L’art de no complicar-se la vida

Ha de ser difícil, ser artista entremig de la saturació visual. Fa falta, un quadre més al món? Queda espai, per a l’art visual, en els nostres temps? La resposta és que sí, perquè l’art no és pura retransmissió, no és una imatge reflectint el món píxel a píxel, sinó més aviat una altra cosa. Per saber quina, podeu mirar les obres de Mari Eastman (Berkeley, 1970) o Pablo del Pozo (Badajoz, 1994), que trobareu exposades a la galeria Bombon Projects i LAB36, respectivament. Dos espais que estan molt a prop, al carrer Trafalgar, i que ens presenten dues exposicions aparentment senzilles, de dibuixos i pintures directes, en teoria figuratives. Però què hi ha, en aquella dona que mira enllà en un quadre d’Eastman, que genera un efecte plaent en nosaltres? Què hi ha, en el dibuix d’unes potes d’armari que fa del Pozo, que sigui digne de mirar?

“Les imatges amaguen molts reptes i encara tenen molt de poder sobre mi”, diu Eastman, que viu i treballa a Los Angeles i pinta uns quadres que parteixen de la realitat, d’objectes o situacions quotidianes, o fins i tot de fotografies que veu en revistes de moda, però que en pintar-les sobre el llenç passen a formar part d’un estat de somni, gairebé de ficció. Hi ha un sentiment dolç però alhora violent, en la pintura d’Eastman. “Pinto perquè allò que estic representant em sedueix, i, alhora, intento resistir aquesta seducció”, i això es nota en els quadres: la seducció hi ha quedat atrapada, i ara som nos­altres els qui els mirem i no sabem per què ens estan agradant ni on ens estan transportant. “Crec que quan les imatges ja no em reptin, quan vinguin fàcilment a mi i jo les pugui capturar també amb facilitat, aleshores pararé; però de moment, per a mi continua sent molt difícil pintar imatges”, conclou.

Pregunto a Pablo del Pozo si ell també viu aquesta batalla amb la seducció, quan crea imatges. El seu cas és especial: representat per la galeria Prats Nogueras Blanchard, a Del Pozo el coneixem perquè fa anys que desenvolupa i exposa la seva obra a Barcelona, i normalment és una obra matèrica. Tapissos, escultures, instal·lacions. Es pregunta sobre els materials i els cossos. Però a LAB36 l’exposició que hi veiem és de dibuixos. “Jo soc el primer que a nivell d’imatge estic molt saturat”, explica, “penso que ja està tot dibuixat i pintat.” La qüestió, diu, està més en el fer. I, sobretot, en el parar: “Mentre parlo amb tu, veig un gerro amb flors que tinc sobre la taula. Si el vull dibuixar, m’haig d’obligar a aturar-me i a donar importància, per un instant, a quatre pètals d’una margarida que existeix en el món i que a ningú li importa i que es marcirà aviat. I això és important”.

A la mostra de Del Pozo hi veiem 86 dibuixos disposats de manera lineal, un al costat de l’altre, com un fris. “Molta gent s’ha sorprès del canvi de registre que mostro en aquesta exposició, però és que el dibuix sempre m’ha acompanyat, m’ajuda a ubicar-me, saber on soc, com em trobo”, diu, “amb ell gaudeixo i m’apropo a la idea romàntica de l’art”. Creu que un artista, quan té la necessitat de crear, només necessita un llapis i un paper. O això és el que ell fa servir quan l’economia no acompanya: “Quan vull generar una peça però no tinc els recursos econòmics per continuar, aleshores agafo el llapis i dibuixo”. Per a ell, aquesta exposició és molt íntima, perquè quan dibuixa parteix de la realitat que té al seu abast: les coses quotidianes i la gent de l’entorn. “Per a mi el dibuix és la relació directa amb el món”. Tot i així, a l’hora de fer la mostra, el comissari Aurélien Le Genissel l’ha animat a reptar-se, a trencar la image, a anar més enllà, i per això als dibuixos hi veiem escenes quotidia­nes però amb perspectives o símbols que ens despisten, que generen ambigüitat i ens desubiquen, fet que, és clar, ens obliga a no mirar-les ràpid; ens obliguen a parar, també com a espectadors.

L’exposició de Mari Eastman és més juganera en la forma. Quan entrem a la sala de Bombon, hi veiem les pintures repartides per tres parets de manera desigual: ara unes amunt, ara unes avall, ara unes sobre les altres, formant un mosaic. I entremig de les pintures, també hi veiem uns quants banyadors vintaix. “Són una exploració del meu propi passat”, explica, “em faig gran i penso en els banyadors que la gent portava quan era adolescent; penso què significaven aleshores el glamur o la sexualitat, i què signifiquen ara”. Els banyadors li generen nostàlgia, però també un cert temor, i aquesta barreja és la que es percep en la seva obra: les situacions que dibuixa són plaents i agradables de mirar, però s’hi percep una inseguretat, un no-saber-què-passarà, si serà bo o dolent, somni o realitat, que es plasma a través d’una pintura amb tons sovint apastelats i bonics, però que no és gens preciosista, sinó que sovint compta amb un traç que vol semblar ràpid o despreocupat.

Què hi ha, doncs, en les representacions d’Eastman i Del Pozo, que valgui la pena veure? Jo diria que cap dels dos artistes es complica la vida: volen representar, i representen. Amb pintures, o amb un paper i un llapis. I la màgia és aquesta: que sense mostrar unes obres difícils o críptiques, creen en elles una atracció, un joc o una incertesa que fa que te les quedis mirant. Segurament, el que podem dir és que en aquesta no complicació hi ha misteri, i que cadascú pot entendre’l i resoldre’l com vulgui. I, en això, l’art sempre supera la saturació.