El jove Antoni Tàpies explora el costat fosc

A l’eix espacial d’aquesta exposició, que es pot identificar des de diferents punts de la primera planta del Museu, l’espectador hi pot contemplar uns minuts del No-Do franquista emès el 21 de novembre de 1949. El reportatge central d’aquell capítol estava dedicat a la pintura. Primer al bucòlic gènere eqüestre, amb un pintor amb bata al taller i dues variacions incloses: una escena de relloneig i una altra de senyorívola, de salt a cavall amb un genet tan pijo com militar. És el realisme embellidor de l’època, són quadres que encara pots trobar apilats a El Corte Inglés de plaça Catalunya. Després segueixen gairebé dos minuts que tenen com a proposta informativa la burla amb l’art d’avantguarda degenerat. Al programa d’aquell noticiari 359A pot llegir-s’hi “Exposición de pintura moderna celebrada en Barcelona”: era una crònica sarcàstica del segon Salón de Octubre celebrat a les Galerías Layetanas de l’Avenida José Antonio. El fragment del No-Do era una exaltació tòpica, grollera, carrinclona i dominant de la ignorància sobre el sentit de l’art contemporani. Tàpies, que tenia 25 anys, era un dels qui hi exposava.

Com sorgeix una consciència artística lliure i transgressora en anys de penitència moral i estètica? La necessitat de formular-se la qüestió era febril i assetjant, Tàpies ho va fer convalescent, sol i en grup —el grup de Dau al Set on es nodreix—, i és probable que ho torni a ser ara i aquí si la dinàmica de regressió on som s’accelera i el subjecte s’ha de repensar al món postdemocràtic. En el cas de Tàpies, que no era pas un jove aliè al sistema, aquesta exposició és la resposta a la pregunta.

La clau de la mostra La imaginació del món és el contrast entre aquell No-Do i la pintura que s’exposa a la mateixa sala i que, de fet, és l’escollida per a visualitzar el significat del conjunt. El quadre, oníric i embogit, de 1947, és Paisatge transformat. El personatge principal d’aquesta escena lunar, talment postnuclear, és un mascle mitològic nu i fatigat, amb els peus fosos a la terra i la vegetació feréstega on enfonsa les cames s’ha metamorfitzat amb les urpes d’un animalot. Als braços aguanta una dona petita, nua també, amb tres ulls, una mà amputada i l’altra pintada de negre. Allò que l’espectador veu aquí, i en tot moment, és la pulsió primerenca de Tàpies per mirar, pintar i penetrar el costat fosc.

Després de la gran exposició del centenari, La pràctica de l’art, que l’any passat es va poder veure en diferents formats al Palau de Belles Arts de Brussel·les, el Reina Sofia i el Museu Tàpies, sembla que ja ha arribat el moment de tornar-se a formular noves preguntes sobre “la figura més prominent de l’art espanyol de la segona meitat del segle XX”. L’aposta institucional del Museu, juntament amb el seminari estable de reflexió crítica, ha estat començar amb aquesta investigació sobre la prehistòria del pintor tal com el coneixem —Tàpies abans de Tàpies, l’anterior a l’informalista canonitzat de 1955— per tal que dialogui amb el seu context i el conjunt de la seva obra. Aquesta és la proposta dels dos comissaris, la directora Imma Prieto i el conservador Pablo Allepuz. El jaciment primari que han explorat és l’arxiu del mateix Museu creat per Tàpies enguany farà tres dècades. Així poden veure’s obres que no havien estat exposades ni consten al catàleg raonat de l’artista, com ara les llibretes amb els exercicis d’estil que va realitzar durant els mesos que va assistir a l’acadèmia de Nolasc Valls; a un dels marges d’un retrat perfecte i tradicional pot llegir-se un comentari premonitori: “No et conec, però t’admiro, i per descomptat no tornis a l’acadèmia”. No hi va pas tornar. El seu espai de progrés i aprenentatge era un altre: era l’exploració de l’alteritat.

Aquesta alteritat a la Barcelona de la postguerra grisa en bona mesura és coneguda, però hi ha una part que ha de ser descoberta. Les dues conflueixen a la documentació de les vitrines. Hi ha la revista de la pedrera rupturista que va ser la revista Dau al Set, amb la màgia i l’herència surrealista de preguerra, o el catalanisme clandestí d’un Palau i Fabre on pervivien en silenci Foix i Miró. També amb les publicacions de Cobalto o a l’influx marxista del poeta i diplomàtic brasiler João Cabral de Melo en Joan Brossa i Tàpies.

Aquestes altres Barcelones, al marge de l’oficial, van tenir com a epicentre el bypass que va ser Club 49, l’activitat en pro de l’art nou pot resseguir-se en un mapa original d’aquesta modernitat que sobrevivia diguem-ne als marges del discurs oficial. En una paret hi ha penjades les postals d’invitació als concerts i exposicions que Club 49 enviava als seus associats. Aquest material, per cert, Tàpies el va conservar al seu arxiu. I el que no hi és, però sobre el qual Tàpies va disseminar pistes als seus textos, en algun cas ha estat adquirit amb un propòsit que transcendeix l’exposició: avançar en el qüestionament del nostre clàssic per actualitzar-lo i, si cal, capgirar la interpretació amb un mitjó. S’han explorat altres jaciments, més bruts i vasts: del Mercat de Sant Antoni a la mina que és Todocolección. Del que es tracta, amb un llibre de versos de Foix o de Perucho o amb una col·lecció de cromos d’una fàbrica de xocolata o amb dibuixos d’infants, és plantejar una hipòtesi sobre l’imaginari màgic i surrealista, també popular, a partir del qual Tàpies va construir el seu, aquell on un subjecte en tensió, alliberat i dissident, podia ser concebut.

El títol de La imaginació del món ve d’un breu assaig de Tàpies que pot llegir-se a L’art i els seus llocs. “La saviesa, la ciència i la imaginació artística poden aparèixer en els llocs més inesperats, de vegades els més humils i més arcaics. I el seu estudi és precisament la cosa més apassionant que s’ha plantejat la nova cultura”. Aquest és l’objectiu de l’exposició. Cap al final s’hi exposa l’entrecreuament d’estil que és Parafagamus. La neurosi de la influència tradicionalment l’ha emparentat amb Paul Klee, com ha de ser. A finals de 1949 es va poder veure a l’exposició a l’Institut Francès organitzada per Cobalto pocs dies després de la projecció d’aquell No-Do amb el gargall franquista. La virtut de Prieto i Apelluz, sense negar Klee, ha estat pensar que Tàpies potser el va pintar recordant la txeca tètrica del carrer de Vallmajor, aquell espai pel deliri i la tortura. A banda de Klee, a banda d’un llibre sobre la txeca, a la vitrina que acompanya el quadre hi ha joguines geomètriques de fusta i colors forts. És una passa petita, d’acord, però és una passa gran per imaginar com va sorgir la imaginació de Tàpies.

Antoni Tàpies. La imaginació del món. Museu Tàpies. Barcelona. Fins el 25 de gener de 2026