_
_
_
_
_
literatura
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

De la llibertat de Papasseit

Fa 100 anys de la mort del poeta que, a pesar de la vida pública i la malaltia, tenia cor d’adolescent i ànima d’infant

Salvat-Papasseit
Retrat de Joan Salvat i Papasseit, l'any 1917, en una imatge de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.Francesc Serra (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

Quan havia complert vint-i-tres anys a Salvat-Papasseit (1894-1924) se li declara la tuberculosi que el matarà als trenta. Durant els onze anys que van dels vint als trenta porta una vida seriosa i activa de persona adulta: munta unes quantes revistes (fent-hi ell de redactor en cap), publica un llibre d’articles polítics revolucionaris (en castellà), fa córrer manifestos d’avantguarda artística (o més aviat moral), escriu un seguit de llibres de poesia que de seguida es fan famosos (i encara ho són), i tot de proses (d’opinió i de crítica i, sobretot, l’interessant recull que ell anomena Mots propis), a més de treballar de llibreter (i editor) a la secció de llibreria de les prestigioses Galeries Laietanes, on té tractes amb molts escriptors i artistes d’aleshores, des dels més lligats a la Lliga als més esquerrans i als més independents. El seu fervorós anarcoindependentisme no va impedir que els burgesos o, com diu ell, els filisteus l’ajudessin econòmicament, primer trobant-li una bona feina i després pagant-li estades a diferents sanatoris. I entremig s’ha casat i ha tingut dues filles. Als poemes, que són l’expressió més alta del seu esperit, es veu clarament que a pesar de tota aquesta vida pública, i a pesar de la terrible malaltia que el rosegava, el jove adult Papasseit va tenir sempre cor d’adolescent i ànima d’infant. Un jove adult infant adolescent que funcionava amb “l’esperit essencialment insurrecte de l’artista”, per dir-ho com ho diu Víctor Català.

Abans d’haver fet els vint anys ja s’ha embolicat en empreses revolu­cio­nàries i catalanistes. Una de les primeres mogudes en què participa és quan, amb uns coŀlegues, s’apunta a manifestar-se i a repartir pamflets contra l’espectacle dels toros, perquè maltracten la bèstia i també com a símbol de com l’Espanya castellana tracta els altres “seus” pobles. El pintor uruguaià Torres-Garcia deia que Salvat-Papasseit era un revolucionari destinat a evolucionar. I Salvat-Papasseit ho va fer sense deixar de ser rebel. S’allunya dels partits dits revolucionaris que accepten l’estat i ofeguen la llibertat de l’individu. Ell ho escriu així: “no soc un programa, sinó una realitat”. O encara més clar: «Jo no prometo res. Només camino».

La mare de Joan Salvat-Papasseit, Elvira, amb Miquel, germà del poeta, el 1899. Biblioteca de Catalunya
La mare de Joan Salvat-Papasseit, Elvira, amb Miquel, germà del poeta, el 1899. Biblioteca de CatalunyaBiblioteca de Catalunya

I amb la poesia igual: sense deixar l’avantguarda, no es tanca en una sola línia, perquè sap jugar i juga amb moltes coses: versos popularitzants, expressions d’aire carnerià, esclats futuristes, tonalitats prosaiques, i tot amb el segell de Papasseit, que sap la gràcia espontània del català viu, de la paraula viva, i la sap escriure. I que la rosa als llavis tindrà més futurisme que les ondes hertzianes.

L’aventura amorosa de La rosa als llavis no sé si la inventa o si li va passar, o si va a mitges, i m’és igual: és viscuda, i amb plenitud, als versos. Altres poemes amorosos o eròtics són clarament fruit de la imaginació alegre i bona de Salvat. A La gesta dels estels, llibre de títol més-que-verdaguerià, al poema ‘Platxèria’ (que és diversió alegre), hi veiem, o hi sentim, un noi o un nen que parla a una noia o una nena i li proposa de jugar, allà al carrer mateix, a amagar, “o a corretgeta, o a bell indret” (jocs en què un amaga una cosa i l’altre l’ha de trobar: fred, tebi, calent, et cremes...). Semblen dos enamorats que juguen com si fossin nens, o dos nens que juguen com si fossin uns enamorats. El nen o noi que hi parla es desmarca del masclisme imperant a totes les classes de la societat de fa més de cent anys, que era com ara però pitjor: que els mascles fossin així i que les dones s’ho haguessin de menjar es volia presentar com una cosa natural, com el fer-se gran o el fer-se vell. Quan una nena o una noia es presta a jugar amb un nen o un noi, no és estrany que ell aprofiti la mínima ocasió de proximitat animada (estan jugant) per clavar-li un pessic o per tocar-la com si fos sense voler. Però Salvat diu que no, que ell no pensa “fer-te malícies, o bé el distret” i més avall encara hi afegeix que “si tu ets manyaga, jo seré bo” i amb això torna a dir que ell no és dels que amb l’excusa del joc l’assaltarien o l’atacarien; “si tu ets manyaga” vol dir si acceptes això de divertir-nos jugant. Lo contrari de manyaga seria esquerpa, la que desconfia i no vol jugar, i aleshores ell (“jo”) no seria ni bo ni dolent, no seria res, no juga­rien. Ara, si jugant ella l’atrapa, a ell, ell li ha assegurat que no la besarà. I si és ell qui l’atrapa a ella, “perdonaré / que no m’estimis”. Aquí amb una sola paraula desmunta quilos de poesia de no sé quantes èpoques, i encara més del XIX, en què els enamorats no li perdonen el no, a ella, i l’acusen d’ingrata, cruel, malvada… Ell accepta que ella no l’estimi i ella somriu, o somriurà, ho afirma ell; i acaba amb un toc finament eròtic o amorós, i quasi atrevit sense necessitat d’haver-se atrevit a res: “Si et cau la trena, jo et faré el llaç”. No diu que li refarà la trena desfeta, només que l’ajudarà fent-n’hi el llaç. Són amics.

El 1926 Eduard Toldrà hi va posar una música molt encertada; les que han fet després Serrat i Toti Soler me la converteixen en una cosa tova, i no ho és: va plena de corredisses alternades amb moments de quietud, com nens que juguessin al carrer.

Tomàs Garcés, amic de Salvat, troba que els “ressons orientals” del cognom Papasseit fan pensar en una arrel gitana. Jo, en català, el sento més aviat occidental. I que fossin gitanos no se sap segur. Diu Garcés que la mare de Papasseit, que havia nascut a Barcelona, podia ser gitana, que ell l’havia coneguda i “el color de la pell, els pòmuls i totes les seves faccions anaven en favor de la hipòtesi apuntada”… Pot ser, podria ser. El poeta no en diu res. Només un cop surt la paraula gitana en un poema (‘Vora mercat’) per denunciar la brutalitat del racisme de les dones que xerren vora el mercat: com a bon Salvat-Papasseit que és, no ho presenta com una denúncia o una crítica explícites, ell és més dur, només ho mostra, com qui digués: mira què diuen, mireu “com masteguen llur dèria”.

Normas
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_