Idees sobre la guerra

El pas del 31 de desembre de 1999 a l’1 de gener de 2000 va generar una ximpleria fenomenal, encara molt emprada per comentaristes i polítics, que és el “mite del segle XXI”. A causa d’aquest mite ens ha semblat impropi que hi hagués una pandèmia encara no finida, un encariment de la vida derivada de la crisi climàtica i energètica, i una sèrie de guerres, brutals i covardes totes elles des que es va importar la pólvora al segle XIII. “I ara! Això no és propi del segle XXI!”, dirà davant qualsevol contingència la gent que no sap res de les lleis de la història. La resposta és senzilla: “És que tot això és propi de la condició humana i de les seves contingències; són constants històriques que no depenen ni del segle ni del temps que fa”. En tot cas, depenen del saeculum, que en llatí volia dir la vida humana en aquest món.

Potser aquells que s’han omplert la boca amb la benaurada expressió del “segle XXI” eren lectors de Kant, que va augurar, al seu moment, la possibilitat d’una “pau perpètua” i un agermanament universal: un ideal que Kant va rescatar de les teories de Sòcrates, Epictet, Marc Aureli i Zenó, que ja van parlar, als segles clàssics, d’una comunitat i fins i tot d’una ciutadania universal... un ideal que Alexandre va aconseguir amb la força de les armes, i que Roma va mig aconseguir, per un període de menys de dos-cents anys, amb la famosa pax romana.

Virgili també va creure que la pau universal estava lligada a l’Imperi, la qual cosa equival altra vegada al poder de les seves legions. I Dante, àdhuc!, va creure en la monarchia universal, idea mig evangèlica mig política, malgrat les guerres civils i de religió que van assotar el seu temps. Aquest “ideal cosmopolita” propugnat per tanta gent de lletres va tornar-se cada cop més sospitós a mesura que les guerres van devastar el continent, i Rousseau no va creure amb cap més concòrdia, en el millor dels casos, que la que es limitaria a Europa —és allò que, en certa mesura, ha aconseguit la Unió Europea.

Rabelais va viure en temps de guerres grans, però no va deixar de posar, en boca del personatge Grandgousier, que “mai no s’ha d’iniciar una guerra sense haver esgotat tots els mitjans per conservar la pau”, que és el que Macron i Scholz han intentat en el cas de la invasió d’Ucraïna... després, fet i fet, d’haver menystingut el poder de Rússia durant dècades. Montaigne, sempre tan escèptic com realista, va escriure que “la guerra és un testimoni de la nostra feblesa i imperfecció”, cosa que val per a qualsevol segle si considerem, com Hobbes, que l’home sempre serà un llop (no un llobet, animal inofensiu) per a tot altre home. (Per bé que Hobbes, com Malthus, també va dir que les guerres tenien l’avantatge de limitar el creixement de la població en un planeta ja superpoblat al seu moment!)

Hegel, idealista, va definir la guerra com “un mal absolut”, afegint-hi una consideració molt escaient: les guerres les fan els estats, i els estats no equivalen a la suma dels seus ciutadans, sinó que són totalitats autònomes, de manera que les relacions entre aquestes totalitats sempre superen la relació moral que s’intercanvien els individus, perquè deixa de banda la preservació dels drets individuals.

Clínias (a Les lleis, de Plató), com Maquiavel, eren defensors d’una pràctica que s’ha fet igualment universal: si vis pacem para bellum, “si vols la pau, prepara’t per a la guerra” —és el paper que encara es delega en la possessió d’armes nuclears, certament dissuasives—. Deia el primer d’aquests dos que la pau és una fal·làcia; allò que els homes anomenen “pau” no seria res més que una paraula buida; en realitat, tota ciutat —és a dir, els estats de la Grècia clàssica, i encara de la Itàlia segmentada del Dant— estava naturalment en peu de guerra amb totes les altres (vegeu Tucídides, Història de la guerra del Peloponès).

El partit Unides Podem va posar el crit al cel quan el govern espanyol va decidir enviar armes per ajudar Ucraïna. Ingenus! Però és cert que Eurípides també es va manifestar contra les guerres, a Les troianes, i tant Hècuba, reina de Troia, com Andròmaca, vídua d’Hèctor, clamen en aquesta tragèdia grega contra les víctimes innocents que genera tot conflicte armat.

Deixem de pensar que el segle XXI ha de ser l’escenari de la pau perpètua kantiana: serà un segle com tots els altres, perquè la humanitat és el que és, i ni tan sols les religions han aconseguit agermanar els pobles. Més aviat al contrari, com va palesar la gran matança de protestants per part dels catòlics la nit de Sant Bartomeu, a París, l’estiu de 1572: històricament parlant, fa dos dies.