Això era un rèquiem?

Fa un quant temps que els teatres lírics de mig món presenten les òperes sense respectar el moment exacte en què van ser compostes. Ara és moda, i ho serà cada cop més, que tota òpera s’ofereixi sota el signe dels nostres dies, o de qualssevol temps llevat d’aquell que li correspon. S’han vist Noces de Fígaro en què el senyor de la casa, en un apartament de Manhattan, vol violar la noia de fer feines; un Don Carlos (Verdi, Konwitschny) amb paparazzis i pizzes a gratcient —un dels grans escàndols mai vistos al Liceu—; una Tosca (Puccini, Villalobos) que jugava amb escenes de la molt salvatge pel·lícula Saló, de Pasolini; i tot el que vindrà. La llei dels escenògrafs és molt simple: a veure qui la fa més grossa.

Les raons òbvies per a aquesta deriva són fàcils d’explicar: d’una banda, sembla que tot hagi de ser cada vegada més espectacular; se suposa que el públic vol veure fenòmens inèdits, coses estrafolàries i amb fantasia desbordada; de l’altra, hi ha un estol de posadors en escena, decoradors, sastres i modistes, ballarins, dibuixants i pintors, que s’han de guanyar la vida. Però hi ha una raó amagada, amb més de pes, que no es comenta ni es veu a primera vista: a molta gent li costa cada cop més fer el que en podríem dir un “viatge hermenèutic” a categories històriques, ideològiques o de costums d’un temps passat. La història s’ha plegat tota ella sobre el present.

En aquest sentit, el que no suposàvem que podia arribar a succeir és que una missa de difunts com el Rèquiem de Mozart es veiés transformada en una barreja de parc d’atraccions, coros y danzas, profusió de quadres sense cap connexió entre si, un escolà de Montserrat que juga a la pilota amb una calavera —s’haurà de confessar amb el pare abat—, una dona que es mor mirant la televisió i que després, en una màgia digna del Mago Pop, es transforma en una noia, i al final en un nadó —pobra criatura, amb el fred que fa!—, el cor del Liceu ballant sardanes, jotes, danses tribals o el que fos, grans ruixades per aspersió de pintura de colors a la paret del fons, gitanos engalanats a la romanesa o cosa semblant, un cotxe amb el morro aixafat al qual sembla que retin cortesia una sèrie de figurants, etcètera. Mentrestant, al fons, per posar de relleu que tot és fugaç, apareixien llistes d’animals desapareguts —començant pels tiranosaures, que per sort ja no en queden—, llengües extingides —algunes de les quals no van morir perquè van donar origen a les llengües actuals—, països, pobles i monuments esborrats del mapa, i, per si no n’hi hagués prou amb tot això, la prevista ensulsiada del mercat de la Boqueria (quina llàstima!) i de la Sagrada Família de Gaudí (ja els agradaria a uns quants barcelonins). Hi sortia tot menys l’home i la dona vius, amb cos i ànima, destinats a la mort: per al seu consol s’escrivien aquestes misses.

En suma: un bigarrat conjunt de disbarats, gatades, ximpleries i nicieses que tenien poc a veure entre elles, i res a veure amb una missa de difunts.

Quan ja s’adonava que es moria, Mozart va escriure el Rèquiem KV 626 per encàrrec d’un emissari del comte Walsegg, vestit de color gris fosc, que va obsessionar el compositor fins al final dels seus dies. Mozart va escriure a Lorenzo da Ponte: “La imatge d’aquest home no para de perseguir-me. [...] Sé que s’acosta el final de la meva vida, que no trigaré a morir. [...] Accepto humilment els decrets de la divina providència; acabaré una missa de difunts que m’estarà dedicada”. No la van cantar per a ell, però va quedar a la història de la música —com tots els rèquiems— com un testimoni dedicat a recordar a tots els éssers humans (no als dinosaures, ni tan sols als gossos, que no saben que es moriran) que som efímers, que no sabem què ens espera i que, per tant, sempre és bo practicar una vida justa, en pau amb tothom, digna i honorable.

Mai Mozart no s’hauria pogut imaginar que el seu Rèquiem serviria per a una gresca general sense cap ni peus, per a una desfilada de vestits fol­klòrics i rituals entre òrfics i hindús, i per aconseguir que la unitat de la seva composició quedés desfigurada amb uns passatges intercalats —seus, això sí— que acabaven de diluir la partitura original. Qui es va inventar aquesta enorme heretgia estètica, compungit, hauria de recitar cada matí aquestes paraules del Rèquiem mateix: “Salva’m, Senyor, d’una mort eterna”.