“El fet xarnego és un fenomen genuí català”

Brigitte Vasallo (Barcelona, 1973) és una xarnega militant. I, esclar, catalana. És periodista, escriptora, feminista. Parla un català nadiu perfecte i ara s’està llegint un llibre en gallec. Dissabte serà la cap visible d’una trobada important a Barcelona: el Festival de Cultura Txarnega (així, amb tx), que, juntament amb el grup Emboscada Col·lectiva, pretén obrir un espai de debat sobre el fet de ser xarnego (així, amb x, com mana l’ortografia catalana). “A més d’un espai per plantejar preguntes i compartir experiències i estratègies, és un homenatge a les nostres famílies, que van arribar a Catalunya entre els anys cinquanta i setanta fugint de la misèria”, diu.

Pregunta. D’on sorgeix la idea de fer un festival com aquest?

Diem que som un país plural, però després hi ha una identitat nacional que no accepta aquesta pluralitat d’origen

Resposta. Això neix d’un esforç col·lectiu de les nostres famílies. Hem passat de famílies analfabetes a famílies amb estudis superiors, que som a la universitat, generant cultura des dels grans equipaments, Cultura amb majúscula. Hem arribat a aquests espais, als espais museístics. Aquí proposem que els xarnegos ens expliquin coses, la seva història. Molts ens han dit: “Jo què hi faig, en un museu? No hi tinc res a explicar”. Doncs sí que en tenen, i això és el que reivindiquem: històries que ens interessen. Molts dels que van arribar a Catalunya eren analfabets i, per tant, no han deixat un arxiu del que van viure. S’ha estudiat el fenomen de l’arribada, el del barraquisme, el desarrollismo, però tenim poques històries que ens ajudin a dibuixar un mapa social.

P. Són molts els que pensen que el concepte “cultura xarnega” és contradictori?

R. No hem volgut fer una parrillada xarnega, hem volgut fer un “festival de cultura xarnega”. Som les primeres generacions alfabetitzades de la família, i això ha estat un ascens cultural tan bèstia! En una sola generació ens ha donat fins i tot un idioma. Perquè això tan senzill que diem de parlar castellà o gallec a casa i parlar català a fora no és un procés tan senzill. La llengua materna es transmet, i nosaltres hem tallat aquesta transmissió. Són preguntes que ens volem fer i que volem respondre’ns col·lectivament. I jo les trobo poc amenaçadores.

P. Ho diu perquè ha rebut molts insults a les xarxes socials?

R. Quan hi ha milers d’opinions contra algú a les xarxes, això ja és violència, no és opinió. Hi ha hagut molta gent, en especial molts homes, que m’han explicat que xarnego s’escriu amb x. Com a mínim, ho trobo curiós. Jo soc catalana, sé com s’escriu aquesta paraula. Si l’he escrita amb tx ha estat per una raó una mica mes complexa. Hi ha mitjans de comunicació que han posat el nom del festival amb x, que és com si haguessin posat Primavera so, i no Primavera sound. Crec que hi ha gent que s’ha sentit agredida només per la paraula i que aquesta ha estat una excusa per atacar.

P. La paraula xarnego continua sent un insult?

R. És clar que sí. I ho seguirà sent fins que no la fem nostra. El programa Polònia, de TV3, per exemple, s’està reapropiant d’un insult: polaco. Doncs nosaltres ens reapropiem de la paraula xarnego, que tots els diccionaris recullen com a insult.

P. El xarneguisme és un moviment obrer?

R. Cal reflexionar sobre la diferència que hi havia entre les catalanes obreres i originàriament de classe baixa i aquestes persones que s’anomenaven xarnegues. També sobre quina diferència hi havia entre els xarnegos paios i els xarnegos gitanos. Per exemple, des del Camp de la Bota, on van compartir barraques, primer van col·locar a la Mina la població paia. Són subtileses… Però és que arribem a un punt en què sembla que el debat vagi de qui són bones persones. Això és ridícul.

P. Ha millorat la situació en els últims anys o s’està perdent pluralitat?

R. Estava molt tranquil·la pensant que el procés aquí estava sent exemplar… però sempre he sospitat que era una qüestió de temps. Si plantejar una cosa com és la catalanitat xarnega està sent tan complicat, què passarà quan plantegem la catalanitat marroquina, o la peruana…? Ja està passant. El cas dels xarnegos és la punta de l’iceberg d’un fenomen en què, en altres casos, com el dels xarnegos gitanos, s’hi creua el racisme. Ara, la majoria de xarnegos no tenim aquest problema perquè som blancs. Diem que som un país plural, però després hi ha una identitat nacional que no accepta aquesta pluralitat d’origen, que demana que s’oblidi. I no podem permetre que s’oblidin els orígens.

P. El fenomen xarnego és només català?

R. És un fenomen que passa a tot arreu, però el fet xarnego en concret és genuïnament català. Aquesta paraula és catalana. És el que ens costa de fer entendre, que no és un fenomen de Múrcia, d’Andalusia o de Galícia, és de Catalunya. I hi ha hagut uns partits polítics espanyolistes que s’han fet, no sabem com, portaveus dels xarnegos i han començat a aprofitar-se’n des d’una i altra banda. Llavors, des d’espais que no tenen a veure amb partits polítics hem dit: Pareu! Un moment, un moment: som catalans, això és innegable.

P. Us sentiu agredits?

R. Les identitats bastardes estan sota vigilància. Tothom ens assenyala com a traïdors. Et situïs on et situïs sempre acabes sent traïdor d’algú. Aquesta és també la diferència entre els catalans pobres que també van migrar a Barcelona en aquella mateixa època i els que van venir de fora de Catalunya: quan hi ha un tema nacional pel mig, a un català d’origen no se li diu ‘ves-te’n al teu país’. A mi m’ho diuen i jo pregunto: ‘Quin és el meu país?’

P. Influeix més la nacionalitat o la classe social?

R. Això no va ben bé de la sang. Jo crec que és una intersecció d’origen i de classe. Una cosa interactua amb l’altra. El fet que tothom té orígens de tot arreu és evident, però en el tema dels xarnegos, la família majoritàriament no era catalana.

P. La integració ha de ser a tots els nivells, doncs.

R. L’escola catalana, per exemple, va ser una iniciativa xarnega. Per aprendre. Les famílies que arribaven sense saber català volien que les seves criatures no trobessin sostres de vidre. I un era la llengua. La gent volia aprendre bé el català i poder parlar com qualsevol altre català de família catalana.

P. Però aquest raonament era molt compartit? No hi ha hagut molta gent que va renunciar al català perquè amb el castellà ja en tenia prou?

R. I tant! Però pensem que la gent que va migrar en aquella època venia de la misèria. Demanar-los que fessin segons quins processos em sembla excessiu… Potser també tenen dret a no fer-los. Podem esperar les següents generacions: estem parlant de gent que prou en va tenir amb fer tot el que va fer.

P. En l’àmbit cultural, creu que hi ha menys ponts ara que, per exemple, a l’època de Vázquez Montalbán, que, d’alguna manera, era un pont entre la literatura xarnega i l’originària catalana?

R. No n’estic segura. El que sí que tinc clar és que en la literatura en català hi ha una qüestió de nacionalisme. Hi ha unes dinàmiques editorials a tot arreu que fan que quan et planteges en quin idioma escrius no sempre tinguis la llibertat d’escollir-lo. Hi ha fins i tot una qüestió de mercat i de precarietat literària que et fa decantar per una llengua o per una altra. Creure que la llengua que esculls en l’àmbit literari és una decisió poètica, és pensar que encara som a l’època de Baudelaire i de Flaubert… I no, això és una qüestió molt més material.

P. A les manifestacions feministes del 8 de març, la majoria de lemes i de pancartes eren en castellà…

R. No m’hi vaig fixar. Però crec que el català, de tan protegit, està hipervigilat. Se’ns hauria de deixar jugar una mica més amb la llengua, perquè les llengües hi són per jugar, per poder fer cartells… I hi ha una cosa que és el català xarnego, el que parlen, per exemple, els del Baix Llobregat, que està molt penalitzada a l’espai públic. Potser igual que el català del Priorat o el de l’Empordà, també hem d’incorporar el català xarnego. Miguel Poveda, que és de Badalona, té un disc meravellós en català que es diu Desglaç. Doncs va ser l’Enrique Morente qui li va dir que ho fes. Li va dir: “Si jo fos català, fa molt que hauria fet un disc en català”. I llavors s’hi va atrevir, i canta en xarnego. Aquesta idea del “no m’hi atreveixo” també s’ha de posar sobre la taula, justament si el que volem és protegir el català i fer que la gent parli català. Tot plegat té a veure amb una pregunta: a qui pertany la llengua? Per a mi, pertany al poble. Indiscutiblement. No en termes nacionals, esclar, sinó en termes clàssics, la llengua és de la gent.

P. Catalunya serà xarnega o no serà?

R. Hem d’entendre que qualsevol identitat cultural funciona per barreja. Crec que qualsevol cultura que vulgui sobreviure ha d’aprendre a incorporar, a embrutar-se i a contaminar-se. Estic convençuda que és l’única manera.