La doble cara d’Aliança Catalana

Quan dones la mà a Sílvia Orriols tens la sensació que la coneixies, però no pots recordar de què, com si et trobes en una simulació informàtica en què falla alguna cosa. L’havies vist a les manifestacions de la Diada o entre el públic del FAQS. No és que l’haguessis vist literalment. La imatge de l’alcaldessa de Ripoll, d’una normalitat inversemblant, és el que obtindries si li demanessis a una intel·ligència artificial que fes mitjana entre totes les persones que van assistir als actes organitzats per l’independentisme entre el 2012 i el 2017.

Em rep a l’ajuntament amb texans d’anar per feina, calçat còmode i samarreta reivindicativa, sembla acabada de desembarcar d’un autobús amb socis de l’ANC un Onze de Setembre qualsevol. És com si el Procés hagués finalitzat per a tothom menys per a ella, que el vol dur a una nova etapa que, d’alguna manera difícil de comprendre, suposaria una continuació natural de les anteriors.

Com descobriré al llarg de l’entrevista, les familiaritats formals no són cap coincidència: Orriols va ser una processista de les que no se’n van perdre ni una. Hi ha una primera ironia en el fet que els mitjans de comunicació i els partits polítics que tant van dependre del Procés hagin convertit Orriols en un fenomen, una de les poques figures capaces d’excitar noves passions en un panorama deprimit pel retorn a l’autonomisme. Aquesta torrentada d’atenció és un elefant a l’habitació que bloqueja qualsevol il·lusió de complicitat entre política i periodista: totes les preguntes i respostes estan sotjades per la dialèctica entre el consens aclaparador que diu que Orriols és extrema dreta i els seus esforços per negar-ho i aprofitar-se’n al mateix temps.

Xerrarem més de dues hores i en cap moment hi haurà un sentiment de guàrdia baixa, però tampoc el típic teatret de candidat intentat mostrar el seu costat humà. Orriols parla com tuiteja, com un argumentari que ha pres consciència d’ell mateix i que té la necessitat incòmoda de tenir un cos de carn i ossos, un requisit sense el qual no podria presentar-se a les eleccions i salvar Catalunya, que és l’únic que importa de debò.

D’una “casa catalana”

Nascuda el 1984 en una casa de pagès humil (el pare treballava a la fàbrica des dels 14 anys), Orriols va pujar en el que anomena “una casa catalana”, una infància bucòlica sense cap contacte amb la política institucional. Val la pena aturar-se en com l’alcaldessa fa servir la paraula “catalana”, que per a ella és sinònim incontrovertible de “nacionalista i independentista”.

Bona part del xoc que suposa escoltar-la té a veure amb una manera de fer anar certes paraules fora de les convencions. Per a ella “català” no és qui viu i treballa a Catalunya, sinó qui dona per fet que Catalunya és una nació amb una única llengua, que porta 300 anys ocupada i que cal lluitar per alliberar-la, com qui dona per fet que el cel és blau. Quan Orriols diu que alguna cosa és o hauria de ser catalana, no està fent una tautologia, sinó lliurant una subtil guerra cultural.

Pujada en un entorn, doncs, “català”, Orriols desperta la consciència política amb primeres lectures convencionals, com ara Lo catalanisme d’Almirall, i es fa militant de les JERC. Després de muntar unes quantes paradetes de dissabte, plega: “Veus clarament que allà no hi ha una intenció de salvar Catalunya, sinó una estructura de tipus empresarial”. Arriba als llibres de Daniel Cardona, es radicalitza en la veta més insurreccional del nacio­nalisme, milita a Estat Català.

La gràcia de la seva militància és que, tot i ser allò a què va dedicar la major part del seu temps lliure durant anys, no en va obtenir cap traducció material. Davant dels joves perseverants amb interès per la política s’obren molts camins d’accés a càrrecs públics, però Orriols no va voler transitar-los mai. En uns temps en què la idea que Catalunya podia ser independent resulta intempestiva, la futura alcaldessa inverteix molts anys a fer proselitisme d’idees que no arrelen més enllà dels marges. “Era una manera d’engrescar-nos entre nosaltres, revifar el nacionalisme i intentar fer veure a la gent que l’única opció perquè Catalunya sobrevisqués era aconseguir la independència. Fèiem excursions i editàvem una revista”.

En aquestes trobades va conèixer el seu home, amb el qual es van ajuntar i van tenir cinc fills. En sentir el verb “ajuntar” no tens més remei que preguntar per la creu de plata que sempre llueix ben visible: resulta que Orriols no es defineix com a catòlica, sinó com a cristiana, una fe que va recuperar després de pujar a Núria a demanar ajuda divina per quedar-se embarassada, i aconseguir resultats el mes següent. Es dibuixa una relació idiosincràtica entre la persona i les coses en què creu, una forma de fe completament independent de la validació externa.

O sigui que, quan esclata el Procés, sent que el país es mou cap al lloc on ella havia estat lluitant tota la vida. Naturalment, li fa molta il·lusió: “M’ho vaig creure del tot. Vaig ser un dels il·lusos que van creure que ho executarien. Em van enganyar de dalt a baix”. S’afilia a l’ANC i Òmnium, comencen a córrer els autocars. Quan demano per l’epifania, la caiguda del cavall processista, ho té claríssim: la manifestació #OmplimEstrasburg del juny del 2019.

Aquell dia, el Consell per la República, l’ANC i Òmnium van dur més de 10.000 persones a la seu del Parlament Europeu per protestar contra el veto a Puigdemont, Comín i Junqueras com a eurodiputats. Feia dos anys que la declaració d’independència s’havia suspès: parlem d’un grau de convenciment només accessible als fidels del cercle més interior. “Vam anar totes motivades, ‘viam ara podé sí. Va córrer un rumor entre el públic que entraríem al Parlament, com una mena de motí. I ho recordaré tota la vida: veus la Laura Borràs arribar, amb els seus talons, i començar a fer-se selfies amb tots els que volien entrar. En un moment s’havia aplacat la revolta”. En aquell mateix autocar hi havia la Margarita Cabello, companya de desenes de manifestacions i actual presidenta de la junta local d’Aliança Catalana a Ripoll.

No cal dir que l’altre desencantament fundacional sobre el qual es fonamenta l’auge d’Orriols, en una mesura molt més gran que el del Procés, correspon als atemptats de la Rambla de Barcelona del 17 d’agost, reivindicats per una cèl·lula d’Estat Islàmic liderada per l’imam de Ripoll. Orriols diu que la immigració l’havia preocupat des de sempre, que té consciència del xoc de veure els primers marroquins arribar al poble i de l’increment arran de la construcció de la mesquita; s’esforça tan poc en el llenguatge políticament correcte que sembla que vulgui que t’imaginis el que deu dir a les sobretaules. Però la qüestió només adquireix un pes polític determinant arran del trauma.

En la narració d’Orriols, la indignació amb la comunitat musulmana és indeslligable de la indignació amb la gestió que en van fer els partits catalans. Explica com, després del 17-A, entre els ripollesos comença a estendre’s la sensació que els polítics inverteixen molts més esforços a desresponsabilitzar la comunitat musulmana per prevenir la islamofòbia que a proposar mesures per assenyalar i combatre un radicalisme islàmic que ella i altres ­veïns consideren clarament estructural.

Quan esclata el Procés, sent que el país es mou cap al lloc on ella havia estat lluitant tota la vida

Orriols, que havia guanyat fama arran del seu paper actiu en protestes contra l’article 155, va començar a organitzar-se amb altres veïns polititzats. A l’hora de triar una marca amb què presentar-se a les eleccions municipals, la futura alcaldessa va recórrer a velles amistats d’Estat Català i va rebre ofertes per triar entre tres marques registrades: va triar el Front Nacio­nal en homenatge al seu admirat Daniel Cardona, que en va ser fundador. El juny del 2019 obtenia 503 vots i es convertia en regidora.

L’home d’idees: Jordi Aragonès

El Mas Carreras és una casa majes­tuo­sa d’estil indià al bell mig de Begur, d’habitacions amples i adorna­des. El pati interior està perfectament enjardinat, i quan passes la pis­cina arribes a un porxo luxós d’estil colonial, tot de fusta. És on estiueja Jordi Aragonès, un dels fundadors i secretari d’Estudis i programes d’Aliança Catalana, el partit que presideix Orriols i amb el qual ha aconseguit l’alcaldia.

Aragonès és el segon en projecció pública, i això es deu, en part, al fet que és cosí del president Pere Aragonès, és a dir net del mateix avi, alcalde de Pineda de Mar, franquista i fundador d’Alianza Popular, una figura que se sol treure a passejar per qüestionar les credencials del líder d’Esquerra Republicana. Lluny de renegar-ne, en Jordi explica que va néixer en una família “molt de la ceba”, pare independentista de tota la vida, i troba l’evolució ben natural. A diferència del cosí Pere, però, en Jordi està profundament imbricat amb la dreta catalana: va ser militant d’Unió i el seu treball final del màster d’Història Contemporània i Món Actual és un estudi sobre els orígens del PP català que aprofita documents dels avantpassats.

Jordi Aragonès forma part d’un nínxol reduït, però real, conscient d’ell mateix i ambiciós, de gent que sempre s’han sentit de dretes i independentista, per als quals la gran tragèdia del Procés va ser el gir cap a l’esquerra de tots els partits d’obediència catalana. No costa imaginar l’excitació que deuria sentir en descobrir Sílvia Orriols a les notícies.

Aragonès llueix tots els marcadors de la classe a què pertany, que no és la d’Orriols, ni la immediatament superior. La camisa de lli blau cel, les bermudes xineses i les nàutiques són massa previsibles, però el detall que fa de personatge és un anell de tipus segell que llampegueja quan mou les mans als vídeos: un ònix bicolor on es va fer gravar el castell de Begur tal com es veu des del jardí de casa, un immoble que estima amb bogeria i que, per cert, la família va comprar a Lluís Prenafeta: “Com deia Josep Pla, jo no estic enamorat d’una persona, sinó d’un paisatge”. Com tota la gent que no ha de patir per res, Aragonès parla a poc a poc i amb una certa displicència.

La gràcia d’entrevistar-lo és que és l’home d’idees del partit, la cara més visible del grup de persones que va anar a buscar Orriols amb una idea. Tot i que Aragonès se sap perfectament les xifres del retrocés de la llengua catalana, el seu sentiment d’emergència existencial no es pot comparar al d’Orriols. Tots dos transmeten el mateix convenciment que el col·lapse s’acosta inexorable, però Aragonès en parla amb la tranquil·litat de tenir un búnquer espaiós amagat al soterrani.

Aragonès reconeix que darrere del partit hi ha empresaris i expolítics de l’òrbita de Convergència i Unió

Quan vaig pensar el reportatge, Aragonès era a Sílvia Orriols el que Steve Bannon va ser a Donald Trump, un ideòleg que llegeix un canvi d’època i troba el candidat perfecte. Ho vaig encertar a mitges. D’una banda, efectivament, Aragonès pren Bannon com un dels seus principals referents, i els ulls se li il·luminen quan parla de Donald Trump. “Trump candidat”, especifica, perquè com a president el va decebre. De l’altra, Orriols no necessitava cap bastiment ideològic. A diferència del bilionari americà, en què la política sembla un succedani del reality show cancel·lat, Orriols pot acreditar anys de militància discreta i estudiosa. A més a més, Aliança Catalana no ha d’obrir camí, sinó surfejar l’onada reaccionària que va desencadenar el trumpisme. Aragonès i els seus tenien una llista de requisits per a la candidata somiada, i quan van llegir les paraules “cordó sanitari” van sentir que l’univers els feia una assistència.

Escapa de l’abast d’aquesta peça investigar qui hi ha darrere Aliança, però sí que cal certificar que hi ha un darrere. Aragonès i altres membres fundadors d’Aliança amb què m’he entrevistat descriuen el Front com un partit poc seriós, una cotilla per a les seves ambicions i per al potencial polític que intueixen que té Sílvia Orriols, de qui parlen amb els ulls brillants i una admiració inexpugnable. El que Aragonès decideix dir-me és que darrere del partit hi ha empresaris i expolítics associats a l’òrbita de Convergència i Unió que prefereixen mantenir-se en l’anonimat. Tots s’uneixen al voltant d’una aposta: finançar la campanya d’Orriols a l’oposició per fer de trampolí a un moviment d’àmbit nacional. Tampoc cal imaginar una quantitat de diners espectacular: en comptes de presentar moltes candidatures, s’inverteix en Manlleu, Ribera d’Ondara i Ripoll. Als dos primers han obtingut un regidor, i a Ripoll, l’alcaldia.

Aquesta emulsió permet veure al mateix temps la novetat i per on pot acabar plorant la criatura. El manual és pur Bannon: amb el declivi econòmic d’Occident, el neoliberalisme deixa de ser una ideologia viable per a la dreta. El que Bannon veu abans que cap altre és que el primer món és ple de perdedors de la globalització que se senten sense ningú que els representi, i que la dreta i l’esquerra convencionals fan les mateixes polítiques d’immigració. Quan li pregunto a Aragonès per què no vota el PDeCAT, la resposta és pura estratègia: ja ningú vota un partit que defensa el lliure mercat i les elits; ara mateix, les dretes que creixen són les que han adoptat una barreja de proteccionisme industrial, nacionalisme identitari i un discurs radical contra la immigració, tot plegat en nom de protegir la gent rasa de casa, és a dir, la gent com Orriols. Es tracta de provar a Catalunya el mateix que ho està petant arreu.

Com sabem, el que ha desinflat el radicalisme potencial de totes aquestes noves dretes és l’aliança contradictòria entre els interessos de les elits i la classe mitjana, que al mateix temps pretenen representar.

Un cop al poder, Trump va rebaixar brutalment els impostos als rics i no va construir cap mur; es va limitar a la guerra cultural i a la polarització retòrica mentre no feia res gaire estructural. Georgia Meloni ha estat una alumna exemplar de l’ortodòxia econòmica europea. Santiago Abascal no ha treballat mai fora de la cosa pública, igual que Marine Le Pen. I aquí entra Orriols, que ha treballat 16 anys d’administrativa i viu amb els cinc fills, el marit i el gos en el mateix pis de setanta metres quadrats de tota la vida. Quan Orriols activa el populisme antielitista i comença a parlar de tancar xiringuitos, pot posar sobre la taula una biografia irreprotxable.

Naturalment, hi ha una tensió. Segons han fet córrer per les xarxes, Aliança Catalana ha rebut una allau d’interès, tant de futurs militants com de patrons. No obstant això, el partit no ha fet encara cap congrés. Els quadres d’Aliança Catalana parlen de crear un moviment de centredreta ampli, un catch-all party que ocupi l’espai orfe de CiU, des de liberals fins a conservadors, aquesta vegada aglutinats amb un discurs molt més dur contra la immigració. Però, a l’hora de la veritat, cap partit no pot defensar els perdedors de la globalització sense un programa de redistribució de la riquesa que, necessàriament, faria els rics menys rics. Ningú sap si Aliança Catalana explotarà, però si un moviment municipal surt de Ripoll i comença a parlar de política nacional, haurà d’afrontar les mateixes contradiccions que totes les dretes alternatives que han aparegut els darrers anys, i a sobre sumar-hi les particularitats que fan que el panorama català sigui molt més imprevisible.

Orriols em porta de l’ajuntament al monestir de Santa Maria de Ripoll, el lloc on descansen les despulles de Guifré el Pilós, patriarca llegendari de la nació, la tomba amb què l’alcaldessa va il·lustrar un tuit fet la jornada de reflexió, que deia: “Aquí va començar tot, i d’aquí estant ho reconquerirem TOT”. Però Orriols no fa pas un discurs èpic, i de fet em reconeix tranquil·lament que no és optimista. Com totes les noves dretes que han proliferat a Occident, Orriols floreix del sentiment d’angoixa per la supervivència d’una identitat amenaçada.

Si la genealogia del trumpisme sempre es remunta al cinturó d’òxid, no és difícil veure un Detroit en Ripoll: igual que la indústria més icònica dels Estats Units va anar-se’n en orris amb la globalització, Ripoll és una terra amb un passat siderúrgic orgullós que ha entrat en declivi i no para de perdre població. Envoltada de llocs més pintorescos com Camprodon o Olot, la reorientació del país cap al turisme no ha aportat gaire res al poble. “De la meva classe, vivint aquí només en quedem tres”. Demano a Orriols per la tria del verb en l’eslògan “Salvem Catalunya” i em respon: “La nostra situació és desesperada”.