Sense esperança

Fa una mica de por imaginar que William Faulkner no mentia quan afirmava que havia escrit Mentre em moria (Edicions de 1984, nova traducció d’Esther Tallada) entre l’octubre i el desembre de 1929, de matinada, quan treballava de vigilant nocturn a la central elèctrica de la Universitat de Mississipí. No desconeixia que lluitava amb una obra que només li permetia dues sortides decents, el triomf o la derrota i el fracàs, però noranta anys després de la seva publicació, Mentre em moria encara s’enlaira com l’obra mestra que va ser des del primer moment, i no és gens d’estranyar que Harold Bloom seleccionés aquesta novel·la com un dels títols fonamentals de la narrativa nord-americana del segle XX. Però tot plegat encara trasbalsa més si es té en compte que Faulkner tan sols havia invertit tres setmanes frenètiques del mateix any per escriure Santuari, i que el 1929 és també quan publica El soroll i la fúria, la seva primera novel·la que no és ja una provatura de principiant.

Mentre em moria està composta de cinquanta-nou monòlegs interiors, cinquanta-tres dels quals són de membres de la família Bundren, una família de blancs pobres que lluiten heroicament contra la mala sort, la brutalitat, els accidents i els infortunis de tota mena per portar el taüt que conté el cadàver de la mare fins al cementiri de Jefferson, on volia ser enterrada al costat del seu pare: els voltors els assetgen de nit i de dia, es van quedant sense mules i és només gràcies a un miracle que no perden també el taüt i la morta. Per visualitzar l’atmosfera miserable que respiren els personatges cal tenir present les fotografies de Walker Evans i els textos de James Agee sobre la vida quotidiana al sud, però per copsar en la seva plenitud el viatge grotesc i atroç que emprèn la família cal tenir en compte que l’orgull i l’altivesa són l’únic bagatge que posseeixen.

El que atrapa el lector i l’ofega gloriosament, en un primer instant, és la potència i el vigor d’un grapat de passatges tan memorables com quan travessen un riu desbocat amb el pont derruït, un prodigi de tensió èpica, i no se sap mai si s’ha de riure o plorar quan s’arriba a les pàgines on un dels fills viatja damunt del taüt amb una cama trencada, encimentada a causa dels molts rampells d’insensatesa que guien tots els membres del clan Bundren. Però, a mesura que es va familiaritzant amb els esclats visionaris i les percepcions misterioses d’una prosa sinuosa i profundament lírica, el lector queda fascinat pel joc de contrastos i oposicions que es desenrotlla en el si de la família, unes relacions catastròfiques que tenen com a vincle comú la certesa que el destí no es pot modificar i que només es pot viure sense esperança.