El paisatge antisocial

Qualsevol entrada o sortida en tren a Barcelona ens obliga a veure un paisatge repugnant i acabem evitant mirar per la finestra, com en aquell assaig de W. G. Sebald, Sobre la historia natural de la destrucción, on explicava que viatjant per l’Alemanya de la immediata postguerra mundial, particularment prop d’Hamburg, es podia saber perfectament qui era o no alemany fixant-se en qui mirava per la finestra. Tal era l’horror que els nadius veien i el dolor que els infligia constatar l’estat en què es trobava allò que algun cop havien estimat. Sense ser el dantesc panorama de l’Alemanya cremada per les bombes incendià­ri­es aliades, la insistent apropiació de murs, estructures, tanques i també vagons quan travessem les platges de maniobres —també anomenades platges de vies— de les estacions de Rodalies que rodegen la ciutat, transmet una depressió total. És el menyspreu absolut per la cosa pública, que s’estén cap a l’àmbit privat, en façanes d’edificis, portes metàl·liques i elements urbans.

És l’apropiació del lleig lícit, la lletjor honesta podríem dir, de l’espai que envolta la ciutat. Es tracta d’un espai i uns elements que pertanyen a tothom, que ara veiem utilitzats perquè alguns “expressin” els seus malsons amb les seves signatures pintades amb grandàries d’autobús, amb les quals s’apropien dels murs sense cap significat. Noms de guerra, “pixades” de gos fetes amb esprai. OLT, SNAK, MASY, LAMIN, ENVE, OBK, BUNES, SLEZ, MOSEK, APES, CHAN, TSK, BUNS, MASK... Noms habitualment de quatre lletres que no tenen cap significat per al comú de la gent, la llengua morta que practica la secta a la qual pertanyen els qui ens afligeixen amb els noms amb què s’han batejat. En diuen tags (signatures). Paisatges convertits en una seqüència inacabable de portes de vàter.

El panorama que ofereixen els espais de maniobra, les boques de túnels, els ponts i murs de contenció, és un paisatge dur i aspre, no és el d’una capsa de llapis de colors Alpino. Però és un paisatge on cadascú pot imaginar una versió, un mot per regalar-li un significat. Potser no ho sembla, però veure’l ens fa pensar, encara que sigui en el significat contrari. Intentem imaginar que som aprenents de Robert Smithson passejant pel que va anomenar els Monuments del Passaic, mentre li semblava veure gegants on hi havia molins, en aquest cas fets de les restes industrials als marges del riu Passaic, al nord de Nova Jersey. Pensem també en aquells que han buscat les altres formes de la bellesa allà on uns veuen senzillament alguna cosa lletja i d’altres, pel que sembla, tan sols murs on deixar la pixada. Pensem en fotògrafs com M. Laguillo i en els diferents Besòs que fixen les seves fotografies. I també pensem en el paisatge “poligoner” de Rosalía. Uns paisatges que els tags dels grafiters no ens deixen veure, apropiant-se del que és de tots per expressar el seu no res. També hi ha persones que es refereixen a aquesta apropiació dels llocs on mirem, batejant-la d’obra d’art urbà; en difereixo radicalment, no hi veig cap art, amb la mateixa certesa que no veig cap respecte per la resta de la ciutadania.

Diran que és un problema d’educació i cultura, malgrat que no hi veig cap sortida senzilla. Però penso que podríem tractar d’esbrinar de què està fet aquest fenomen. Començant pel seu nul significat col·lectiu i reclamant paraules amb sentit. Recordo que l’artista Susana Solano, al final dels anys noranta, va pintar la paraula QUÈ, interpel·lant-nos des de la part superior de la mitgera d’un bloc a Bellvitge, visible anant cap a l’aeroport. En una publicació recent de fragments d’H. D. Thoreau, podem llegir: “Aquest món curiós on vivim és més meravellós que còmode, més bonic que útil: per tant, cal admirar-lo i gaudir-ne més que no pas fer-lo servir». Pobre Thoreau!