La religió tradicionalista de Putin i Trump

Els dos gurus que més han influït en Donald Trump i Vladímir Putin creuen en unes lleis de l’esperit obscures i inquietants a partir de les quals basen la seva geopolítica. La doctrina hinduista ens explica que el temps humà és cíclic i està dividit en quatre edats, o yuga. Això correspon al que les velles tradicions occidentals anomenaven l’edat d’or, la de plata, la de ferro i la fosca. A la Satya Yuga, l’edat d’or, regna la justícia i les veritats primordials es troben a l’abast dels homes. Però, a mesura que passen els segles, inevitablement ens distanciem de la font de llum original i aquestes veritats cada cop es tornen més difícils de veure, la condició humana empitjora, i amb ella l’univers. Per als qui ha tocat viure durant el Kali Yuga, l’edat fosca, el més important és comprendre que els valors del seu temps estan capgirats i, per tant, no han de lluitar perquè el món progressi conforme a les ideologies establertes, sinó perquè tot col·lapsi i el cicle torni a començar. Això que esperaríem trobar a les seccions d’esoterisme de les llibreries, sense fer mal a ningú, és el que llegeixen i discuteixen dos dels ideòlegs que més han fet per amenaçar l’ideal occidental de democràcia liberal, tant des de dins com des de fora.

Els individus en qüestió són Steve Bannon i Aleksandr Duguin, que es defineixen a ells mateixos com a seguidors del Tradicionalisme. La te majúscula és important, perquè no parlem de senyors de dretes, sinó d’una cosa molt més extravagant. L’escola tradicionalista la va fundar René Guénon, un intel·lectual francès que, malgrat no aconseguir el reconeixement del mainstream del seu temps, als inicis del segle XX, va desenvolupar un corpus d’idees i va aconseguir un conjunt de seguidors prou consistent per haver arribat fins avui. Tant Bannon, director executiu de la campanya que va dur Donald Trump al poder i impulsor del “moviment populista global” que avui funciona a tot drap; com Duguin, un dels intel·lectuals més influents dins del Kremlin, conegut amb el malnom del Rasputin de Putin, reconeixen la influència de Guénon i d’altres tradicionalistes com la més central en la seva visió del món.

Quan es van trobar per primer cop l’any 2017, Bannon volia convèncer Duguin que Rússia havia d’agermanar-se amb el trumpisme i fugir de l’òrbita xinesa perquè la Xina s’ha convertit en l’avantguarda de la modernitat, el globalisme, el consumisme i totes les forces contràries a la tradició. No es van posar d’acord, però el cas és que dos dels estrategs més influents en la geopolítica actual no discutien sobre interessos econòmics o equilibris de poder, sinó sobre els postulats espirituals d’una escola mig filosòfica mig ocultista, que no s’ensenya a cap màster de relacions internacionals.

Conèixer el Tradicionalisme és ficar-se dins del cap de l’home que va inventar l’eslògan Make America great again i ha inspirat i assessorat l’extrema dreta europea, des de Salvini a Abascal, que, evidentment, vota en contra de retirar la medalla d’or de Madrid a Putin. És entendre per què el dia que un grup de manifestants va assaltar el Capitoli, n’hi havia un que duia banyes i es definia com a xaman. També serveix per acostar-se al que potser sigui l’intel·lectual públic rus més important: després de periples per l’espai postsoviètic, el 1997 Duguin va saltar a la fama amb la publicació d’Els fonaments de la geopolítica: El futur geopolític de Rússia, un èxit esclatant entre les elits del KGB que encara avui és lectura obligatòria a les acadèmies militars russes.

Conscients de l’excentricitat de les seves creences, tant Bannon com Putin han camuflat el Tradicionalisme darrere de doctrines més clàssiques per poder fer-lo passar millor. Però tampoc és que se n’amaguin: n’hi ha prou amb llegir-los i escoltar-los, com fa l’antropòleg Benjamin Teittlebaum al seu meravellós War for Eternity, perquè ells mateixos reconeguin que el Tradicionalisme és l’arrel que explica totes les conductes i idees aparentment erràtiques que porten de cul els analistes que intenten posar-los etiquetes convencionals. Per exemple, a Duguin se’l coneix com un dels principals impulsor de l’eurasianisme contemporani, un moviment que declara que la civilització russa no pertany a Europa ni a Àsia, sinó que constitueix una entitat separada i autònoma. Molta menys gent sap que el símbol del partit eurasianista que Duguin va fundar, una misteriosa icona formada per vuit fletxes que parteixen d’un punt central i assenyalen cap a fora, prové dels estudis de màgia negra que practiquen alguns cercles tradicionalistes. És el símbol del caos.

La tradició

Els tradicionalistes constitueixen un moviment en el sentit més lax de la paraula, sense estructura formal, i, des de finals de la dècada de 1940, sense comandament central. El que uneix els col·lectius i individus del corrent és un deute comú amb l’obra de René Guénon.

No parlem de senyors de dretes, sinó d’una cosa molt més extravagant

Nascut a França el 1886, Guénon va publicar les que esdevindrien les bíblies del Tradicionalisme a principis dels anys vint. L’introduction générale à l’étude des doctrines hindoues i Orient et Occident presenten l’hinduisme com un repositori de veritats espirituals que han d’ajudar a salvar Occident del seu declivi. La motivació de Guénon no és acadèmica (la seva tesi és rebutjada a la universitat per manca de rigor), sinó mística. Amb Edward Said, podríem qualificar la proposta com un “orientalisme invers”. Si el pecat de l’orientalisme és essencialitzar les diferències culturals per presentar l’Orient llunyà com una cosa inferior a Occident, Guénon cau en la mateixa caricatura però a l’inrevés, “descobrint” en l’hinduisme tota la religiositat i el respecte per la tradició que troba a faltar a la França del seu temps. Guénon va morir el 1951 al Caire, havent-se convertit a l’islam i vestint turbant i gal·labiyya, la indumentària tradicional egípcia que ja aleshores es considerava arcaica.

Encara que de l’hinduisme surtin dos aspectes tan centrals per al Tradicionalisme com la visió cíclica del temps i la certesa que vivim en el Kali Yuga, o que Guénon es convertís a l’islam, qualsevol religió valdria, perquè la pràctica espiritual és un mitjà per a un fi ulterior. Segons Guénon i els seus seguidors, en un passat remot existia una única religió comuna que es va anar perdent, i els seus valors i conceptes sobreviuen avui fragmentats en fes diferents. Aquest sincretisme ha estat clau en l’èxit internacional de la doctrina. Per exemple, el brasiler Olavo de Carvalho, filòsof tradicionalista que va ser descrit com “l’ideòleg de Jair Bolsonaro”, defensava que en el cristianisme dels llatinoamericans corrents es pot trobar la màxima expressió del Tradicionalisme avui. Per contra, Duguin ha dedicat llibres sencers a intentar demostrar com el cristianisme ortodox és una font legítima de valors tradicionals menys corrompuda per la modernitat que el catolicisme occidental. Tots haurien satisfet Guénon, perquè, per a ell, la clau de la pràctica religiosa no és cap dogma concret, sinó educar el tradicionalista en allò més oposat a la modernitat, que és el gran enemic.

La crise du monde moderne és l’obra més popular i més traduïda de Guénon, la típica porta d’entrada al Tradicionalisme. Al llibre, Guénon declara que la societat moderna no té sentit, perquè les nostres formes d’associació es basen cada cop més en l’economia i en formalitats burocràtiques, en comptes de la cultura i l’esperit. La diferència entre un conservador convencional i un tradicionalista és que, en comptes d’una crítica moderada que accepta la majoria de valors i guanys moderns, el tradicionalista fa una esmena a la totalitat. Val la pena citar llargament Duguin: “El tradicionalista és aquell que critica, no diversos aspectes de la modernitat i la postmodernitat, sinó que rebutja el vector fonamental del desenvolupament històric. [...]En el món contemporani, tot és dolent. La idea del progrés és dolenta, la idea del desenvolupament tecnològic és dolenta, la filosofia de Descartes del subjecte i l’objecte és dolenta, la metàfora de Newton del rellotger és dolenta, la ciència positiva contemporània, i l’educació i la pedagogia que s’hi fonamenten, són dolentes. [...]M’agrada només allò que existia abans de la modernitat i cal criticar totes les tendències que van fer-la aparèixer, remuntant-nos fins a la idea d’un temps lineal”.

Accelerar la fi dels temps

Si tots els tradicionalistes comparteixen el diagnòstic, no tots comparteixen solució. Per a Guénon, de fet, el Tradicionalisme està condemnat a l’antipolítica. En un món contaminat per les inversions modernes, actuar és sempre un parany. L’iniciat ha de limitar-se a dissimular en públic, mentre, de portes endins, estudia les veritats espirituals de la tradició i es prepara per a la fi del Kali Yuga, com una arca de Noè moral. En canvi, el gran successor de Guénon i altre gran referent de l’escola va inspirar molta acció. Julius Evola, nascut a Roma el 1898, creia que si el Tradicionalisme s’implicava en una revolta contra la modernitat, es podia accelerar el cicle dels temps i provocar la fi de l’edat fosca.

Oficial d’artilleria, pintor d’avantguarda, filòsof, poeta i mag, Evola va ser un autor prolífic que va dur les idees de Guénon cap a l’extrema dreta europea. A Evola el van jutjar a Itàlia el 1951 per “conspirar per restablir el feixisme”, i va ser absolt, però, com explica l’historiador Mark Sedwigk, “era una acusació ridícula: el feixisme sempre havia estat massa mans per a Evola. És cert que havia treballat amb Mussolini en les lleis racials d’Itàlia, però els feixistes finalment l’havien fet tornar casa des de Berlín i li havien retirat el passaport. Les seves opinions eren simplement massa extremes per a ells. Evola va ser per a Mussolini com Trotski va ser per a Stalin. Durant els anys de plom a Itàlia (setanta i vuitanta), els grups terroristes d’extrema dreta es reunien en grups de lectura i estudi d’Evola, que beneïa els seus actes.

Els dos protagonistes d’aquest article, àvids lectors d’Evola, han estat els que més han fet per traduir el Tradicionalisme en un programa polític concret, segurament perquè són els tradicionalistes que han tingut més contacte amb el poder real. La gran preocupació de Bannon i Duguin és trobar un subjecte polític tradicionalista que superi el de les tres grans ideologies modernes del segle XX. El liberalisme va triar l’individu, el comunisme la classe, i el feixisme l’Estat o la raça. Doncs bé, Duguin, que durant anys ha promogut la Quarta Teoria Política, defensa una alternativa obscura que de vegades anomea dassein, en referència a la filosofia de Martin Heidegger, i altres ethnos, un encuny propi, i que representa “el valor més gran de la Quarta Teoria Política com a fenomen cultural, com a comunitat de llengua, creences religioses, vida quotidiana i compartició de recursos i objectius, una entitat orgànica inscrita en un paisatge acollidor”. Per a Bannon, molt menys inclinat a les ínfules filosòfiques, el subjecte que enderrocarà el món modern serà la classe treballadora de cada nació, que ell veu com els dipositaris dels valors tradicionals per la seva distància respecte de les elits i els discursos globalistes. Duguin acaba sonant més com un feixista clàssic en què el poble homogeni s’entrega a l’Estat i al tsar, i Bannon com un populista antiestablishment per a qui la classe és molt més important que l’ètnia, però tots dos rebutgen frontalment qualsevol forma d’internacionalisme. És allò que se sent tan últimament de “protegir el nostre estil de vida”.

El Tradicionalisme és tan esotèric i eclèctic que no és fàcil dir quin món imagina. Tot i així, es poden dir coses a partir del que rebutja. El món ideal del tradicionalista tindria una escala molt més reduïda que el nostre, format per esferes polítiques separades per fronteres robustes i cultures incommensurables entre elles. La multipolaritat seria total, sense un imperi que domini ni interfereixi en els assumptes dels altres, sense empreses multinacionals que venguin els mateixos objectes, ni diaris explicant les mateixes notícies, ni universitats promovent les mateixes teories. Cap organització hauria de poder escapar de la sobirania de la respectiva nació. O, encara millor, “civilització”, perquè, per al Tradicionalisme, les comunitats polítiques no han d’estar unides per interessos burocràtics, sinó per protegir l’essència espiritual i cultural que les diferencia. Són simples feixistes? Encara que alguns s’hi acosten i els solapaments i les connivències amb totes les altres dretes extremes són evidents i constants, els tradicionalistes prefereixen parlar de pobles que de races, i de pluralitat en comptes de supremacia. Units per la nostàlgia d’un comunitarisme premodern perdut, els tradicionalistes volen posar fi a la globalització per tornar a encantar el món.

Bannon i Duguin rebutgen de manera frontal qualsevol globalisme

Una geopolítica espiritual

El Tradicionalisme ha estat un moviment marginal durant tot el segle XX, ignorat tant pel mainstream intel·lectual i cultural com pel poder. Però a principis del segle XXI, intel·lectuals molt influents el reivindiquen, moviments radicals el fan seu, i passejant per les xarxes socials ja es poden trobar mems i vídeos de TikTok explícitament tradicionalistes, fins i tot en català. Què se n’ha de fer, doncs, d’aquest auge relatiu i estrany? És una simple concatenació de casualitats, o el signe que ha arribat el seu moment? S’està forjant una nova ideologia?

D’una banda, la doctrina tradicionalista podria ser una enganyifa amb què unes elits cíniques envernissen la seva voluntat de poder amb alta teoria i misticisme. De l’altra, tant el trumpisme com els aspectes més duguinistes de la política de Putin s’entenen millor a la llum del Tradicionalisme. Amb la Guerra d’Ucraïna hem trobat un exemple molt clar de com el marc mental occidental està tenint problemes per interpretar la lògica de les accions de Putin, que recorden el que va passar i encara passa amb la confusió davant del trumpisme, o de Vox. Tal com va passar amb Trump, molts recorren a explicacions psicologistes, i omplen els forats titllant Putin d’estúpid o de boig. Però molts d’aquests moviments geopolítics prenen sentit si pensem que els seus protagonistes poden estar motivats per coses que van més enllà del creixement econòmic o el control del territori.

Fixem-nos en les sancions. Amb la guerra, Rússia s’ha desenganxat del flux de finances global, ha tancat Facebook i Instagram, i els McDonalds han abandonat Moscou. Duguin està content, i fins i tot si la invasió fracassés militarment, el món menys globalitzat que en sortiria podria semblar la més gran de les victòries per al Tradicionalisme. Cada cop que la Història es mou per causes diferents de l’economia i els interessos materials, els educats en la modernitat liberal hi solem veure un contratemps lleuger i indesitjable en el llarg camí ascendent del progrés universal. En canvi, el tradicionalista somriu, convençut que el passat ens espera en el futur i la fi del Kali Yuga és més a prop.