Simulacres i arabescos

Quan a Un bon partit, la monumental novel·la de Vikram Seth publicada el 1993, la senyora Rupa Mehta diu a la seva filla “Tu també et casaràs amb qui jo digui”, desconeix que el que fa realment és segrestar l’atenció del lector. A Un bon partit no hi ha cap heroi, no es pot qualificar mai d’excèntric el comportament dels personatges, els esdeveniments s’allunyen de l’extraordinari, i l’única violència que hi apareix —els aldarulls polítics i religiosos a l’Índia dels anys cinquanta— és descrita amb un to neutre i distant que defuig qualsevol morbositat. El lector, però, no pot deixar de sorprendre’s que un pretext tan nimi, saber amb quin dels tres candidats acabarà casant-se la protagonista, aconsegueixi que es consideri una molèstia imperdonable qualsevol obligació que l’aparti de la lectura: E. M. Forster ja deia que tots els lectors són com el marit de Xahrazad, perquè sempre volen saber què passa a continuació. Alguna cosa semblant experimentarà el lector que comenci a llegir Les nimfes sota el sol, l’última novel·la de Josep Maria Argemí (Barcelona, 1965), i quedi atrapat pels simulacres i els arabescos rere els quals es va desenrotllant una intriga fascinadorament trivial: l’Antònia i les seves dues filles —l’Antonieta, no gaire afortunada físicament, i la Rosa, bella i arrogant— seran capaces d’assolir el grau de felicitat que s’atreveixen a imaginar? “La literatura, senyor lector, és per a mi una forma de felicitat”, avisa l’autor a la pàgina preliminar, i no costa gaire adonar-se que Les nimfes sota el sol segueix al peu de la lletra l’elaboració material d’aquest pressupòsit.

Les nimfes sota el sol, en primer lloc, té com a matèria narrativa central la voluntat expressa i sistemàtica de convertir Mallorca en un espai novel·lesc mític, com si el projecte d’Argemí, que té una fe i una convicció en la topografia i la toponímia mallorquina com a ens literari molt poc habitual, sortís de la voluntat de fer literatura a partir de la literatura que ha generat Llorenç Villalonga, la tradició mallorquina i l’ambient d’una societat tradicional plena de senyors rendistes, senyoretes fantasioses, capellans conspiradors i beates sense amor: el material temàtic que usa Argemí no és, doncs, la vida, ni tampoc la literatura a seques, sinó la vida tal com apareix a la literatura i, conseqüentment, el que de literatura té la vida. En segon lloc, Les nimfes sota el sol es pot llegir també com una novel·la cívica més que no pas com una novel·la costumista, a pesar de les caricatures severes d’alguns personatges extravagants, a pesar de la presència del factor de posició social —dels llinatges i dels diners—, a pesar de la barbàrie i la fosquedat moral d’alguns passatges, a pesar de l’evidència crua del retrat satíric de la corrupció i l’enriquiment a través de l’especulació. Per damunt de tot, però, és una novel·la d’amor i aprenentatge, molt eròtica i molt casta, que descriu la dolçor d’estar enamorat, amb homes díscols i dones entusiastes que busquen els camins per escapar de la insatisfacció i que descobreixen quins són els mals de la societat que no es poden canviar mai. Argemí pobla la seva novel·la de personatges memorables, de xafarderies, de passions vulgars desenfrenades i descripcions d’atmosferes que són al mateix temps un catàleg de la mesquinesa, l’avarícia, l’avorriment i la fatiga de sentir-se sol.

LES NIMFES SOTA EL SOL

Josep M. Argemí
Adia Edicions
296 pàg. 18 euros

És difícil no caure en la xarxa persuasiva de Les nimfes sota el sol, en una trama que se sustenta sense ambages en un material fulletonesc l’objectiu del qual és tan sols el plaer de la narració i la transparència d’uns detalls exactes que coronin la lectura. I és difícil no admirar l’habilitat amb què Argemí, a la manera de Nabokov, construeix pistes falses amb la rapidesa d’un prestidigitador, fa que el traç segur de la línia recta d’una frase esdevingui de sobte un revolt mortal gràcies a la precisió d’un adjectiu tenaç, i se li han d’agrair els virtuosos jocs de mans quan es posa la indumentària del narrador omniscient i aconsegueix que Les nimfes sota el sol transcorri dins els paràmetres de la novel·la decimonònica, i arreu hi batega una exaltació ardorosa de la meravella de viure. El gran èxit d’Argemí és que no ha escrit una novel·la sobre el llenguatge i el so de les paraules, sinó una novel·la sobre la vida i sobre el significat de les paraules.