Noves veus per a Salvat-Papasseit

Ja des dels inicis de la Nova Cançó, Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) ha estat un dels poetes de capçalera dels compositors-cantants catalans.

Lluís Serrahima, pare fundador del moviment amb el seu article “Ens calen cançons d’ara” (1959) a la revista Germinabit, escrivia uns anys després, el 1965: “Si tinguéssim avui entre nosaltres en Joan Salvat-Papasseit, estic convençut que hauria agafat una guitarra i, amb els altres que també ho fan, correria pobles i ciutats cantant cançons. Seria com ‘viatjar terres i no quedar-se a cap’. Faria per ell”. No hi ha constància que Salvat-Papasseit cantés, però amb el pas del temps els seus versos són, sens dubte, els que més vegades s’han convertit en cançons i, el que és més important, amb més bons resultats: des d’aquell primer EP de Martí Llauradó el 1965, Cançons d’enamorats, amb quatre poemes de Salvat-Papasseit (Penyora d’amor continua sent una de les millors cançons de l’època), fins a elapés tan importants del panorama català com els que li van dedicar íntegrament Ovidi Montllor el 1976 o Joan Manuel Serrat el 1977, passant per grans encerts personals de Guillermina Motta (Visca l’amor!, el 1968, que Serrat recuperaria anys després), Lluís Llach (La casa que vull, el 1974) o Ramon Muntaner (La meva amiga com un vaixell blanc, el 1975).

Malgrat aquest passat proper i gloriós, feia dècades que els versos de l’autor d’El poema de la rosa als llavis no es convertien en noves cançons. La seva obra ja no inspirava els joves creadors? Àlex Carmona s’encarrega ara de demostrar-nos que, encara que ho pugui semblar, no és així. El fotògraf barceloní ha recuperat l’essència d’aquell Tribut de sorra i fulles que el 2011 va publicar amb poemes de Miquel Martí i Pol convertits en cançons per joves creadors, i ha reunit en un llibre disc, més fotogràfic que literari, disset poemes de Salvat-Papasseit, amb un ampli ventall de noves versions musicals.

SOTA EL FIRMAMENT

Àlex Carmona
Viena Edicions
Llibre CD
19 euros

Les fotografies de Carmona (totes dels músics implicats) i les il·lustracions de Tània Lupe acompanyen els textos del poeta, mentre que en el CD s’inclouen aquests disset enregistraments, realitzats tots l’any passat.

No en tots els casos es pot parlar de cançó en sentit estricte. Cinc són senzillament recitats amb un fons musical, i en aquest camp l’ombra d’Ovidi Montllor ho enfosqueix tot. A la part cantada destaca, per la seva força, la interpretació de Mireia Vives i Borja Penalba d’El desig i el convit (no s’especifica l’autoria de la música, però cal suposar que és dels mateixos intèrprets valencians).

A la resta d’interpretacions es nota quan a la guitarra o a la producció hi ha la mà de Toni Xuclà. Elena Gadel i Gemma Humet i, sobretot, la reunió de Cris Juanico amb Pemi Fortuny i Clara Montes, brillen al seu costat. Els tocs electrònics d’Aspencat s’alternen amb el regust lleugerament rumber de Sabor de Gràcia o els alegres acordions de Joan Garriga i Carles Belda (aquí també està present la guitarra de Xuclà).

També hi ha una mica de gairebé de tot (Cesk Freixas, Tortell Poltrona, Luisillo Kalandraka i Susana Sureda, Èric Vinaixa, Salva Racero, Blaumunt, Pol Fuentes) per demostrar que Salvat-Papasseit segueix interessant i per deixar clar que els seus textos continuen tenint una actualitat reconfortant.

L’única crítica que es pot fer a Carmona és la innecessària revisió amb músiques noves de poemes que ja han estat cantats, en alguns casos de manera difícil de superar. Davant d’una obra tan rica i carregada de sorpreses com la del poeta barceloní, s’haurien pogut escollir poemes que no hi sortissin perdent davant la comparació.