Addicció

S’ha de suposar que, en llegir Iris Murdoch (1919-1999), hi haurà molts escriptors que s’estimarien més no ser-ho per estalviar-se la dolorosa consciència de les lliçons constants que imparteix, entossudida a demostrar, pàgina rere pàgina, que ella sí que pot fer una sèrie d’operacions literàries que no estan a l’abast de tothom. Com que no li faltava la voluntat de l’ambició, va saber novel·lar el credo, l’estètica i el mètode de Shakespeare —l’escenificació adulta de complexos assumptes morals—, i la vintena llarga de novel·les que va escriure podrien considerar-se com uns capítols esparsos i desordenats que configurarien un tapís colossal on es narra què passa després de les grans explosions morals, quan les seves catastròfiques ones expansives es perden més enllà de l’infinit. I, com passa només amb els grans escriptors de veritat, costa molt que els seus admiradors es posin d’acord sobre quin és el títol que representaria millor el catàleg de totes les seves virtuts literàries: hi haurà qui s’instal·li per sempre en El mar, el mar, un tractat sobre la gelosia, sobre els perills de la nostàlgia i l’autocompassió, sobre l’art de fer mal a les persones que s’estimen; o hi haurà qui segurament s’enamori d’El príncep negre i de l’escriptor creativament bloquejat que la protagonitza i dels duels que manté, immers en l’èxtasi de l’enveja, amb els altres membres de la comunitat literària de Londres; o potser hi haurà qui decideixi que el llibre d’Iris Murdoch que l’ha d’acompanyar és el thriller metafísic i vodevilesc que construeix a Henry i Cato. En l’únic que coincideixen els seus admiradors és que s’està davant d’una escriptura que crea addicció.

I per què Iris Murdoch no falla mai? Doncs perquè treballa amb un aparell aparentment decimonònic —personatges plens de clarobscurs, diàlegs dramàtics, sorpreses argumentals ben lligades— que no és incompatible amb l’originalitat narrativa. O perquè desdenya la velocitat i edifica pacientment unes trames sòlides. O perquè els seus textos solen anar puntejats de reflexions vitals i filosòfiques que no grinyolen gens, a la recerca del lector còmplice —i madur— que estigui disposat a iniciar-se en la rara experiència del riure edificant. O perquè Iris Murdoch té la cortesia i la generositat d’inventar-se unes veus narradores que no són fiables del tot i que paren unes trampes estratègiques que s’han d’anar superant com a part del joc eufòric on es participa durant la lectura.

L’única queixa és que les editorials catalanes l’han menystingut massa: als anys seixanta la poeta Montserrat Abelló va traduir la primera novel·la d’Iris Murdoch, Sota la xarxa, però no és fins el 2017, gràcies a Edicions de 1984, que el lector va tenir una altra vegada l’oportunitat de llegir de nou en català una obra seva, El mar, el mar.