El vertigen de la mentida

A Un bon error era la microbiologia i la genètica; a Una casa per compondre, la música i l’arquitectura; a Mistana, la meteorologia; a Els privilegiats, la museografia; a Al vertigen, l’alpinisme, i ara, a I, de sobte, el paradís, les noves tecnologies. Cada novel·la de Núria Perpinyà (Lleida, 1961) és una investigació prolixa i rigorosa al voltant d’un nou tema, però, més enllà de la documentació exhaustiva que s’utilitza per detallar cada àmbit, cada novel·la de Perpinyà és també una exhibició de com es construeix una trama, de com mantenir la tensió argumental, de com es pot afinar la justesa lingüística, de com es poden crear i relacionar-se els personatges i amb quina traça es mouen i parlen. Cada novel·la de Perpinyà, també, és un exercici d’ambició desmesurada, d’alta reflexió intel·lectual, que exigeix molt al lector, al qual, habitualment, se’l compensa amb la major part del que se li promet. I a pesar que davant de cada nou llibre es pugui tenir la impressió que l’autora fa taula rasa respecte de l’anterior, no és difícil localitzar a la seva narrativa una sèrie de constants que mantenen un diàleg continu i fructífer. Els addictes a internet —i a altres addiccions— que protagonitzen I, de sobte, el paradís no estan gaire lluny dels personatges que, a Mistana, transitaven en una atmosfera de boira i bogeria que els feia viure en un estat d’ambivalència permanent i a partir de la qual les coses perdien les aparences i ningú ja no sabia qui era. I el lector de I, de sobte, el paradís farà bé de recordar que a Un bon error ja es parlava d’una “quimera possible concebuda per algú que acabarà formant part del món i canviarà els límits actuals de la realitat”.

A I, de sobte, el paradís tothom és addicte a les xarxes socials, a la música d’avantguarda, al joc, al riure patològic, a l’eròtica del poder —i hi ha qui pateix d’anorèxia nerviosa, i hi ha qui ha quedat invàlid després d’estar-se sis mesos ajagut al llit davant de les pantalles de casa seva—, i, sota la vigilància d’un equip mèdic una mica sinistre, l’Elexa, l’Índia, un ludòpata i un conseller de Benestar Social han de conviure en una clínica de desintoxicació digital situada en un lloc inventat dels Pirineus: desproveïts dels mòbils, els malalts confonen el cant dels ocells amb sons electrònics.

I, de sobte, el paradís

Núria Perpinyà
Comanegra
286 pàg. 18 euros

Perpinyà no s’està de recórrer a l’esperpent, el drama no impedeix que vagi a la recerca dels efectes còmics que es coven en totes les situacions desemparades que es narren, el clima de l’absurd que inunda la trama emparenta la novel·la amb les pràctiques del teatre avantguardista, i, de mica en mica, es va imposant el vertigen de la mentida i el desdoblament. Cada capítol és un espai autònom que dona lloc a una història sobre cada un dels quatre interns o sobre els dos metges que els cuiden —la psiquiatra i el fisioterapeuta—, però més enllà de narrar-se, en comptes de treure profit novel·lesc de les seves situacions extremes i de les anomalies de la seva existència, cada una de les veus que s’escampen al llarg del text tendeix d’una manera mecànica —a vegades massa tediosa— a teoritzar sobre tots els vessants de l’addicció que els ha dut a la clínica. És cert que Perpinyà construeix un món obsessiu que no deixa respirar el lector; que la seva habilitat per acumular frases sentencioses i iròniques —com si els tuits, de cop i volta, assolissin dignitat literària—, i que aprofundeixen la distorsió de la mirada dels malalts, és il·limitada; que la riquesa del pensament i de les metàfores sobre l’amor i el desamor, sobre la vida i la mort, conviden a la relectura, però també és veritat que a I, de sobte, el paradís es deixa excessivament de banda l’instint narratiu, el fil argumental, l’art de fabular, la gràcia novel·lesca que tant de bé feien a les seves novel·les anteriors.

I, de sobte, el paradís és una novel·la aspra i intransigent, atapeïda d’idees, segurament sobresaturada d’intel·ligència, i que demana una lectura pacient, perquè Perpinyà ha dissenyat una ficció especulativa que no admet el descans dels punts morts, o les transicions entre un passatge significatiu i el següent, com si cada escena hagués de ser necessàriament essencial encara que la lògica narrativa no ho reclami.