Tres o quatre futurismes
La paraula i la idea de futurisme les va treure Marinetti de la conferència que Gabriel Alomar havia fet a l’Ateneu Barcelonès el 1904
Al final del divuit, la civilització europea encara és artesana però ja hi ha l’actitud industrial o preindustrial, ja avança, rudimentària, la idea de la màquina: és el moment de la guillotina. Ben entrat el dinou, amb la industrialització pròpiament dita, apareix al comerç la gran novetat que són els tubs de pintura: només cal destapar-los i ja tens groc, vermell, negre… i això fa que els pintors més atrevits mostrin un canvi radical: és el moment de l’impressionisme, primer pas d’una revolució que arribarà fins a les avantguardes. Al principi del segle vint apareixen i desapareixen grans quantitats d’ismes. El món de l’art viu en una exaltació paraŀlela a la de l’obrerisme llibertari socialista comunista progressista o com se digui. Diferent, però paraŀlela. Abans de les guerres dites mundials, a Europa les ciutats més revolucionades políticament solien ser, també, els principals focus d’avantguardisme.
El futurisme dels russos és un nom que se’l van trobar, no se’l van posar ells, van ser els periodistes i opinadors que, per analogia amb el futurisme italià, els van batejar així. Però a les Rússies el moviment es va diversificar en tot de subgrups: egofuturistes, cubofuturistes, futuristes del pis de dalt, i aquells altres que, com que el mot futur no és eslau i els sona estrany, preferien fer-se dir més-endavantistes (com el gran Khlebnikov). Cada dos o tres pintors inventaven un isme: raionisme, constructivisme, suprematisme… Però per molt que el nom els vingués d’Itàlia, els futuristes diguem-ne russos menyspreaven la línia Marinetti, deien que la poesia fonètica italiana només era ratatà-ratatà. I quan Marinetti va a Rússia per conèixer els futuristes d’allà, aquests s’arriben a plantejar de rebre’l tirant-li iogurt pel damunt, a l’estil dadà, quan dadà encara no existia. Marinetti, a Sant Peterburg, s’explicava en francès i li feia d’intèrpret Roman Jakobson, que tenia 17 anys, firmava amb el pseudònim Aliagrov i escrivia poesia d’avançada en la que ells en deien llengua transmental. A l’imperi rus tots eren revolucionaris. Per contra, l’explosió de “mots en llibertat” de Marinetti s’acabarà fent retrògrada i mussoliniana. És clar que de futuristes italians pintors n’hi havia molts, i de poetes moltíssims, i no eren tots així.
El manifest futurista de Marinetti apareix a París el 1909, a Le Figaro. La paraula i la idea de futurisme les va treure Marinetti de la conferència que havia fet Gabriel Alomar a l’Ateneu Barcelonès el 1904, publicada en llibre el 1905, traduïda per Martínez Sierra al castellà poc després, i comentada per Marcel Robin al Mercure de France el 1908. Al pròleg del Canto errante (1907), Rubén Darío esmenta el futurisme “para usar la expresión de este gran cerebral y más grande sentimental que tiene por nombre Gabriel Alomar”, i cal dir que aquells primers anys del segle Alomar era famós i escoltat, la seva conferència va fer un gran efecte, i D’Ors (o De Ors) va agafar conceptes i mots d’Alomar per desviar-los cap al seu dogma cultural, perquè D’Ors alimentava el poder, i el poder era la Lliga Regionalista, o sigui la dreta. I Alomar era d’esquerres, partidari de la llibertat i del socialisme, que aleshores volia dir acabar amb les diferències de riquesa i de classe. El seu futurisme no és un “isme de l’art” sinó una línia de pensament social polític (inter)nacional humà.
El catalanisme esquerrà i antitradicionalista arriba fins a Salvat-Papasseit, que treballava a les Galeries Laietanes
Com diu l’avantguardiòleg francès Serge Fauchereau, la famosa (perquè ho era) conferència de Gabriel Alomar “si no té la violència verbal que desplega el manifest de Marinetti, no és pas menys radical”. I si D’Ors el 1903 parla d’Alomar com d’un mestre, no triga a rebutjar-lo per catalanista republicà liberal. Si veiem el noucentisme com una cosa més àmplia que la línia d’un partit de dretes, podríem dir que el va fundar Gabriel Alomar, però els noucentistes oficials el veien com un enemic. Diu Marfany que els mots d’ordre del noucentisme: modernitat, ciutadanisme, estètica arbitrària (que encara no sé què vol dir), van partir d’ell. Alomar vol un catalanisme esquerrà laic modern, revolucionari, republicà i obrerista, i entre altres coses proposa que en comptes de Pàtria, que ve dels pares, es digui Filia, que va als fills.
Aquest catalanisme esquerrà antitradicionalista (o futurista), modern, i en relació amb els corrents avançats d’altres països, arriba fins a Salvat-Papasseit, que treballava a la llibreria de les Galeries Laietanes, una galeria d’art i botiga de luxe, de categoria, i amb taverna i tot: el Celler de les Galeries Laietanes. Ara acaba de sortir, de Joan Maria Minguet, El celler de les Galeries Laietanes (Vibop), un llibret ric i divertit sobre aquest celler i sobre els murals amb què el va decorar Xavier Nogués, pintor considerat noucentista pels uns i antinoucentista pels altres.
En aquells anys moltes veus tenien autoritat, i una, la d’Eugeni d’Ors, tenia, a més, poder, poder real. Podríem dir que Prat de la Riba (polític) i D’Ors (ideòleg) inauguren la plaga que s’anomena política cultural. I s’identifica el noucentisme amb aquesta línia perquè és el nom que ells mateixos es donaven. Però Diego Ruiz, Francesc Pujols, Ramon Turró, Pompeu Fabra i tants altres també són noucentistes, i en més d’un cas clarament esquerrans.
Contra el futurista Marinetti i contra el noucentista Eugeni d’Ors, que acaben tots dos fent la gara-gara als respectius dictadors, hi ha el futurisme català obrerista i llibertari de Papasseit (el seu “manifest futurista” de 1920 és més a prop d’Alomar que de Marinetti), i hi ha l’actitud crítica, impermeable als dictats dels amos, de Xavier Nogués. La carta de begudes del Celler de les Galeries Laietanes, iŀlustrada per ell, va presentada per un petit text anònim entusiasta, divertit, inteŀligent i obert. Era una botiga burgesa cara, sí, però hi arribaven les novetats d’avantguarda francesa i italiana, i s’hi publicaven els escrits àcrates catalanistes de Papasseit, i també les invencions inclassificables de Pujols, coses que encara avui serveixen o poden servir per eixamplar l’espai respirable.
