Raül Garrigasait resisteix a ‘La roca i l’aire’

La crisi de la modernitat sembla un problema universal i força abstracte, però es concreta i es fa més urgent si ets català. Que el món va estar encantat, en algun moment va deixar d’estar-ho i avui ens cal trobar la fórmula que relligui la màgia amb la ciència, és una cosa que es veu més clara quan formes part d’una nació que no té el poder polític ni militar per donar res per fet. Els homes dels temps arcaics se sentien a mercè de les forces naturals i van trobar en la ciència i la raó un poder que els alliberava, però els moderns estem a mercè d’aquests poders que nosaltres mateixos hem desencadenat, i mirem endavant i no trobem res on aferrar-nos. Com que la modernitat catalana va florir sota l’amenaça de morir aixafada entre modernitats més fortes, oferir una bona resposta a aquest problema sempre ha estat qüestió de vida o mort. Josep Carner va escriure: “Som un matís pràcticament inèdit en la civilització: tenim el deure d’enriquir el món”.

Carner és un dels autors que repassa Raül Garrigasait a La roca i l’aire. Art i religió de Llull a Tàpies. En aquest fil de gairebé mil anys, l’escriptor i hel·lenista torna a fer l’assaig de sempre, que és el que fan els grans, inevitablement. El tema de Garrigasait és la resistència. A El gos cosmopolita i dos espècimens més (Edicions de 1984, 2012), és la resistència del lloc contra l’universalisme pla i aplanador. A La ira (Fragmenta, 2020), és la resitència del foc de l’esperit contra la domesticació contemporània de les passions. A País barroc (L’Avenç, 2020), és la resistència del rerepaís emboscat contra l’hubris barcelonina. A La roca i l’aire, és la resistència del més antic que batega al cor del que és més nou, la manera com la premodernitat reprimida esclata al mig de la modernitat. Com un profeta nietzscheà que baixa de les muntanyes, Garrigasait sempre està convençut que allò que pot salvar-nos es troba allà on no està mirant ningú. Els cabells llargs i despentinats i l’accent solsoní no són casualitat.

Amb l’estudi de Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Carner, Mompou i Tàpies, Garrigasait demostra que l’art i la religió no són esferes tan diferenciades com sembla. Aquesta idea s’ha explorat força vegades, però el text la raspalla de manera original. Coneguda com és la noció que els artistes moderns intenten tornar a infondre el món del sentit que la pèrdua de Déu li havia arrabassat, que la poesia és la continuació de la teologia per altres mitjans, els que més criden l’atenció de l’assaig són, justament, els medievals. És cert que Llull veu un món on la veritat resplandeix i tot és bo, mentre que Tàpies necessita construir un museu per recuperar un vestigi d’aquesta plenitud, però aquí aprenem que el primer havia d’equilibrar tensions amb una forma nova igual que el segon. La lectura de Garrigasait no fa emergir dua­lismes estàtics i previsibles, sinó el fet que cada artista-profeta ha hagut de respondre al negatiu del seu temps. Més que res, Garrigasait vol que substituïm la idea de crear per la de modelar, el mot hebreu barà del Déu que crea el cel i la terra del no-res, pel mot yatsar del Déu que dona forma com un terrissaire a l’home amb pols de terra. Sense la resistència de la tradició, no hi ha creació.

La roca i l’aire mostra el Garrigasait més professoral i diàfan que hem llegit fins ara. El perill d’aquesta mena d’assajos és que la tematització de la paradoxa filosòfica ens arribi buida, que, sense la flama personal que crema en llibres com La ira o País barroc, la repassada quedi en un catàleg d’instruments que admirem però no sabem utilitzar ara i aquí. I no passaria res si Garrigasait no arreglés el món en cent pàgines i escaig, perquè la riquesa de les seves dèries sempre ens deixa associacions contraintuïtives que ajuden a pensar per un mateix. Però, al final de tot, el text sí que resol. Després d’haver explicat el doble fons de la modernitat, Garrigasait ens diu que avui vivíem en una modernitat arcaica: igual que els antics creien que els déus de la natura feien ploure quan els humans actuàvem bé, “avui és impossible respirar, sentir la calor, observar la sequera o els aiguats o els boscos o les epidèmies sense pensar que tot això depèn de nosaltres, de l’activitat humana. L’angoixa s’ha fet material i mundana, i resulta que el món no és una realitat feta”. En una situació estranya i fràgil en què les categories que llueixen noves poden encegar-nos, la tradició catalana proporcio­na un repertori d’eines més arran de terra i, en definitiva, més útils.

La roca i l’aire. Art i religió de Llull a Tàpies

Raül Garrigasait
Fragmenta
137 pàgines. 17 euros