Núria Moliner: “Per mi Airbnb representa el mal, però ha salvat la Casa Coderch”

La comunicadora i divulgadora sobre arquitectura Núria Moliner explica que fa equilibris en el seu estil de vida per ser fidel al seu compromís ecologista. Diu que ha estat molts anys sense agafar avions per reduir l’empremta ecològica, que intenta no anar a Airbnb quan viatja i tampoc encarregar menjar a través de Glovo. Aquest dimarts publica Deu cases deu nits (Ara Llibres), un treball molt personal en què ha posat contra les cordes la seva coherència perquè s’ha allotjat en un lloc com la Casa Burés, que representa la deriva de l’especulació i la gentrificació de Barcelona. Però també ha trobat un refugi a la Casa Mercaders, de Benedetta Tagliabue, i esperança a la Casa Positiva o La Morada. De totes aquestes construccions en parla en primera persona al seu primer llibre. I aviat tornarà a la plataforma 3Cat amb un programa on fa housetours amb profunditat de personatges del món cultural.

PREGUNTA. Deu cases deu nits és el seu projecte més personal?

RESPOSTA. Crec que és difícil diferenciar feina de vida, perquè per mi tot és una amalgama. Diria que tot el que faig és molt personal, perquè m’hi entrego molt. És veritat que és el primer cop que dic coses que potser no he explicat mai, que em mullo, que em posiciono, que soc incorrecta, i tenia molt clar que, més enllà de la divulgació de l’arquitectura, també volia tenir un cert posicionament o una mirada crítica, i dir les coses sense filtres.

P. Explica què sent i surt la seva ideologia respecte de l’arquitectura, l’urbanisme i Barcelona. El lloc on se sent més a gust és a la casa de Benedetta Tagliabue?

R. Crec que una cosa que m’emociona molt d’aquesta casa és que et parla de la història de l’arquitectura catalana, de la història de Barcelona, hi ha moltes capes del temps superposades, mires el teu voltant i veus segles i segles, un rere l’altre, i fins i tot barrejats. Soc una gran amant de l’arquitectura tradicional, del patrimoni arquitectònic, de tot el que podem aprendre sobre qui som. Crec que és important rehabilitar no només per una qüestió de preservar el patrimoni i la cultura, sinó també en termes mediambientals. És el tipus d’arquitectura que més m’interessa. Perquè té molta personalitat, perquè diu moltes coses, perquè és radicalment moderna, però alhora té un respecte cap al llegat i cap a les preexistències preciós.

P. Amb la Casa Burés no li passa el mateix... li falta ànima?

R. Aquest llibre m’ha situat en posicions una mica contradictòries o incòmodes, i tot i així he volgut ser molt transparent, honesta, i dir el que penso. A mi em preocupa la deriva de l’especulació, la gentrificació en ciutats com Barcelona, perquè és un despropòsit i és un tema que he patit i pateixo a nivell personal com tothom. I, per tant, com que crec que l’arquitectura té molt a veure amb això, i l’arquitectura és política i l’habitatge és política, doncs havia de parlar-ne i havia de dir-ho clarament. La Casa Burés representa tot això. És el que podria passar amb tants blocs d’habitatges, on ha viscut la gent de tota la vida i que estan en mans de fons d’inversió estrangers, que el que fan és especular amb aquest dret fonamental, que és l’habitatge i convertir-los en pisos de luxe per a milionaris, que en bona part (per no dir en la seva totalitat) són estrangers que ni tan sols saben què tenen quan ho compren. Això és vendre i és perdre la ciutat, i és tan cruel i tan dur de presenciar que per a mi és violència. Tot això està encarnat i representat en la Casa Burés. Però valoro la generositat de la gent que m’hi ha deixat entrar i valoro molt l’equip d’arquitectes que l’ha reformat. La meva porta d’entrada han estat ells. Crec que es nota en aquest capítol que hi ha una part de tristor de veure què està passant, i tot i així ser molt conscient de la bellesa d’aquests espais i de la fortuna i la sort que he tingut d’entrar-hi.

Em preocupa la deriva de l’especulació i la gentrificació. La casa Burés representa tot això

P. Hi ha una casa on no va poder dormir...

R. La Casa Gomis és una de les meves cases preferides de la història de l’arquitectura, ja no catalana, sinó en general, perquè és una obra mestra del racionalisme català, d’Antoni Bonet Castellana. Representa millor que cap altra l’arquitectura mediterrània, també vernacular, aquest aprenentatge cap a un llenguatge que és molt propi nostre. Això és el millor, de l’arquitectura, que sempre hem de saber on som, no pot ser globalitzada, sinó sempre respondre al lloc, i a la seva cultura, i al seu llegat, i al seu context, i al seu clima. Aquesta casa és increïble, és molt aspiracional. Però allà, amb el soroll dels avions, que són la mostra constant d’aquesta acceleració desmesurada, d’aquesta hipermodernitat, que creix, creix, creix sense pensar en els nostres límits, i que es va carregant el planeta i els éssers vius pel camí, tot allò està tan present. Aquesta força del capitalisme i de l’acceleració, aquests avions me’n van fer marxar. Això és el que està passant.

P. El Ministeri ha anunciat recentment que la compra. És una bona notícia?

R. Espero que sigui una bona notícia. És molt important preservar el patrimoni arquitectònic i demostrar que no s’acaba a l’edat mitjana. Crec que hi ha una bona intenció per part del Ministeri de Cultura. Però alhora em fa por, perquè qui ens diu que, segons en quines mans o pressions, això no pugui ser, encara més, una entrada lliure, una llum verda a l’ampliació de l’aeroport? Si ja no hi viu ningú, si ja no hi ha un propietari privat, quina força de negociació, quina compensació hi haurà? Potser fins i tot ho tenen més fàcil, no? Per tant, estic a l’expectativa, crec que és una bona notícia, però alhora em fa por què pot passar.

Crec que hi ha bona intenció per part del Ministeri de Cultura, però alhora em fa por. Qui ens diu que no pugui ser, encara més, una llum verda a l’ampliació de l’aeroport?

P. De fet, al llibre explica que l’Ajuntament de Barcelona va comprar la Casa Burés per 26 milions d’euros, no en va fer res i al final la va vendre per 18,8 milions.

R. Correcte. Alguna cosa semblant ha passat amb la casa de Xavier Corberó d’Esplugues. La va comprar l’Ajuntament, però de moment no n’ha fet res. S’ha d’anar amb peus de plom.

P. També hi surt la Casa Coderch, que es pot llogar per Airbnb, i explica que al seu entorn aquesta plataforma dispara les alarmes. Però aquí sembla que la plataforma l’ha salvat.

R. Literalment, és el que em va dir el propietari, que és nebot de Josep Antoni Coderch: que Airbnb ha salvat aquesta casa. Esclar, com em sento jo? Em diu això i em quedo una mica sense paraules, sobtada. I l’entenc, perquè és una casa molt gran, ell mateix diu que té una casa de multimilionari, però no ho és. Gràcies als lloguers temporals l’ha pogut mantenir. I ell, amb tota la generositat del món, l’obre a escoles d’arquitectura i a persones que estan interessades en aquesta obra. És l’altra cara de la moneda, però per mi Airbnb representa el mal, i em fa patir que puguem verbalitzar aquestes frases sense ser conscients del que comporten.

P. Representa el mal a casa nostra, però quan viatja s’allotja en cases d’Airbnb?

R. Hem de fer un contracte, i fem el que podem i intentem aprendre pel camí. Per exemple, he estat molts anys sense agafar avions per reduir la meva empremta ecològica, i ara n’estic agafant algun, perquè intento viure entremig i trobar equilibris tot i el meu compromís ecologista. De la mateixa manera, intento no demanar Glovo i intento no anar a Airbnb. Ningú és perfecte, simplement crec que està bé tenir la informació de les conseqüències dels nostres actes quotidians i, en la mesura del possible o de la sort que tinguem de triar, intentar actuar amb consciència.

P. Es va llicenciar en Arquitectura però no s’hi ha dedicat per raons semblants. Se sent més còmoda amb la divulgació?

R. Vaig entrar en crisi amb el sector de la construcció, amb l’arquitectura tal com ens l’havien transmès quan encara estudiava partint d’aquell imaginari de la bombolla, d’aquella idea aspiracional de l’arquitecte estrella que fa grans edificis amb pressupostos desorbitats, que té l’objectiu de tenir estudi propi, guanyar concursos i fer grans equipaments per, d’alguna manera, enriquir-se a través d’edificis concebuts com a obres d’autor, o fins i tot obres d’art. Això estava molt allunyat de les necessitats reals de la població, i ja hi ha moltíssima gent que ha canviat aquesta perspectiva i que, des de l’arquitectura, treballa amb tot el compromís i l’activisme per oferir un servei a la societat, per crear habitatge públic, per construir amb la menor empremta ecològica i amb menys recursos econòmics perquè sigui més assequible, etcètera. Vaig entrar en crisi perquè no volia forma part d’això, no volia generar impacte mediambiental a través de la construcció. Pensa que el sector genera el 40% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. És una bestialitat. El formigó, si fos un territori del món, seria el tercer en emissions de CO2, darrere de la Xina i els Estats Units. Això és demencial. No em sentia còmoda, no volia participar d’això. Respecto molt la gent que s’hi dedica per sobreviure o per intentar fer el canvi, fer el bé a través de la construcció, perquè hi ha gent que fa coses que inspiren moltíssim i que admiro moltíssim, però jo no volia formar part d’això, per ètica i perquè m’apassionaven la cultura i la comunicació, i vaig pensar que em dedicaria a parlar del que s’està fent bé, del que m’interessa, i tant de bo que aquesta passió que sento arribi a més gent.

Intento no demanar Glovo i intento no anar a Airbnb

P. Les dues últimes cases del llibre van en aquesta línia més esperançadora?

R. Sí. Cent per cent. De fet, és una mica casual. He estructurat els capítols per ordre de construcció i ha sortit així. Em va fer molta il·lusió, perquè és el missatge que volia transmetre. És a dir, que també és un viatge al llarg dels segles i del temps. Són els projectes que poden transmetre una esperança, que el canvi és possible, que hi ha una altra manera de construir, una altra manera de replantejar què entenem per habitatge, per propietat, per materialitat, per bellesa, per acabats... Moltes vegades donem per fet coses que potser ni són sostenibles, ni són funcionals, ni són econòmiques. I crec que són exemples que des de la humilitat absoluta i des de la consciència absoluta proposen un canvi necessari: la Casa Positiva, una casa rehabilitada que genera més energia de la que consumeix, construïda en fusta, i que respecta d’una manera radical el que hi havia, aquest llegat tradicional i anònim, perquè és una construcció anònima; i una cooperativa d’habitatges, La Morada, que representa una alternativa al mercat especulatiu, que parla de cures i comunitat i que replanteja les distribucions interiors dels habitatges. El canvi, si volem, és aquí.

P. Tothom vol aquest canvi?

R. Jo crec que sí, perquè que tu tinguis les teves necessitats complertes no vol dir que no vulguis el bé per a tothom. Suposo que als únics a qui no interessa és a la gent que es dedica a especular.

P. Aviat estrena un nou programa a 3Cat. De què anirà?

R. És un programa que barreja tot el que m’apassiona, que crec que ens toca a tots, que és l’habitatge i és la cultura. Entre quatre parets va de cases de gent del món de la cultura. Ens diu molt d’aquella persona, de la seva manera de veure el món, de pensar, de crear, de treballar, de ser... Entrem a deu cases. Cada episodi és la casa d’algú conegut, que jo personalment admiro, i que, per tant, tinc moltes ganes de saber com viu i com pensa. I és una barreja de tot allò que, d’alguna manera, està present en l’habitatge, el territori, la sostenibilitat, els estils de vida, parlem de cultura, parlem de les seves creacions, parlem de tot el que forma part d’ells, i serà molt especial, crec que és molt bonic.

P. És una barreja d’Animals arquitectes i El convidat?

R. És una barreja. T’he de dir que parteix d’aquests housetours de moda. Crec que si anem més enllà de la superficialitat tenim l’oportunitat per captar l’atenció i parlar de qüestions rellevants. Hem volgut fer uns housetours catalans amb una capa i una profunditat més rica i completa, que espero que agradi molt a la gent.

P. Ens avança algun nom?

R. Encara no en puc parlar. Però hi haurà un músic, una il·lustradora, un comunicador, una xef, una actriu, un futbolista...

Hem volgut fer uns housetours catalans amb una capa i una profunditat més rica i completa, que espero que agradi molt a la gent

P. No s’han vist mai les cases que surten?

R. Moltes no. És un programa molt sensible, molt respectuós, reflexiu. També hi ha una conversa reposada, hi ha un petit homenatge a les seves trajectòries... I crec que es donen les circumstàncies perquè puguem conèixer aquesta persona i el lloc on viu, des de la intimitat extrema i d’una manera que no hem vist mai. Cobrim diferents parts de Catalunya, diferents tipologies d’habitatge, la relació amb l’entorn...

P. Seran cases que ens faran les dents llargues?

R. Precisament perquè sabem que és un tema molt sensible i que ens preocupa a tots, no podíem ensenyar cases de persones riques, cases aspiracionals... N’hi ha alguna, però no és la tònica. Fins i tot hi surt una casa ocupada. Perquè vegis que per a nosaltres l’habitatge és un tema tan important, havíem de cobrir-lo d’una manera diversa i abordar la qüestió amb tota la valentia. I la persona que viu a la casa ocupada és coneguda del món cultural. I no havia explicat mai que viu així. També surt una persona que viu en un habitatge cooperatiu i anem a un pis de 40 metres quadrats.

P. A més de fer comunicació sobre arquitectura, es dedica a la música. Com ho compagina?

R. Sí, tinc un grup que es diu Intana, fa molts anys que anem fent música, hem tret tres discos, ara estem preparant-ne un de nou. A més, faig de guitarrista amb Delafé y las Flores Azules, i en les properes setmanes venen uns quants bolos. Vaig derrapant una mica per la vida. En l’últim any no he fet res més que treballar. Però tinc la sort o la desgràcia, crec que més sort, que m’apassiona el que faig. És la meva manera de ser i d’estar en el món, i llavors tot es barreja, però sí. En realitat, la música és el millor. Espero no perdre-la mai.

P. I on viu?

R. Visc de lloguer i pago molts diners, però he tingut la sort d’arribar a un pis d’un propietari que conec i que l’ha reformat amb molta cura, que en un pis de lloguer és molt difícil de trobar. Visc en un barri que està en plena transformació, que m’ha donat molta esperança venint de Gràcia. M’estimo molt el barri, però sentia com un pes, una hostilitat, una violència quan baixava al carrer i veia com s’estava perdent, com pujaven els preus, com canviaven els comerços de tota la vida... Soc conscient que jo també vaig anar allà quan em vaig independitzar, vull dir que entenc que formo part d’això, i em sap greu, però ara estic molt feliç en el meu dia a dia, perquè visc en un barri d’una Barcelona que pensava que ja no existia, en un barri real, obrer. I hi ha espais verds al meu voltant. Necessitem molt més verd. Aquest canvi de barri i de pis m’ha fet molt més feliç. Em toca el sol i veig el cel.