Una malaltia moral

El món del consum és el contrari del món del valor: va haver-hi un temps, encara que costi de creure, que el premi Prudenci Bertrana, o el premi Sant Joan, o el premi Ramon Llull, no s’espantaven i s’atrevien a apostar per novel·les difícils, lentes i profundes, i aleshores els lectors disfrutaven de Biel Mesquida i L’adolescent de sal, o de Lluís Fernàndez i L’anarquista nu. O de Miquel Bauçà i L’estuari, i de Jordi Coca i La nit de les papallones. O de Fortuny, de Pere Gimferrer, i d’El sexe dels àngels, de Terenci Moix. I com que els guanyadors solien ser uns escriptors de veritat —havien sabut formar el talent i, fascinats per les paraules, i per l’estil, posseïen una irreductible vocació literària—, la presència del seu nom honorava el palmarès dels premis. És possible, i gens condemnable —ni mesquí—, que també els seduís la notorietat, alguna cara del poder, els diners, l’èxit i el reconeixement públic; però no desconeixien que la primera propietat de la vocació literària era escriure desinteressadament, i hauria sigut insòlit que s’haguessin deixat temptar per la facilitat, per la rapidesa, pel superficial, pels trets comuns que a hores d’ara sembla que el Bertrana, el Sant Joan, o el Ramon Llull aprecien per damunt de qualsevol altre, com si el món editorial s’hagués convertit en una societat mercantil i, en comptes de lectors amb un criteri format a partir d’una real vocació literària, amb una fe il·limitada cap a la força verbal, busqués exclusivament la fidelitat d’uns consumidors als quals tan sols els preocupa matar el temps.

Maria Carme Roca i El far (premi Prudenci Bertrana 2018) —la història d’un secret familiar que té els orígens el 1864, quan es construeix el far més alt del món al delta de l’Ebre—, Gemma Lienas i El fil invisible (premi Sant Joan 2018) —la història d’un secret familiar que té els orígens a la Segona Guerra Mundial— i Martí Gironell i La força d’un destí (premi Ramon Llull 2018) —aquí no hi ha secrets familiars, però sí història: el Hollywood dels anys cinquanta— són tres novel·les impossibles de menystenir o de lloar des d’un punt de vista crític perquè són aliteràries, perquè només es poden valorar com a fenomen de la impostura i l’equívoc —o com a simulacre de literatura— que es gesta des dels eficaços departaments de màrqueting de les grans societats mercantils, perquè la facilitat, la rapidesa i la superficialitat des d’on han sigut escrites són incompatibles amb el gust del lector que no sigui allò que Félix de Azúa anomenava un “neoanalfabet”. O un consumidor. Ja ho deia el poeta Tomás Segovia: “El mundo del valor es lo contrario del mundo del consumo. Cuanto más petróleo consumimos, menos hay. Cuanta más belleza absorbemos, más hay”. La malaltia estètica també és una malaltia moral.