El català no depèn de tu

Aquesta setmana s’han donat a conèixer finalment les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) corresponents a l’any 2023, que s’esperaven amb candeletes. Publicat cada cinc anys, es tracta de l’estudi més complet sobre la salut del català, tot i que no és l’únic (també tenim els estudis del CEO i baròmetres diversos), i al capdavall la profusió regular de dades transmet la sensació d’una pluja fina persistent, amb canvis de potser no n’hi havia per tant. Ens hem acostumat a tenir la llengua permanentment monitoritzada, com un malalt a l’UCI, però no es proclama mai cap gran incendi, ningú corre a aixoplugar-se en un refugi nuclear. De fet, cada nou informe aconsegueix relativitzar l’aparent mala salut del català.

Aquesta relativització de la situació del català sempre prové de les dinàmiques de població. Com si es volgués posar tothora la bena sobre la ferida, se’ns recorda que Catalunya és terra d’arribada de persones de fora i que aquí som poc de tenir criatures, amb la qual cosa les dades negatives sobre l’ús de la llengua s’expliquen acadèmicament per si soles. Basta una corba de fluxos migratoris per entendre la davallada persistent que experimenta la llengua pel que fa a percentatges, malgrat que en nombres absoluts hi pugui haver un increment de parlants. I així com en els darrers 20 anys hi ha hagut un augment de persones amb coneixements del català (267.600 segons l’EULP), la pèrdua percentual revela una autèntica hemorràgia: gairebé un 20% de parlants inicials (del 36,2% el 2003 al 29% el 2023), gairebé un 30% de parlants habituals (del 46% al 32,6%) i ben bé un terç de parlants identificats amb el català (del 44,3% al 30%).

Joan Fernández Teruel, director del Centre d’Estudis d’Opinió, sosté que “hi ha un retrocés paral·lel en català i castellà, però el castellà es manté millor com a llengua d’ús i d’identificació mentre que la pèrdua del català és més sostinguda en el temps”. I augura un futur complicat si les dinàmiques demogràfiques es mantenen: “La perspectiva exigeix disposar d’accions per incidir en l’aprenentatge del català dels actuals fills de la immigració”. De fet, si hi ha una constant en els darrers cent anys és justament l’arribada de persones de fora, i no sempre ha estat en detriment del català, al contrari. Primer amb els murcians de l’Exposició Universal, després amb els andalusos i extremenys durant el franquisme o la immigració global dels 2000, la immigració constitueix sempre la bossa de possibles parlants a partir de la qual créixer, no pas la rèmora i la coartada que ajuda a explicar la davallada persistent. La gran calamitat per a una llengua no és que la gent arribi, sinó que la gent marxi. El problema, sembla, és que és més lenta la incorporació de tots aquests nous parlants a la llengua que pas no l’arribada de més persones.

El problema, sembla, és que és més lenta la incorporació de nous parlants que l’arribada de més persones estrangeres

Cal doncs incorporar els nouvinguts al català, i cal incorporar-los ràpid. I és aquí on les dades de l’EULP sí que són preocupants: vora 1.600.000 persones no fan servir mai el català, els quals en bona mesura és que no el saben, o potser és que no han tingut encara la necessitat de saber-lo. Si a aquests hi afegim els 1.300.000 que fan servir el català fins al 20% de les seves interaccions, tenim que gairebé tres milions de catalans fan servir el català gens, poc o molt poc. Val a dir que, d’una manera imprevista, l’EULP ha incorporat la categoria dels “parlants secundaris” per representar aquells que fan anar la llengua menys del 50%, els quals d’alguna manera, poc o molt, tenen contacte amb el català. Passa que així descobrim que la suma dels no-parlants i d’aquells fan un ús secundari del català ja són majoria.

Cal preguntar-se, doncs, fins a quin punt el nouvingut té la percepció que la llengua és necessària i si encara constitueix allò que en dèiem l’ascensor social. El professor de Sociolingüística de la UB Avel·lí Flors Mas assenyala que “convé incidir en els usos professionals de la llengua, si aconseguim que sigui més present potser s’hi podran incorporar”. Però també alerta que no és tan fàcil: “El català continua tenint valor social i està vinculat a trajectòries socials ascendents, però encadenem crisis econòmiques que resten oportunitats i aquestes persones tenen més dificultats per accedir a la llengua”. I recorda també que hi ha col·lectius als quals el català no els interessa: “Els expats ja tenen totes les necessitats cobertes i no el faran servir”.

Les dades del EULP revelen, justament, l’interès dels nouvinguts pel català, cosa que hauríem de posar entre les coses bones; ja ens en vam adonar no fa gaire, tot i que va caldre que les cues per apuntar-se als cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística sortissin als telenotícies. Tot desmentint els discursos ultres que els immigrants no es volen integrar, resulta que fins a 903.800 persones nascudes a l’estranger tenen interès a aprendre o millorar el seu català, xifra que suposa més d’un 13% respecte de fa cinc anys. Però perquè una llengua sigui útil al nouvingut calen tres coses. La primera, un marc legal propici, que no existeix del tot, en tant que el coneixement del castellà esdevé un deure constitucional però no ho és pas el del català; la segona, un entorn socio­econòmic que només existeix parcialment, en tant que el català és present en nombrosos àmbits (mitjans de comunicació, retolació comercial, ensenyament, sector editorial, etc.) però no en molts d’altres, en especial els laboralment més precaritzats, als quals sovint solen accedir en primera instància les persones nouvingudes; i la tercera, un entorn comunitari que hi interactuï majoritàriament en català, i que només existeix a mitges: són legió els catalanoparlants que canvien al castellà a les primeres de canvi. Si no tens el deure de saber català, si a la feina no el necessites i si els altres no et parlen en català, per a què vols la llengua?

Un altre element de l’EULP crida poderosament l’atenció: l’increment sobtat de les opcions combinades entre llengües, especialment pel que fa a llengua inicial i la llengua d’identificació combinant català i castellà (abans les mateixes dades eren més aviat fluctuants). Parlem en tots dos casos d’un increment del 100%, una mica més i tot en el cas de la identificació: d’un 6,9% sobre el total el 2018 passem al 14,6% el 2023, que representa gairebé la meitat dels plenament identificats amb el català (un 30%). Si convenim que aquest grup, que de fet es percebria a si mateix com a possessor de dues llengües inicials, és resultat de llars on es fa ús de dues llengües per igual, obtenim un retrat força divers de la realitat lingüística actual, amb un retrocés general del monolingüisme en benefici de les llars on es barreja majoritàriament català i castellà i, en menor mesura, alguna d’aquestes llengües amb d’altres. Tal com fa notar Fernández Teruel, l’enquesta actual ja recull el perfil lingüístic dels fills dels nouvinguts nascuts els anys 2004-2008, que en molts casos van mantenir la llengua d’origen com a llengua familiar: justament els joves són els més proclius a mostrar-se amb identificadions lingüístiques plurals, amb els percentatges més alts de combinacions de català i castellà (16,9%) o d’aquestes llengües amb qualsevol altra (2,2% i 4,2%).

Queda però saber què passarà si aquesta bilingüització, que ja no és només social sinó també íntima, és sostinguda en el temps (podem aventurar que sí) i com es pot traduir en el futur en termes de transmissió generacional. Què faran els joves, que són els més bilingüitzats, quan entrin en l’edat mitjana de tenir el primer fill? Encara ara, amb les dades de l’EULP a la mà, el català continua persistint en el petit miracle de ser una llengua minoritària que guanya parlants a través de la transmissió generacional, en tant que són més els que parlen català als fills que no els que tenen el català com a llengua inicial (entre la població amb fills, esclar): d’un 29% d’inicials passem al 34,7% que només parlen català a la prole, un percentatge no gaire allunyat dels que només els parlen en castellà (37,7%). Com punta Flors Mas, la comunitat parlant de català “és resistent, sòlida, travada, es mantenen la majoria d’indicadors i es manté la transmissió generacional”. I afegeix amb un matís d’ironia: “No serà un procés de dissolució ràpida”. Ja som estranys de vegades els catalans, no ens costa gens saltar al castellà a la primera de canvi, però sembla que la llengua d’ús amb la canalla s’hagi convertit en una mena de bastió cultural.

La transmissió generacional i l’interès dels nouvinguts són dos bons elements per conjurar-se contra la substitució

És clar que hi ha coses a favor, la transmissió n’és un cas, l’interès dels nouvinguts un altre. Són dos bons elements per conjurar-se contra el fantasma de la substitució lingüística, que es produiria si, a més de detectar la plena indiferència dels nouvinguts, trobéssim que els catalanoparlants opten per mantenir la llengua amb els pares però per abandonar-la amb els fills. S’ha tornat a esquivar la bala de la substitució, però comença a planar el dubte de si els usuaris habituals de català (vora un terç de la població) són prous per garantir un entorn catalanoparlant suficient que permeti incorporar els parlants d’altres llengües interessats en el català i també fer-lo necessari a aquells que no el fan servir gens. El “depèn de tu” ja no hi ha qui se l’empassi. Cada vegada més calen polítiques públiques que arribin allà on la comunitat de parlants no pot arribar. Ja s’ha anunciat un pla de xoc per valor de nou milions d’euros, i diu a Quadern Francesc X. Vila, conseller de Política Lingüística, que el Pacte per la Llengua està enllestit, que n’espera la signatura abans de l’estiu i que anirà acompanyat de mesures concretes (no diu quines encara) i de dotació pressupostària. Ell afirma que encara hi ha partit. Aviam doncs.