Festegem el quadro negre en fons blanc de Casimir Malévitx

Resoltament hem de continuar fent justícia al quadro negre en fons blanc de Casimir Malévitx i reafirmar decidits les coses que se n’han dit, els molts elogis i uns quants insults que ha anat rebent. Aquest quadro negre abstracte radical s’ha vist i es veu com un megàfon, una antena, una plata una mica esquerdada però bona per a l’amanida, no pas un colador sinó un sedàs, el semàfor dels colors, el fill reial que heretarà el tron, el no-res alliberat, el zero de les formes, el ready-made fet exprés, l’últim quadro, el primer quadro, la bandera pirata i la bandera blanca, la negra i la blanca, que són alhora la de la mort amb l’infinit de més enllà de la mort i la de l’anarquia amb la pau de més ençà de la vida. És la revolució, el “tornem a començar”, un cop abolit el món imaginari de les perspectives toca pintar als quadros, no a l’espai enganyós que es fuga rere la tela sinó damunt la tela; s’ha obert la gàbia dels ocells, hem clausurat els zoològics, i la filosofia ha parlat, ho diu el mateix Malévitx: si existís alguna cosa no seria “alguna cosa”.

Si abans de la prehistòria la manera de comptar era un-un-un-un, i després amb els antics i els medievals ja teníem l’un-dos-tres-quatre (i fins i tot l’un i mig), amb el Renaixement s’arriba als decimals de la perspectiva per tal de representar en dos pams la iŀlusió òptica d’un infinit en el qual allà al fons es troben les paraŀleles, i després ja s’ha d’esperar fins al quadro negre perquè hi hagi una nova extensió del cos dels números de la pintura (ho diu Lissitzki, deixeble seu), amb l’infinit numerable i els infinits innumerables positius i negatius però moralment tots positius perquè si ens mirem al mirall de Malévitx ens hi puguem veure nets, sense pecats originals i sense càstigs divins: “he netejat del pecat el món” (Malévitx, 1920). Quan comença a despuntar damunt les arts l’ombra funesta i estalinista de Lenin, que odiava la intolerància antiga de la nova icona del quadro negre, Malévitx crida per escrit a la revista ucraïnesa Anarkhia que manen uns pobres materialistes que no volen reconèixer que no en saben ni se’n sap res de la matèria (ni de res), i que, per molt que diguin, déu no ha caigut. No va trigar la policia leninista estalinista a empresonar-lo i torturar-lo cruelment, fotent-li cànules cigala endins i tot…

Independentment d’Einstein el nostre Casimir ja havia advertit pujolsianament que la matèria és una excitació incognoscible que provoca la curvatura de la mar del temps i espai. La matèria no es pot menjar sense tornar-la a haver d’expulsar pràcticament inalterada a part de quatre detalls gairebé insignificants. Si pelem la matèria la mateixa pela extreta ens impedirà veure i tocar el cor de la matèria. Einstein i Malévitx eren de la mateixa edat i remenaven independentment facetes diferents de la mateixa idea sense conèixer ni l’un ni l’altre l’existència de la religió científica de Francesc Pujols. Després del quadro negre i del quadro blanc, Malévitx deixà l’esborrifat pin­zell i adoptà la punta acerada de la ploma d’escriure, mentre que la pintura havia ofert un món nou de regal als arquitectes i als cineastes. Els pintors recobren la llibertat perduda a mitjans de l’edat de pedra, i el Malévitx mateix ho demostra dedicant-se primer a les maquetes d’arquitectura poètica imaginària i a la reforma de l’illa de Manhattan (que no es va dur a la pràctica arquitectònica real) i després a la pintura figurativa, o figuradora, que en el seu cas no vol dir renunciar ni recular, perquè ell sap, com ho recull el volum XIX de l’enciclopèdia britànica a l’article Relativitat, que “de fet els raigs de llum que passen prou a prop d’un objecte giraran al seu voltant unes quantes vegades abans de continuar cap a l’infinit!” (i és ben curiós, és sorprenent, que aquesta seriosa i britànica enciclopèdia faci servir el signe d’admiració!), i també sap, com Llull als Proverbis de Ramon, que pel que fa al color els quatre elements són blancor, negror, lluor i diafanitat (que vol dir transparència).

En el quadro negre en fons blanc (1915) el pes mort academista pel fet de pintar una figura (el quadro negre) en un paisatge (en fons blanc) ja fou denunciat i superat contemporàniament per la coŀlega suprematista Olga Rozànova amb escrits, collages i pintures, especialment el famós oli Llenca verda (de 1916 o 1917). Però Rozànova morí el 1918 a l’hospital diftèrica als trenta-dos anys havent deixat teles sense pintar i pinzells usats que es repartiren entre els amics, i unes teles i pàgines pintades que prefiguren tot aquell seu segle i en especial la feina dels Barnett Newman, Mark Rothko i altres taquígrafs de Jahvè. A l’enterro de Rozànova, Malevitx hi duia una bandera negra amb un quadro blanc cosit.

Amb el que diuen uns i altres, i el mateix Malévitx, tenim que el quadro negre és la revolució permanent, el dies irae del segle XX, la superació de la tapa blau cel del cel, el zero del sistema de coordenades, el misteri de les perfeccions, el moment de la victòria definitiva de l’home sobre la tècnica, el lloc on pot tenir lloc el debat entre la fàbrica i l’església; és el nou crani del segle, el nou sistema de rotació de la vida, la taula neta. El crític passatista Benuà es va escandalitzar, el quadro negre li tocava la moral: “Ja no hi tenim sols el futurisme al davant, ans la nova icona del quadrat. Tot el que teníem de sant i de sagrat, tot el que estimàvem i que era la nostra raó de viure, ha desaparegut” (1916). Un altre crític comenta l’exposició “de totes les tendències” (la de 1919) com un pitafi futurista nul on “l’únic que es pot aprofitar és la tela blanca perquè encara s’hi pot fer alguna cosa, està ben preparada” (referint-se al quadro blanc en fons blanc), mentre que el 1923 l’amic Nicolai Punin la qualifica d’himne del desesper (Punin, casat amb Akhmàtova, morí el 1953 al gulag). Després, cap al mil nou-cents vint i tants, els de la secta surrealista parisenca ignoraran el quadro negre, faran veure que no l’han vist, que ni el coneixen.