El poder transformador de la guerra

"El meu fill... Va matar un home. Amb una destral de cuina, la que faig servir per tallar carn. Acabava de tornar de la guerra i, de cop i volta, va assassinar algú... L’endemà va tornar a casa i va deixar la destral al seu lloc, a l’armari on tinc els estris de cuina. Em sembla que aquell mateix dia li vaig fer unes costelles...”

Aquesta història ens resulta estranyament familiar, perquè hi veiem la bogeria d’un veterà alemany de la Segona Guerra Mundial, o d’un americà retornat del Vietnam als anys setanta. És el trastocament universal de la guerra. Però com tota història d’emoció universal, és concreta: l’assassí és un soldat soviètic retornat de l’Afganistan, país que l’URSS va envair el 1979.

El 2018 passejo pels carrers de Minsk, ciutat per on també passejava aquella destral de tallar carn i on també passejava l’escriptora Svetlana Aleksiévitx, que va recollir aquest testimoni al seu llibre Els nois de zinc. A la vora del riu Svislach, que travessa el centre de Minsk, hi ha l’anomenada Illa de les Llàgrimes, on unes estàtues negres cobertes amb vels representen les mares dels soldats bielorussos caiguts a l’Afganistan. És una espurna de delicadesa en una ciutat que conserva sense rubor la cruesa soviètica: a Minsk encara es manté l’estàtua de Felix Dzerzhinski, fundador de la terrorífica Txeca, i els serveis secrets encara es diuen KGB. A Bielorússia l’URSS mai ha marxat del tot i l’imperi tampoc: Minsk actua, de facto, com una extensió geopolítica de Rússia.

Passejant pels carrers de Minsk és fàcil d’entendre l’obsessió d’Aleksiévitx pel passat soviètic: ni quan vas a comprar flors o pastes per al te li pots girar la cara. Aquesta omnipresència històrica trastoca la identitat més íntima, i Aleksiévitx és una historiadora d’aquests canvis minúsculs i fonamentals. Ella diu que rastreja “el sentiment, no els fets”. Vol conservar la individualitat dels ciutadans esclafats per la Història.

Aleksiévitx va recollir testimonis dels soldats soviètics a l’Afganistan al llibre ‘Els nois de zinc’

Però tots aquests sentiments minúsculs, totes aquestes mares destruïdes pels fills assassins trastocats a la guerra, totes aquestes emocions individuals, sedimenten i, en la seva acumulació, creen les grans onades socials i polítiques que capgiren el món: la matança soviètica de l’Afganistan, el seu fracàs, dolor i rancor acumulat, va ser un dels detonants fonamentals de la caiguda de l’URSS, tal com apunta bona part de la historiografia soviètica. La guerra com a causa de la caiguda d’un imperi: la guerra com a element transformador del món. És un patró històric que a l’Europa occidental, fins fa poc, ens sonava com un eco llunyà. A l’Europa oriental no ho havien oblidat, però quan ens ho recordaven ens semblaven uns exagerats. La invasió d’Ucraïna ha fet que el poder transformador de la guerra torni a determinar el nostre futur, el futur d’Europa.

L’emancipació de l’imperi

Quan vaig viatjar a Ucraïna fa quatre anys, esperava trobar-hi un país dividit. Parlants d’ucraïnès a l’oest, parlants de rus a l’est. Nacionalisme ucraïnès a l’oest, russofília a l’est. A Kíiv em topava constantment amb homenatges a peu de carrer a la revolució de Maidan; a Lviv, bastió del nacionalisme ucraïnès, esglésies plenes d’estendards i metralla de batallons caiguts al Donbass. M’esperava trobar banderes de la Unió Europea als balcons de Kíiv i Lviv: el que no m’esperava era que també en veuria a les ciutats suposadament russòfiles d’Odessa i Khàrkiv. La “Ucraïna dividida” havia canviat sense que la resta del món ens n’haguéssim adonat?

Com explicava pocs dies abans de la invasió russa Tim Judah al The New York Review of Books, Ucraïna és un país que s’ha transformat profundament des de la revolució de Maidan de 2013. El sentiment europeu s’ha estès per tot el país, la identitat ucraïnesa arriba a ciutats russoparlants com Khàrkiv, i la visió negativa de Rússia cada cop és més omnipresent, a causa del conflicte armat que Putin va atiar al Donbass. El nacionalisme ucraïnès ha evolucionat d’una concepció ètnica de principis del segle XX, fins a una identitat actual que agrupa parlants d’ucraïnès i de rus que s’emmirallen molt més amb Brussel·les que amb Moscou. Ha passat de ser un nacionalisme que a la Segona Guerra Mundial va participar en crims antisemites, com explica Anna Reid a Borderland, a escollir un jueu russoparlant nascut a la Ucraïna oriental com a líder del país. Les banderes de la UE onejant als balcons de les ciutats ucraïneses tampoc són difícils d’entendre: entre aspirar a ser un estat del benestar europeu o un estat titella a l’estil bielorús, quina opció representa un futur més lluminós per als ciutadans ucraïnesos?

Aquesta transformació proeuropea i nacionalista d’Ucraïna, arran de Maidan i la guerra del Donbass, explica en bona mesura el fracàs d’una invasió ràpida del país per part de Putin. El president rus pensava que ciutats russoparlants com Khàrkiv o Odessa el rebrien com un alliberador, que la mítica meitat russòfila del país encara existia. Com analitzava recentment la historiadora Hélène Carrère d’Encausse en aquest mateix diari, Putin s’esperava una repetició de Txecoslovàquia el 1968, però s’està trobant l’Afganistan dels anys vuitanta. Encara pitjor: en terres afganeses, els joves soviètics disparaven contra persones que formaven part d’un món que els era totalment aliè, tant pel que feia a l’idioma com a l’aparença o les tradicions. Ara els soldats russos envaeixen ciutats on senten crits i insults en el seu propi idioma, on els morts s’assemblen als seus germans i veïns. I de fet ho són: els ucraïnesos són un veí cultural al qual històricament s’han referit com a “germans”. Com ha dit el politòleg dels Balcans Dimitar Bechev, ni Milosevic va arribar tan lluny com per atrevir-se a bombardejar ciutats poblades de serbis, cosa que Putin sí que ha fet amb els russos ètnics de Khàrkiv.

Tal com explica Steven Lee Myers a la seva biografia de Putin, The New Tsar, el president rus ha anat expulsant els oligarques que podien fer de contrapès al seu poder, i els llocs importants de poder econòmic i polític s’han anat omplint d’antics companys seus del KGB. Tim Judah ho analitzava a un article a Slate: ja no podem parlar de “règim rus”, perquè això implicaria un autoritarisme amb certa decisió col·lectiva. Putin ha construït una dictadura personalista, a l’estil de Saddam Hussein, on la falta de contrapesos porta a decisions extremament arriscades com la invasió d’Ucraïna. Però un cop s’amunteguin soldats russos morts i l’economia de Rússia quedi destruïda per les sancions internacionals, què passarà amb Putin? L’entrada a l’Afganistan va fer caure l’imperi soviètic. El poder transformador de la guerra podria iniciar la descomposició de la Rússia de Putin.

La memòria oriental

L’estiu passat vaig viure a Bulgària, i cada cop que volia arribar a la gran plaça de la catedral ortodoxa Alexandre Nevski, agafava com a drecera un carreró on no tocava mai el sol i on només hi havia un bar hipster i un parell d’apartaments. Després em van explicar que era allà on els serveis secrets búlgars portaven els detinguts durant el règim comunista. Bulgària era la dictadura de l’Europa oriental més propera a l’URSS; fins fa poc era el país més russòfil de la Unió Europea. La situació ha canviat: si el 2019 el percentatge d’aprovació de Putin a Bulgària era del 62%, ara ha caigut al 30%. Països on Rússia ha intentat exercir la seva influència, com Moldàvia o Geòrgia, ara han decidit sol·licitar l’entrada a la Unió Europea, un procés que s’havien plantejat de fa anys, però que la invasió d’Ucraïna ha transformat en definitiu. L’esfera d’influència de Rússia, basada en la cultura comuna o en la dependència energètica, es va esfondrant un cop s’ha vist a què està disposat Putin per reconstruir Rússia com a imperi. La guerra ha fet desaparèixer totes les ambigüitats.

Però la situació era realment tan ambigua? A Bulgària també vaig passar les tardes llegint The Physics of Sorrow, de l’escriptor local Georgi Gospodinov. La novel·la recull el clima de paranoia i por nuclear en què van créixer, fa poques dècades, els nens de la Bulgària comunista. Vaig pensar en Gospodinov quan Putin va amenaçar nuclearment l’OTAN: era un perill que l’Europa occidental ja quasi havia oblidat, però que a l’Europa oriental no quedava tan lluny. Veient les massacres que Putin està executant a Ucraïna, no podem dir que no ens haguessin avisat: hi havia moltes veus a l’Europa de l’Est que alertaven del perill de Putin, però que nosaltres consideràvem desmesurades. Per què no vam fer cas als nostres germans de l’Europa oriental?

Hi havia moltes veus a l’Europa de l’Est que alertaven del perill de Putin

A la polaritzada Polònia, liberals com Anne Applebaum i populistes com el primer ministre Morawiecki fa anys que avisen d’un mateix fet: Putin és un perill real que s’ha de combatre. A Estònia, hi ha plans efectius de fer una transició a un govern purament virtual en cas d’una invasió russa. Tant Polònia com Estònia van ser envaïdes i fins i tot annexionades per Moscou, però, en un gir pervers de la realitat, el fet que s’unissin a l’OTAN per protegir-se de Rússia ha estat presentat durant anys pel Kremlin com una agressió a Moscou. La invasió d’Ucraïna ha deixat clara quina era la por real de Putin: no que l’OTAN estigués “encerclant” Rússia, sinó que l’OTAN esdevingués la principal barrera dels designis imperials del Kremlin. En el discurs de reconeixement de la independència de les repúbliques del Donbass, Putin va deixar clar que considerava l’existència d’Ucraïna com a país una anomalia històrica que Rússia havia de remeiar.

Amb la invasió d’Ucraïna, la por històrica que l’Europa oriental acumulava respecte de Rússia s’ha tornat real per a l’Europa occidental. El temor a Rússia i la necessitat de resposta s’han estès a tot Europa. De nou la guerra, expressada en la unitat contra la invasió russa, ha canviat Europa, creant un sentiment comú que institucions compartides o grans cimeres no havien aconseguit mai.

El naixement d’Europa

Quan vivia a Brussel·les, una de les meves activitats preferides per als habituals dies de pluja era visitar la Casa de la Història Europea. És un excel·lent museu que recorre la història d’Europa del segle XIX fins a l’actualitat. A les seves sales queda clar el poder transformador de la guerra: bona part del museu està dedicat a la Primera Guerra Mundial, d’on van sorgir el nazisme i el comunisme, i a la Segona Guerra Mundial, d’on va néixer l’Estat del benestar. Encara que sembli lluny, durant els segles passats s Europa ha estat transformada fonamentalment a causa de la guerra.

El record de la Segona Guerra Mundial i el nazisme va generar una suma d’esforços per construir una Europa més unida: crearà la invasió d’Ucraïna un autèntic patriotisme europeu? L’agressió russa ha produït situacions impensables, com ara que Polònia i Brussel·les estiguin en la mateixa pàgina quan fins fa poc el trencament era total. Podem entendre la reacció comuna de la Unió Europea com una resposta moral contra una massacre injusta, però, a diferència de casos com Síria, el que trobem ara mateix és fonamentalment una resposta de poder. A Ucraïna es batalla si Rússia tindrà l’última paraula sobre el destí i les decisions fonamentals d’Europa; és a dir, si Moscou estendrà mitjançant les armes el seu poder sobre el continent. Ens trobem davant d’una batalla pel control geopolític d’Europa.

Durant anys hi ha hagut debat sobre si el mercat únic, Eurovisió, les eleccions al Parlament Europeu... crearien una identitat comuna europea. Un cop més, ha estat la guerra el que ha tornat a transformar Europa.

La pròxima batalla: Euràsia

La guerra d'Ucraïna no és la Tercera Guerra Mundial: és una nova guerra europea. Si obrim el focus més enllà del continent, ens trobem que les grans potències mundials, com els Estats Units, la Xina o l'Índia, han evitat implicar-se en aquest conflicte al nivell dels europeus. Com explica Bruno Maçães a The Dawn of Eurasia, la gran partida mundial que s'està jugant entre les grans potències és el control d'Euràsia. Per Washington, l'objectiu prioritari és que cap potència eurasiàtica domini totalment el continent: per això la seva col·laboració limitada actual amb la UE contra Rússia i el seu enfrontament comercial i tecnològic previ amb la Xina.

Pequín i Delhi, per la seva banda, s’han posat de perfil respecte a la guerra a Ucraïna, cosa que afavoreix la part forta, Moscou. Malgrat tot, el model que representen és oposat al de Rússia: mentre que el Kremlin ha crescut els últims anys per mitjà de la gestió del caos (que ell mateix provoca), els models xinès i indi són constructius: volen crear una esfera d’influència amb ells de centre com a “estat-civilització”, que estengui el seu poder per mitjà de vincles i pressions econòmiques, polítiques o culturals. Moscou ha anat en la direcció contrària: ha trencat tots aquests llaços a favor d’imposar la seva voluntat amb la por i la violència militar. Tant Rússia com la Xina o l’Índia volen reconstruir-se com els grans poders que eren. Quan treballava a la Xina o quan he visitat l’Índia, aquest orgull de país que torna a tenir un paper rellevant a escala internacional era palpable entre els seus ciutadans. Però, a diferència de Moscou, no ens trobem amb una potència reaccionària i en decadència que vol recuperar una glòria recent, sinó amb dues potències en auge que recorden temps passats, però que fonamentalment miren en direcció al futur. Si els estrategs europeus volen preparar-se per a una futura competició amb la Xina, han d’entendre que el que representa Pequín i el que representa Moscou, malgrat ser sistemes autoritaris, és essencialment diferent. El perill militar serà menor, però els fronts que s’obriran —tecnològic, econòmic, climàtic— seran més complexos.

Quin paper juga la Unió Europea en aquesta competició eurasiàtica? Fins fa poc, la desunió en defensa i política exterior entre els estats membres era el principal obstacle per a una UE que actués com a potència més enllà de les seves fronteres. La guerra a Ucraïna ha creat una resposta col·lectiva i coordinada tant en matèria d’acció exterior (sancions a Rússia) com d’augment dels mecanismes de defensa comuna. Actors fonamentals com Alemanya han fet un canvi radical i han prioritzat enviar armes a Ucraïna per sobre dels seus interessos energètics i la seva política tradicional de poca despesa en defensa. La Unió Europea sembla que està disposada a sacrificar-se per una causa geopolítica. La gran majoria de representants polítics europeus, siguin de països o d’ideologies diferents, donen suport a aquesta resposta comuna. Això pot semblar necessari a curt termini per frenar a Rússia. A llarg, una Unió Europea com a potència geopolítica és necessària per poder plantar cara en la gran competició eurasiàtica del segle XXI.