Una nova generació de dretes per a la Revista de Catalunya: Els joves d’Urquinaona declaren la guerra cultural

Quan entro a l’aula, l’abundància de samarretes amb estampats reivindicatius em recorda els bons vells temps del Procés. És un divendres a la tarda, al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, i una vintenta llarga de joves s’han reunit per una conferència on es presenta un llibre recopilatori amb tota l’obra escrita de Daniel Cardona. L’acte l’ha muntat Nosaltres Sols!, una organització juvenil fundada arran de les protestes de l’octubre del 2019 contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol que condemnava els líders del Procés independentista català, un conjunt d’accions que van començar amb la crida de Tsunami Democràtic a ocupar l’aeroport i van acabar amb el que els presents anomenen, amb els ulls brillants i un somriure performatiu de nostàlgia, “la batalla d’Urquinaona”. El llibre l’ha editat Frederic J. Porta, politòleg i doctor en història. Porta, que té vint-i-vuit anys i que més endavant em descriurà la nit d’Urquinaona com “el millor vespre de la meva vida”, acaba de ser nomenat director de la Revista de Catalunya, fundada el 1924 per lliurar una batalla cultural contra la repressió de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera. Flota un sentiment de continuïtat amb el passat i un cert anhel juvenil de transcendència.

Que el passat que ha d’inspirar el present és més antic del que un observador despistat esperaria es veu, justament, en les samarretes. No hi ha ni una estelada convencional, les de l’estrella blanca sobre fons blau, i sí que hi ha senyeres, creus de Sant Jordi i la bandera negra catalana, basada en la del bàndol austriacista català durant la Guerra de Successió i el setge de Barcelona del 1714. Iconogràficament, el Procés ha acabat a la paperera radioactiva de la història. I políticament i cultural, també: pujats en la retòrica d’”el món ens mira” i “la revolució dels somriures”, en la qual van creure fins al final, aquesta generació nascuda a principis dels dos mil vol definir-se com el negatiu exacte del que l’ha precedit. Per fer-ho, cap figura proporciona més legitimitat històrica que Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Polític, periodista i activista independentista català, va ser considerat un dels referents del separatisme radical a Catalunya durant el primer terç del segle XX, que, inspirant-se en el moviment independentista irlandès, sempre va reivindicar l’acció directa i la violència en uns temps en què el catalanisme era reformista i pacifista. Per cloure l’acte, es llegeix un fragment de l’últim text que Cardona va escriure, de 1934: “L’ànima ja no és nostra. Els nostres polítics i els nostres homes representatius, de quasi tots els partits catalans, se l’han venuda sacrílegament pel trist plat de llenties, que ens tornaran a prendre quan raons d’estat així ho reclamin”. Una noia d’entre el públic verbalitza l’obvietat i diu que “sembla escrit ara mateix”.

Daniel Cardona era una figura esotèrica que sempre ha estat marginal dins del catalanisme i que no forma part del panteó convencional. De fet, jo vaig descobrir el seu nom en mems que corrien per les xarxes durant el post Procés. Fent arqueo­logia digital al compte d’Instagram de “Mems nasiunalistes catalans”, en trobo un on es veu una noia sexi mirant a càmera, però amb el cos tapat per una sobreimpressió de Cardona en blanc i negre, amb el text: “No la miris a ella, jove patriota! No val la pena, bon minyó… Mira’m el fervor als ulls. Els pits són fugissers, breus, escàpols. La glòria de Catalunya eterna!”. L’última publicació, del 2022, mostra en Patrici, l’amic de Bob Esponja, resant sota el text “Un nou dia de donar gràcies a Déu per no haver-me fet espanyol”. De Cardona també en parla a les xarxes David Silvestre, el president de Nosaltres Sols!, que a TikTok aconsegueix números més alts que les de qualsevol altra joventut de partits polítics catalans, llevat d’Arran. Nosaltres Sols! duu el nom d’una organització paramilitar creada per Cardona que el 1934, quan Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, es va sumar als combats contra les forces de l’exèrcit espanyol, defensant la insurrecció breument liderada per la Generalitat. Tot i que els codis puguin resultar incomprensibles per a un lector major de 40 anys, aquestes publicacions digitals obtenen moltes més lectures que la gran majoria dels articles d’opnió dels diaris convencionals.

Com sabem, arreu del món, les xarxes i els mems han servit perquè les noves generacions creïn subcultures al marge dels discursos oficials, energitzades per la ironia i la transgressió. I a Catalunya, mentre els líders del Procés deien “ni un paper a Terra” i parlaven de fer “independentisme no nacionalista”, un grup de joves independentistes que van veure els resultats de votar l’1 d’octubre van començar a interessar-se en el poder dur i les identitats fortes. Avui, igual que sempre, aquesta generació sent un gran rebuig per les idees de l’anterior i s’informa i elabora el seu pensament en publicacions petites i indepedents que no reben cap subvenció: el digital ho facilita sense haver inventat res nou. De les fonts de noves idees impulsades per joves nacionalistes catalans, la més puixant i ben organitzada és Esperit, una revista digital que dirigeix Frederic J. Porta i que va ser la raó principal per la qual el patronat de la Revista de Catalunya va contactar amb ell i els seus companys per proposar-los d’assumir el relleu generacional de la publicació centenària. Costa imaginar Lluïsa Julià, la directora sortint, de 68 anys, obrint el Photoshop per fer un collage postirònic amb imatges de Daniel Cardona. Que és exactament el que feia Porta, l’administrador del compte de culte i creador de tots els mems que hem esmentat.

Quan li pregunto per què va deixar de fer mems, Porta respon que, simplement, se li van acabar les idees. No som davant d’un cas de desencantament amb l’independentisme i apatia postrevolucionària, sinó d’una radicalització que l’ha empès cap a altres formes de treballar per la causa pensant a llarg termini. Nascut el 1996 a Poblenou en una família catalanista i progressista que va veure en la Vila Olímpica una petita utopia de tranquil·litat suburbial a l’estil americà, Porta sempre s’ha sentit atret pel pensament contestatari; un lector voraç d’història i teoria política nacionalista i de dretes des de l’adolescència i fins avui. Com tants fills d’aquesta classe mitjana del segle XX que ara sembla un somni, Porta ha pogut aprofitar el suport econòmic i anímic dels pares per perseguir una carrera d’aquelles que et fan sentir realitzat. Però no hi ha la frustració millennial dels que es van trobar amb la crisi a mig camí, sinó el realisme d’una generació Z que només ha conegut la duresa actual. “La societat opulenta dels seixanta s’ha acabat per a molts de nosaltres, i tampoc la volem”. Contra la idea que les derrotes materials desactiven els moviments socials, la història és plena d’individus que troben fonts d’energia renovades en la desfeta. Quan parlem del ressorgiment de l’espiritualitat entre les noves generacions, solem pensar en el tarot i el zodíac. Però al costat d’això, hi ha un anhel de sacrificar-se per una causa més gran que un mateix que ja està fent saltar les costures de les dretes i les esquerres amb una bretxa generacional. Parlaré amb set persones d’Esperit i de Nosaltres Sols! que han votat tots els partits del Procés i en canvi comparteixen un patró comú: tots reivindiquen alguna creença o pràctica espiritual.

Llegeixo un article de Porta especi­al­ment espiritual: “Friedrich Nietzsche va afirmar que ‘l’esperit per si sol no ennobleix. És necessari que quelcom ennobleixi l’esperit’. El que necessita la nostra època no és pas una ‘nova elit’, car d’elit autonòmica ja en tenim una”. El que em crida l’atenció és un vocabulari familiar de la història del catalanisme amb què s’expressava, per exemple, Jordi Pujol el 1961, que empresonat pel seu activisme antifranquista, escriu Des dels turons a l’altra banda del riu (reeditat per Comanegra l’any 2023) i el comença així: “El nostre món occidental corre el perill de caure en el conformisme escèptic i en el cofoisme tècnic i, per tant, d’ensorrar-se en un futur no llunyà en l’esterilitat i l’esclavitud. I en aquest món occidental Catalunya és, alhora, com una mena de desferra i com un punt d’esperança”. Parlo amb Porta d’aquest llibre, que em diu que coneix i que el va impressionar positivament, perquè una de les apostes culturals de Jordi Pujol va ser refundar la Revista de Catalunya després del franquisme.

Fundada el 1924 per Antoni Rovira i Virgili, la Revista de Catalunya pretenia ser una plataforma de generació d’alta cultura, no exactament acadèmica, sinó d’articles llargs i fondos que creessin doctrina informada, però llegible i fins i tot literària. L’objectiu era ajudar a conceptualitzar el catalanisme, que aixoplugava des de la Lliga Regionalista a Esquerra Republicana. Prohibida després per la Guerra Civil, la publicació es va continuar editant des de l’exili gràcies a intel·lectuals com Armand Obiols, Pompeu Fabra o Josep Carner, i malgrat els pocs números i les dificultats, es va convertir en un mite de la preservació de la cultura i la identitat catalanes en un moment d’opressió. Després de les peripècies, la revista va ser refundada el 1986 sota la direcció de Max Cahner, el primer conseller de Cultura del pujolisme, que crearà les grans infraestructures culturals del nacionalisme català. Amb l’adjudicació del projecte per reflotar la Revista de Catalunya, Cahner representa l’intent del pujolisme de renovar el tremp cultural del nacionalisme català en un període en què Occident està embriagat d’optimisme progressista i abundància econòmica. És un món on es dona per descomptat que els conflictes seran superats racionalment i on el nacionalisme sembla un vestigi folklòric de la premodernitat.

Com sabem, ni Cahner ni la Revista de Catalunya se’n van sortir, i la història del pujolisme és la d’una hegemonia política embolcallada per una renúncia cultural. Si el Pujol de 1960 escriu invocant referents d’un nacionalisme dur i transcendental, l’exercici del poder es tradueix en una acomodació plena de l’hegemonia progressista i neoliberal del moment. L’evolució moral de l’època és coneguda: l’individualisme s’imposa a la col·lectivitat, els drets personals a les obligacions comunitàries, la capacitat de triar es considera més fonamental que la continuïtat de la tradició, l’obertura i la barreja són més ben vistes que el tancament i la protecció, l’autocrítica sembla una recepta més bona que l’autoafirmació, el flux acabarà amb totes les fronteres. Amb un esclat que se sol associar al Maig del 68, l’esquerra dibuixa un relat que diu que la història progressa eliminant les barreres a la inclusió i la igualtat. I, més que oposar-se al feminisme, la justícia social i el multiculturalisme, els conservadors de la segona meitat del segle XX matisen la velocitat amb la qual s’ha d’arribar a un destí que tothom comparteix. Quan Pujol nomena successor Artur Mas, el vocabulari tradicionalista ha estat completament abandonat. Durant el Procés, el més important era no parlar d’identitat, llengua ni cultura i posar el focus en la democràcia i l’interès econòmic individual.

Per a molts dels joves que han vingut després, aquestes idees són les responsables del desempoderament material i la desorientació cultural que els ha tocat viure. És un fenomen absolutament universal que, a falta d’etiquetes millors, els estudiosos anomenen “postliberalisme”. Com el prefix post- indica, estem parlant d’un magma ideològic que es defineix més per un esgotament de l’anterior que per una proposta positiva clara i ben articulada. La gran idea al cor del postliberalisme és la superació de l’individualisme extrem del liberalisme modern mitjançant la restauració de comunitats fortes, valors col·lectius i institucions que prioritzin el bé comú per sobre dels drets individuals absoluts. Asso­ciat a figures com Donald Trump, Viktor Orbán o Georgia Meloni, a la pràctica el postliberalisme actual és un sinònim de la nova dreta, orgullosament populista i nacionalista, flirtejant amb una ambigüitat molt calculada amb la xenofòbia i el supremacisme blanc. Però alhora, els autors de capçalera d’aquesta “revolució conservadora”, com Alain de Benoist (l’ídol intel·lectual de Porta, a qui cita en molts articles i de qui guarda un autògraf), estan més inspirats per la revolució cultural de l’esquerra que pel conservadorisme típic. Igual que els parisencs del 68, es parteix del convenciment que la cultura és la locomotora i que, per fer possible el canvi polític, primer l’has de fer concebible. El resultat és definir la identitat com “el dret a la diferència”, aprendre de la preocupació de l’esquerra per protegir minories culturals, racials i sexuals, i aplicar aquest proteccionisme a les identitats europees que se senten amenaçades.

Serà la nova Revista de Catalunya la primera publicació oficial obertament postliberal? Entre el 2011 i el 2025, el filòleg, escriptor i activista Jordi Manent ha mogut els fils de la Revista de Catalunya des del patronat durant uns anys de pèrdua de lectors i recursos. Però la veritat és que aquesta precarietat ha estat una constant en la història d’una publicació que, encara que ha publicat firmes nacionals i internacionals de primera, mai ha tingut mercat i ha funcionat més com a símbol que com a veu influent en la conversa. Però, arribats a 2025 i sota l’ombra constant de la desaparició definitiva, després de molts conflictes sobre la direcció que havia de prendre la revista, Manent ha estat la figura que ha convençut el patronat de fer aquest canvi. Segons ens explica, la idea és que calia una direcció “jove, amb moltes mans, organitzats i cohesionats”. El càsting final va acabar entre dos noms: Abel Riu, coimpulsor de Nexe Nacional, “una agrupació de nacionalistes d’esquerres que aspirem a dibuixar un horitzó de possibilitats per a l’independentisme català”, i Frederic J. Porta, que defineix Esperit com una revista nacionalista obertament de dretes. Finalment, tot i que la idea original de Manent era tenir-los a tots dos, només Porta va acceptar l’encàrrec, i ha pogut configurar un consell de redacció amb altres col·leges que escriuen a Esperit des de fa anys, com ara Dolors Clotet i Bernat Mallén. Quan pregunto a Manent si està preocupat per la parcialitat ideològica, em diu que Porta té l’encàrrec de fer una revista transversal com ho ha estat sempre la Revista de Catalunya. Porta, que s’ha compromès a separar una empresa i l’altra i a donar cabuda a totes les sensibilitats, em diu que ell té més en comú amb un nacionalista català d’esquerres que amb un nacionalista espanyol de dretes.

Naturalment, molts joves catalans han abandonat completament l’independentisme, i molts dels polititzats continuen participant en els canals polítics dels partits i les ideologies clàssiques. Però amb l’auge de les noves dretes, precipitat pel mandat de Trump al món i d’Aliança Catalana a casa nostra, s’estan trencant a gran velocitat certs consensos liberals que es creien eterns. Vista a la llum del relleu generacional de la Revista de Catalunya, la història del nacionalisme català té forma de cercle. En el naixement del catalanisme, el reformisme demòcrata, pacífic i pactista, va ser escombrat pel nacionalisme espanyol. Amb la restauració de la revista en democràcia, el parèntesi de prosperitat liberal del segle XX va deixar les categories culturals del nacionalisme en uns llimbs irrellevants. I avui, després del fracàs del Procés i en ple col·lapse del liberalisme arreu d’Occident, el catalanisme radical i esotèric d’una figura com Daniel Cardona ofereix una alternativa molt més ajustada per a l’experiència dels joves que se senten perjudicats i enganyats pel règim que els va pujar. Com passa en tot el postliberalisme, figures i idees que havien estat completament ridiculitzades tornen de manera estranya a prop d’actors amb poder. Cardona era l’autor preferit de Sílvia Orriols d’adolescent.

En un article on critica la cultura del seixantisme, Porta escriu “la cultura resistencialista era, tal vegada, l’únic que es podia fer als anys seixanta i setanta, efectivament, però no als vuitanta i als noranta, ni molt menys ara. La por als exèrcits, a la violència, al poder dur i el seu exercici, a demanar-ho tot —la independència i la nacionalització—, a reclamar-ho tot i embrutar-se les mans per obtenir-ho, són velles ombres, mers fantasmes. Les limitacions reals d’una època, que hem heretat, han esdevingut avui unes limitacions imaginàries que hem de superar si volem renovar la cultura catalana”. Després d’un temps llepant-se les ferides caracteritzat per una crítica ferotge a tots els partits del Procés, arriba una nova fornada de joves independentistes que publica a les xarxes, fa mems, grava vídeos, escriu articles i, fins i tot, comença a entrar als partits. D’una banda, són pocs, perifèrics i amb més intuïcions juvenils que doctrina ordenada. De l’altra, guanyen posicions propulsats pels vents postliberals que bufen arreu del món, i la direcció de la Revista de Catalunya és una recompensa al desig d’abandonar els marges i influir en el centre de la conversa. Però celebrar el militarisme de Cardona i recordar històries d’Urquinaona entre amics en una aula universitària és una cosa molt més senzilla que renovar el catalanisme amb una proposta viable i exitosa. Quan acaba l’acte, la noia del públic especialitzada en obvietats torna a intervenir per recordar que Cardona va perdre en tot allò que va defensar i que aquesta versió radical de l’independentisme mai ha captivat una majoria rellevant a Catalunya. Porta respon que “hem de tenir fe”.