancs.

L’obra consta de vuit capítols, però no és fins que s’arriba al cinquè, Les aigües (el més llarg, viatge als orígens del drama familiar que batega amb sordina al llarg de la narració, i que sembla una novel·la autònoma dins la novel·la), que el lector no experimenta la pura alegria de llegir. Fins aleshores s’han seguit les peripècies de Sigrid al seu nou barri —la coneixença d’una noia extravertida en un bar, l’aventura en un supermercat amb un empleat soporífer, l’impacte emocional que li han ocasionat les imatges televisives d’un terratrèmol a Mèxic—, les converses amb la seva tia Elionor, o amb el seu germà a través de la porta tancada, i tant l’ambient com les situacions són amigablement estranyes, discretament oníriques, pàl·lidament sinistres, absurdament absurdes, ribetejades amb la bonhomia que marca l’obra de Pere Calders com a estratègia per fixar l’excentricitat que regeix la conducta contemporània: el reporter de TV3 que informa sobre l’exposició dels guerrers de Xian destrossa sense voler les estàtues; l’amiga extravertida del bar li ensenya que “tota situació que sembla irremeiable es pot solucionar amb un seguit d’accions que comencen, és clar, amb un primer gest valent”, i per demostrar-ho fa un gest (una botifarra) al matrimoni que s’avorreix a la taula del costat; i, a la visita el zoo, es pot veure el Floquet de Neu tot i que ja és mort perquè un xinès es disfressa de goril·la blanc.

Bosch exagera el desfici de la ingenuïtat narrativa sense témer caure en la inversemblança —de fet, segurament la busca a propòsit—, li plauen els trams narratius que algú podria considerar gratuïts —i que constitueixen la gràcia de les digressions—, i juga sense fre amb el sentit de l’humor, tot i que no sempre queda clar que sàpiga diferenciar entre el còmic i l’irònic: el lector a vegades no sap com pair tantes extravagàncies, i agrairia que la incombustible necessitat de sorprendre s’aquietés una mica.

Aquest moment arriba amb el capítol cinquè, o amb les pàgines finals, i aleshores sí, aleshores el lector topa amb el que l’autora, a Les generacions espontànies, la seva anterior novel·la, anomenava “la càlida claredat que desprenen les coses belles”. I aleshores es fa inevitable que el lector disfruti de la finor, la meravella, l’originalitat i la veritat moral amb què Bosch dissecciona detalladament la consciència d’un matrimoni davant de la imminència de la paternitat. No és menor l’abast de les capacitats i les virtuts narratives de l’autora en el moment d’elaborar el final feliç de la novel·la.