Situacions límit

Els llits dels altres, primera novel·la d’Anna Punsoda (Barcelona, 1985), premi Roc Boronat 2018, té la voluntat de moure’s en situacions límit, a la recerca de la sotragada a la boca de l’estómac del lector: la protagonista, Claustre, una nit d’hivern, molt trasbalsada després d’haver visitat “una casa vella, una dona vella i una història vella”, atura el cotxe en una fonda de carretera; darrere la barra, hi retroba una antiga companya d’escola, i recorda que tenia un germà que es va penjar quan anaven junts a l’escola —després de violar-la—, recorda que a partir d’aleshores només va sentir explicar sobre ella “històries negres de metges i internats”, i no pot deixar de constatar-li la desolació del pas del temps als cabells i a la cara, “uns ulls tristos que li queien dels costats explicant mil desgràcies”. Però el lector no llegeix els infortunis, adversitats i dolors de la vida de la cambrera, sinó els dels avatars i els tumults de la vida de Claustre, que no són plens de menys dramatisme: té una àvia abjecta, un pare alcohòlic, una mare possessiva instal·lada en la depressió, addicta als somnífers, i un oncle que n’abusava sexualment. “Sabia que un terç de les noies que vomiten i es fereixen amaguen algun tipus d’abús sexual?”, li pregunta la psicòloga o la psiquiatra (no queda clar) que l’atén d’adulta, quan s’adona que l’univers l’esclafa, que no para de plorar i que el cos li havia quedat “inhabitat”. El llibre també busseja en l’anorèxia, en el buit moral i les malalties del cap, en les obsessions de l’egoisme, en la incapacitat d’estimar, en el desplaer sexual i la promiscuïtat com a teràpia, en les lleis de saber-se sol i sòrdid, i, sobretot, en la satisfacció de sentir-se insatisfet.

Com si no desconegués que la repetició és el mecanisme més eficaç per reflectir l’horror, Punsoda acumula vint estampes crues amb un patró formal similar massa obvi, que s’aprofiten de les virtuts dels silencis, les discontinuïtats narratives i les el·lipsis per descobrir els símptomes de la intimitat malalta de Claustre. Quan aconsegueix que la pàgina sigui vivaç i maliciosa, i que l’humor negre no li descarrili, obté prou energia literària per fer concordar la causticitat i la vida vulnerable. Quan Punsoda vigila la densitat emocional i mil·limetra els disturbis de la innocència, de la crueltat o de l’aspror innòcua, quan treballa el sentit del detall, hi ha imatges sentimentals poderoses: en el moment d’acomiadar-se, després de visitar-lo a la clínica de desintoxicació on està ingressat, el pare “va fer veure que tocava la trompeta per fer-me riure. What a wonderful day, que cantava alguns dies, movent els dits rabassuts”, i les conseqüències de la breu trobada amb la mare a la masia de la infantesa tenen la força d’evitar l’ensucrament nostàlgic. Però a Els llits dels altres no tot manté el nivell de plenitud dels millors moments, els episodis on la protagonista purga la gana amb vòmits i laxants, per exemple: l’agudesa de l’anàlisi d’una ment pertorbada no sempre va amb la bona companyia de la precisió de les paraules i les frases —hi ha una prosa molt desigual, incolora i eixuta, i molt allunyada de l’oralitat pretesa—; amb massa freqüència les especulacions reflexives de la protagonista sobre els seus naufragis físics, morals i afectius desbaraten els esforços de la imaginació; i, a vegades, els desequilibris vitals de Claustre, més que llegir-se, s’endevinen, potser perquè tenir “l’infern a dins” la converteix en un element passiu massa previsible.

Els llits dels altres té el privilegi de la intensitat, però també es llegeix sense conseqüències, com si després d’una primera impressió aparentment forta es descobrís que no en perdura cap empremta, o que el drama que colpeja l’ànim del lector s’oblida aviat perquè, en el fons, les situacions límit creades per Punsoda no destil·len espessor o solidesa sinó un aire massa lleuger.