“Jo també soc xarnego, i què!”

Entre la dècada dels anys cinquanta i setanta Catalunya va rebre onades d'immigrants procedents de la resta d'Espanya. Sobretot andalusos, però també murcians, extremenys i gallecs. Tots van venir a treballar amb la intenció de tornar a la seva terra després d'haver remuntat la situació econòmica o social. Però la gran majoria es van quedar a viure per sempre en aquest lloc que els havia acollit. Ells i els seus fills són els xarnegos, un terme nascut no se sap quan ni per qui però creat per qualificar de forma despectiva totes aquestes persones que no parlaven català i tenien uns costums diferents. Un adjectiu que semblava mort i enterrat però que està molt viu com va poder veure's aquest dissabte a la Fabra i Coats de Barcelona, que va acollir el primer Festival de Cultura Txarnega comissariat per l'escriptora i activista Brigitte Vasallo, dins del programa de la Primavera Republicana. A la sala on Vasallo va realitzar el seu pregó no hi cabia ni una agulla. Més de 200 persones, de totes les edats, van ocupar els passadissos i el terra, van participar activament i van emocionar amb les seves històries personals, però que tenien molt a veure amb la de les persones que estaven al seu costat.

“A tots els que participem se'ns ha cridat en alguna vegada xarnegues. No una, sinó diverses vegades. Per aquest motiu ens hi identifiquem, no amb un fet que no és el nostre, perquè nosaltres no emigrem, però la migració és alguna cosa que s'hereta. La societat te la fa heretar”, explica Vasallo moments abans de l'arrencada del festival mentre diverses persones aporten fotografies que parlen de la seva arribada o els seus primers anys a Catalunya.

“Personalment crec en les identitats estratègiques. El festival s'ha creat per ajuntar-nos i explicar-nos coses privades i col·lectives, perquè no hem tingut fins ara espais per fer-ho. Volem fer memòria històrica i fer arxiu d'aquesta memòria històrica”, explica Vasallo, més relaxada que fa uns dies, després de les crítiques que li van ploure al lapidari digital que són les xarxes després d'anunciar-se el festival i que la va portar a abandonar-les per uns dies. “A les coses que no han estat nomenades quan es van fer per primera vegada hi ha sectors que grinyolen. El mateix que ha passat amb el feminisme, que hi ha sectors que el neguen. Però la resposta que estem tenint ens demostra que no ens hem inventat el tema, sinó que mai hi havia hagut un espai on poder parlar-ne”.

Vasallo, catalana filla de migrants de gallecs, és categòrica: “El terme és un concepte polític. Les persones xarnegues hem estat peons dels partits polítics que quan els interessa ens porten d'un costat a un altre, que intenten capitalitzar-nos. Hem carregat amb una espècie d'autovergonya imposada, però en una sola generació estem fent festivals de cultura i és una cosa per celebrar".

A la sala, un bon grapat de persones, micròfon en mà, s'arrenquen a explicar part de les seves històries: “Vaig néixer a Lugo. Vaig arribar a Catalunya el 1965 amb cinc anys i una gran empipamenta perquè no volia venir. La meva primera amiga catalana la vaig tenir a partir dels 30. Abans totes eren de Múrcia i de Granada”, comenta la Lola, que assegura, en un perfecte català, que no viatja a la seva Galícia natal, perquè allà res ni ningú la reclama, mentre penja en una corda amb pinces algunes de les seves imatges. “Amb 17 vam ser a un pub a Barcelona dues amigues i jo i en baixar un grup de nois van dir: ‘Aparteu-vos, que venen les xarnegues de l'Hospitalet’, i nosaltres no havíem obert la boca. Sens dubte també és un tema social”.

La Rocío, de familia sevillana, explica a tots com la seva família es va traslladar a Barcelona fugint dels efectes de la guerra. “El meu avi era socialista. La meva germana i jo vam descobrir fa poc que en comptes de filles d'un butanero podríem haver estat netes d'un polític. No tot va ser migració per misèria, hi va haver altres raons”. Mentre que una altra dona fa riure tothom quan explica que al poble en el qual es va instal·lar la seva família, d'amb prou feines 3.000 habitants, a la Catalunya interior, “jo era independentista quan ningú ho era”. I remata, per mostrar la seva integració catalana: “La meva primera regla la vaig tenir un 11 de setembre”.

“Se'ns ha demanat identificar-nos amb la terra que hem nascut o amb la que ens ha acollit, però en realitat tenim una història diferent. Quan es fa una història de Catalunya, per exemple, vull que la nostra història estigui reflectida i no es quedi en un tren [el sevillà] en una estació, amb l'arribada de la nostra gent, sinó que s'expliqui què hem aportat a la cultura catalana”.

“És un concepte negatiu i categòric, però si ens reapropiem de la paraula i la convertim en un fet festiu ja no poden utilitzar-la contra nosaltres”, rebla Vassallo, que llança la frase: “Jo soc xarnega, i què!”.