_
_
_
_
_
llibres
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Italo Calvino, un pessimista obstinat

Un homenatge a l’escriptor italià que no es donava per vençut, i que ara tindria cent anys

L'escriptor Italo Calvino a la seva casa de Roma, el desembre de 1984.
L'escriptor Italo Calvino a la seva casa de Roma, el desembre de 1984.Gianni GIANSANTI (Gamma-Rapho/Getty Images)

Tenia quasi dotze anys quan vaig llegir per primer cop un llibre d’Italo Calvino. Aleshores estudiava a l’Escola Italiana de Barcelona i El baró rampant era lectura obligatòria a sisè. Tancàvem el 2023 celebrant-lo arran del centenari del seu naixement i començo el 2024 recordant-lo, perquè per a tots aquells que ens hem format en el sistema italià, Calvino és una mica com el dinosaure de Monterroso, sempre ha estat allà. Són moltes les anota­cions que omplen les pàgines del meu exemplar i em retornen a aquella primera lectura plena d’entusiasme, però també d’incomprensió. Sobre manera, perquè El baró rampant no és la novel·la que ens expliquen a l’escola: no és un bildungsroman, no és una novel·la històrica ni tampoc una paròdia de les novel·les històriques, i, tot i que en beu molt, no es pot definir com una novel·la filosòfica, perquè ja aquí trobem l’empremta d’un il·lustrat que recela de la raó i coneix els seus límits. Cosimo, pertanyent d’una família noble del nord d’Itàlia, s’alça de taula per pujar a l’arbre el 15 de juny de 1767. No en baixarà mai més; envelleix entre les branques de l’arbre, mantenint-se ferm en una decisió darrere de la qual, diu el seu germà petit i narrador de la novel·la, hi ha alguna cosa de molt més profunda que el rebuig pels cargols: Cosimo puja a l’arbre perquè rebutja el món que l’envolta, com també el rebutja el protagonista d’El núvol de smog, nouvelle de 1965 entorn de la contaminació de les ciutats i el canvi climàtic —Calvino parla de la desaparició de les estacions, de violents ciclons i de perío­des de temperatures altes i anormals. El núvol de smog acaba amb el protagonista intentant fugir del món que l’envolta, de tot aquell núvol de pols i brutícia, de tota aquella “misèria general”. De la mateixa manera que els cargols de Cosimo són una metàfora de tota una manera de viure, el núvol de smog al·ludeix a una societat absolutament degradada, indiferent i abandonada als interessos econòmics, que, maquiavèl·licament, ho justifiquen tot. Cal recordar que, pocs anys abans, Calvino retratà a L’especulació immobiliària la Itàlia de finals dels anys cinquanta —”època de baixa marea moral”— com una societat corrupta i corrompuda on sempre “guanyen els pitjors”.

L’obstinació, reconegué Calvino, és un dels temes d’El baró rampant i, en part, també ho és de les novel·les següents, tot i que, progressivament, aquesta obstinació es va tenyint de cinisme. Com per a Amerigo Omega, protagonista de La giornata d’uno scrutatore elettorale, per a Calvino “adquirir experiència havia significat tornar-se una mica pessimista”. En realitat, aquest pessimisme sempre havia estat latent. Carlo Ossola parla del “pathos de la distància” de Calvino al·ludint al lloc apartat —com l’arbre de Cosimo— des d’on parla Calvino, que no vol donar lliçons: renega de la literatura didàctica i propagandística; no li interessa la literatura de denúncia, cosa que demostra ja en la seva primera novel·la La sendera dels nius d’aranya.

L’interès per la dimensió fantàstica, com a ‘El cavaller inexistent’, està lligat a la desconfiança de Calvino envers la raó

Publicada el 1947, s’inscriu aparentment dins del neorealisme amb la recreació de la lluita partisana com a experiència individual i col·lectiva, però la seva recreació no té el caràcter de celebració i, fins i tot, hagiogràfic que trobem en altres obres de l’època. El grup resistent que protagonitza la novel·la està format per subjectes marginats, desbaratats, murris. No hi ha herois, en aquesta primera novel·la, i tampoc els trobem als relats de L’últim és el corb (Comanegra). Com escriví en aquestes mateixes pàgines Cesca Castellví, aquests relats radiografien “la misèria d’un bon feix de figures filles del context”. La mirada ingènua, a vegades, incrèdula i fantasiosa d’en Pim, el protagonista de La sendera dels nius d’aranya, permet a Calvino establir aquella distància amb el món narrat que defineix la seva literatura. Aquest estranyament s’accentua per l’aparició d’elements fantàstics: si aquí la dimensió fantàstica és una insinuació, als relats de L’últim és el corb, assenyala Castellví, “hi fulguren alguns elements de realisme màgic, fabulosos, visionaris”.

D'esquerra a dreta, Juan Goytisolo, una persona sense identificar, Italo Calvino, Monique Lange, Luis Goytisolo i Jesús López Pacheco, en un recés del festival de Formentor.
D'esquerra a dreta, Juan Goytisolo, una persona sense identificar, Italo Calvino, Monique Lange, Luis Goytisolo i Jesús López Pacheco, en un recés del festival de Formentor.Fotos tomadas del libro.

Va ser l’escriptor Elio Vittorini qui, a la dècada dels cinquanta, va convèncer Calvino d’explotar l’element fantàstic, i així ho farà en obres com El vescomte migpartit o El cavaller inexistent. Aquesta exploració, però, no es pot circumscriure a una simple indagació formal. L’interès per la dimensió fantàstica està lligat a la desconfiança de Calvino envers la raó: l’element fantàstic i el llenguatge científic —pensem en Totes les cosmicòmiques— són intents per comprendre un món que la raó il·lustrada no pot explicar. Molt aviat, però, la confiança en el poten­cial de la ciència i el seu llenguatge per anomenar aquelles parts de la rea­litat que les paraules assumides, gastades i institucionalitzades deixaven fora també comença a defallir.

‘Les ciutats invisibles’ és la constatació de la impossibilitat d’aprehendre la realitat, tot queda indefinit, inconcret

Les ciutats invisibles o Si una nit d’hivern un viatger beuen de la relació de Calvino amb l’Oulipo, però també són expressió d’aquell defallir de la confiança i d’un pessimisme cada cop més gran, tot i que sempre amagat darrere de la fantasia, de l’humor, del joc. En efecte, Si una nit d’hivern un viatger és una novel·la sobre la recerca d’un llibre convertit en metàfora, tant d’una experiència lectora total, sense prejudicis i lliure de condicionants, com també d’una literatura en estat pur, una literatura lúdica, experimental i absolutament lliure. Així mateix, Les ciutats invisibles és la constatació de la impossibilitat d’aprehendre la rea­litat: la ciutat, l’entorn, la realitat... tot queda indefinit, inconcret, invisible. En aquest sentit, és un llibre sobre la incertesa, com també ho és Palomar, l’última novel·la de Calvino. Des de l’observatori de Monte Palomar, el protagonista observa els petits fets quotidians “des d’una perspectiva còsmica”, però la seva observació és sempre parcial, insatisfactòria. Calvino defineix Palomar com la història d’un home que va a la recerca de la saviesa, però la seva recerca no conclou.

El pessimisme i la desconfiança es tornen explícits a l’últim Calvino, que no conserva, però, el caràcter obstinat de Cosimo. La seva obstinació es reflecteix en l’escriptura: continua escrivint, perquè, com el protagonista de Palomar, vol seguir en aquesta recerca, tot intuint que està destinada a no concloure’s. Irònicament, Calvino no va poder acabar el seu últim llibre: el caràcter inconclús de Lliçons americanes encapsula involuntàriament l’obra i la figura de Calvino: un pessimista obstinat per al qual l’esgotament del sentit és la derrota de la literatura, però de l’home que es dona per vençut.

Normas
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_