“La trampa és que la proclama serveix per amagar la buidor”

Com si fos un emboscat del seu petit país, en tres anys Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha esclatat feliçment en el panorama literari. Responsable de La Casa dels Clàssics i autor d’Els estranys (premi Òmnium a la millor novel·la de 2017), enguany ha tret una història de la Bernat Metge (Els fundadors), un assaig sobre un pecat capital (La ira) i ara unes memòries (País barroc, a L’Avenç) carregades d’idees com l’estil artístic: “El barroc dona forma al caos, és exemple de vitalitat i de la continuïtat amagada del país”, diu el noi de Cal Boter, de ploma mesurada i polièdrica, culte, i que de posar ordre n’ha de saber, perquè baixà a Barcelona amb 16 anys a estudiar guitarra clàssica, passà pel rock californià i ha acabat traduint clàssics grecs i llatins.

Pregunta. Amb Els fundadors queda clar per sempre que la cultura és arma política.

Resposta. És un instrument del poder, però també una forma de poder: com més lliure és una cultura, més conseqüències polítiques té i pot acabar superant el mateix poder. Mirem el que va fer Verdaguer fa 150 anys: amb el prestigi a una llengua va arrencar una cosa viva que ell ni va imaginar.

P. Està fart, escriu, del país dels “sermons pujolistes i la taula rasa socialista”.

R. Sí, dels sermons i del folklore pujolista, que entén la cultura sols com a decorat, mai com a cosa conflictiva ni que serveix per anar a l’arrel dels problemes, i que mai s’ha d’enfrontar al discurs del poder; és la cultura que redueix Rusiñol a algú que fa broma i a Pla a un pagès amb boina que no ha sortit mai del mas… Això neutralitza la cultura.

P. I la taula rasa socialista?

R. És això de la cultura moderna sense aprofitar la força de la tradició, de no entendre que no és una llosa sinó que dona sentit al passat i aclareix idees del present; qui renuncia a la tradició empetiteix el seu passat i el seu futur. La sensació és d’un déjà vu dels vuitanta i noranta, que s’ha restablert la dualitat de pujolistes i socialistes.

P. Quan arriba a Barcelona nota que el llenguatge és la matèria primera del poder. Quin llenguatge parla avui Barcelona?

R. Hi veig una degradació lingüística; hi ha dos discursos preocupants: el primer és aquesta actitud purament defensiva envers la llengua, com una cosa a protegir, i és dramàtic, perquè una llengua està per desplegar-se, per fer el teu món i expressar una vitalitat; el problema és que la desimboltura i la seguretat te la dona el poder. L’altra tema és la infantilització: fins a principis del XX hi ha una norma tàcita social d’estirar el llenguatge cap amunt, de passar del llenguatge col·loquial a fer-ne una cosa noble; avui, la norma és imitar el llenguatge juvenil, infantilitzar el missatge públic… Bona part del llenguatge políticament correcte també és infantilització.

P. A País barroc insisteix molt en el valor de la continuïtat, i en literatura cita la cadena Llull, Carner, Palau i Fabre, Gimferrer. Molt heterogènia i estroncada...

“El català treballador i de seny és un mite del noucentisme, del catalanisme: més el que hauria de ser que el que era”

R. No, hi podríem afegir Foix i Perejaume... És una continuïtat d’epifanies, de figures molt potents que han forçat els límits del moment, és una continuïtat de la rauxa.

P. Els catalans no érem més de seny?

R. La idea del català amb seny i treballador és un dels grans mites del noucentisme i del catalanisme de principis del XX, més el que hauria de ser que el que era. La meva tradició és oposada: tinc un vincle més íntim amb la gent nodrida amb la saba popular, que històricament no té lligams amb el seny, però que l’han fet entrar de ple en l’alta cultura; el català s’acosta més a la bullanga que al seny; potser forçadament: excepte quan la Mancomunitat, cada vegada que ha buscat el poder hi ha hagut violència… Potser és un esperit de revolta fruit de no tenir els canals institucionals pertinents. L’1 d’octubre de 2017 és l’únic cop que conflueixen les dues tradicions, la d’esperit institucional i la de revolta; van estar a punt de tocar-se...

P. D’una experiència del seu avi quan les col·lectivitzacions de la Guerra Civil, en surt una imatge de la política com a brutícia, i que cal fer vida al marge del circuit oficial.

R. És una idea que he rebut, però és nefast això que no cal esperar res de la política. Ara que amb la covid tot trontolla, cal exigir a l’esfera pública mirades més profundes, més enllà del proper confinament.

P. Això demana un lideratge polític que, comparat amb els Cambó, Tarradellas…

R. Aquí la pregunta de fons és per què a principis del segle XX persones amb ambicions i intel·ligents s’arrisquen a fer política i avui les més valuoses s’estan d’entrar-hi… I és que avui la política és un vesper i es juga amb cartes massa marcades, les hores de militància es gasten a retroalimentar fidelitats; el polític no ret comptes directament davant el ciutadà que el vota, sinó dins del partit, i tot això dificulta l’aparició del talent.

P. Al llibre es diu que “les proclames no valen més que la sang”. No s’ha jugat molt amb elles a Catalunya des de fa uns anys?

R. N’hi ha hagut massa, sí. El conflicte, avui, és entre les proclames i l’acció real; la gran trampa és que la proclama serveix per amagar la buidor. I d’això, dins l’independentisme n’hi ha hagut: fer promeses sobre allò que se sabia que era buit és greu... A l’Estat no li calen proclames.

P. El barroc és aparença, daurats falsos... Catalunya és barroca?

R. No aniria per aquí. Cal una actitud barroca, un esforç constant per superar el caos i donar sentit a la vida. El barroc és un art pobre, però fet amb fusta dels boscos, on hi ha la matèria del país. Em reconfortaria pensar que la vida oficial d’avui té unes arrels tan fondes i autèntiques com les del barroc.