Sergi Pàmies es confessa al club de lectura

Quan arriba l’hora de dialogar amb els lectors, la senyora que s’asseu al meu costat aixeca la mà per demanar la paraula. Com que som en un extrem del Toresky, allunyats del grup principal, la gent de so que reparteix el micròfon d’entrada no la veuen. Se li avancen dos participants al Club del Quadern que han vingut per dialogar amb Sergi Pàmies. Quan finalment li arriba el micròfon, explica que va néixer el mateix any que l’escriptor, que fa molt de temps que el segueix, que les seves vides s’assemblen. Es refereix a un conte autobiogràfic inclòs a A les dues seran les tres: “Per què no toco la guitarra”. I sense necessitat de llegir el llibre, cita una frase de memòria: “Encara que toqués la guitarra, no seria guitarrista; però encara que no escrivís, seria escriptor”. Ella, que diria que tocava el piano, diu que sempre se sentirà intèrpret de música.

Tenim la coordinadora del club de cara —la Carlota Rubio— i les cadires estan disposades de tal manera que Pàmies, sense pretendre-ho, més aviat ens dona l’esquena. Però quan escolta aquesta frase del seu conte, es gira i mira amb complicitat la seva lectora. Són aquella mena d’experièn­cies que només es viuen en trobades com aquesta. Cap cosa transcendent, però sí autèntica. De sobte la distància entre autor i lector desapareix. S’ha produït un instant de connexió a través de la literatura. Pàmies diu que tenia aquesta frase i no tenia res més, i que va ser a partir d’aquesta frase que es va descabdellar la memòria d’infantesa i joventut sobre la mare i sobre Barcelona que està concentrada en el conte i que, gràcies a l’artifici, aconsegueix transmetre aquesta veritat “de proximitat” que il·lumina la quotidianitat i que diversos lectors li agrairan al llarg de la sessió.

Una vegada establerta aquesta connexió, dialogant amb una altra lectora, Pàmies assumeix que ja ha arribat el moment de confessar-se. El conte en qüestió, ara, és ‘Dues espardenyes’. Diu que darrerament, en alguns dels seus llibres, repeteix una mena d’homenatge enjogassat als pares. Agafa una escena inclosa a les memòries de Gregorio López Raimundo o en una novel·la de Teresa Pàmies i en fa una mena de remake. En el cas d’aquest conte, és una imatge que apareixia a Memòria dels morts i de la qual es parlava sovint a casa: les espardenyes de la seva àvia a tocar del Segre, on havia mort. S’hi havia llançat o hi havia caigut? No hi havia manera de saber-ho, i precisament aquesta incògnita és un dels recursos que sovint fa servir per acabar els contes. Perquè, a petició de Rubio, també desvela la seva poètica.

Al començament, quan cada dos per tres li preguntaven a ell i a altres escriptors de la seva edat, si practicava el realisme brut, Pàmies feia els possibles per treure’s de sobre l’etiqueta. Darrerament la llufa que li penjaven era la de l’autoficció, però ara més aviat l’importen poc o gens les ditxoses etiquetes. Allò que explora és fins a quin punt, amb els anys, ha transgredit el llibre d’estil que s’havia imposat quan es va posar a escriure per tenir aquesta prosa precisa i sense floritura que és definitòria de la seva llengua literària. El pas de la vida et transforma -que sí la cura dels pares quan envelleixen, que l’experiència de la paternitat, que si la crisi de parella- i aquestes vivències comunes han acabat modificant aquella poètica que, amb els anys, a banda de l’humor de sempre, ha guanyat amb la capacitat d’incorporar sense èmfasi la tendresa de la normalitat.

Si Sergi Pàmies va parlar sobre la utilitat de la narrativa curta, el mes que ve el club de lectura continuarà estirant el fil de les històries breus amb Maria Barbal, que serà la convidada de dijous 1 de febrer. L’escriptora conversarà sobre el volum Tots els contes, que uneix tots els seus relats curts. Com sempre, a les 19h. a l’Estudi Toresky. Us hi podeu inscriure aquí.