El lleó Tolstoi

Començarem pels aspectes negatius, no de l’obra Guerra i pau, sinó de l’home que va escriure aquell gran llibre anomenat així. Lev Tolstoi (1828-1910) va ser un mal educat, egòlatra, jugador empedreït de jove, una “ànima bella” en el sentit que ho va dir Goethe, ingenu, un marit dèspota i malhumorat, un pedagog amarat de les malaguanyades idees de Rousseau, bròfec, fariseu, pèssim administrador de la seva fortuna, antisemita —no va voler signar el manifest dels liberals russos a favor de Dreyfus— i, per acabar-ho d’adobar, un misogin que va intentar prohibir a la seva filla Tània que es casés. Va escriure això: “A partir dels setanta anys la meva consideració per les dones va començar a minvar cada cop més, i minvarà més com més temps passi”. El 1881 va renunciar als drets d’autor —podia fer-ho: era aristòcrata i ric— seguint el consell d’un tal Txérkhov, un altre il·luminat, i va voler redimir els serfs de la seva immensa propietat agrícola a Iasnaia Poliana —a Rússia, ultra l’Església ortodoxa i els militars només hi havia llavors dues classes, els aristòcrates i els pagesos—, encara que els considerava del tot inaptes per a la llibertat. En fi: personalment, allò que se’n diu adés irònicament “una perla”, adés seriosament “un geni”. Però va escriure llibres de gran categoria, potser cap de tan gran com la breu La mort d’Ivan Ilitx, que molts crítics, com l’anglès Saintbury, van considerar la seva veritable “obra mestra”. Potser és una exageració.

Guerra i pau va ser la seva primera novel·la llarga i ambiciosa: narra d’una banda la guerra, és a dir, les campanyes napoleòniques a la Rússia imperial —Tolstoi no va conèixer la revolució de 1917—, i d’altra banda la pau, que en part són les idees filantròpiques d’ell mateix transposades en el personatge de Pierre, o Piotr Bezúkhov, i encara en part més gran la vida regalada als cercles senyorials de Moscou. No solament per aquesta raó Lenin va considerar en uns escrits que avui no llegeix ningú que Tolstoi no va ser mai un veritable defensor dels miserables, menys encara un socialista. Això té una explicació que redimeix Tolstoi, i és que, almenys fins al temps d’Alexandre II, Rússia no va conèixer una classe obrera industrial, i amb prou feines allò que anomenem una burgesia, la classe mitjana que es desenvolupa a l’Europa occidental durant el segle XIX, però molt tard a Rússia. Aquest és el secret de Guerra i pau, que els lectors hauran de tenir present durant la lectura del llibre, ara d’assegurada felicitat gràcies a la traducció de Judit Díaz Barneda per a Edicions de 1984. Lev [o Liev, o Lliev] Tolstoi hi remet a un temps i un país en què l’heroisme encara no havia estat posat en dubte. Dit d’una altra manera, no havia conegut aquell món i aquella societat que va generar, i continua generant, unes novel·les en què, en expressió de Walter Benjamin, “es troba vacant el lloc dels herois”. Ben al contrari en aquest llibre, a diferència del que farien anys més tard un Txékhov, o als seus mateixos anys un Turguénev ―amic de Flaubert; primer amistançat, després enemistat amb Tolstoi―, un narrador que va viure més a la França del desplegament de la classe burgesa que a la Rússia poblada per pocs rics i molts mugics, gent de la terra.

Això no li treu cap valor a la primera novel·la extensa de Tolstoi: senzillament, el lector hi haurà de viatjar cap a un temps que era quasi tan pretèrit per a ell com ara ho és per a nosaltres. No és cap inconvenient, a pesar que la nostra fatídica manca de tradició novel·lística als segles XVII a XIX ha acostumat la gent a llegir solament obres nostrades i de “rabiosa actualitat”: hom s’hi enrabia sovint. Més encara a favor de Guerra i pau: com deia Henry James referint-se a Madame Bovary, tota novel·la d’ambient burgès resulta “too small an affair”, un assumpte massa petit; i potser acabarem enyorant els temps de les grans epopeies, com les de l’Ariost i del Tasso ―que tenen molt a veure amb l’obra present i el temps de l’èpica, inclosa la Ilíada―, amb personatges elevats en els quals, signe de modernitat molt ben copsat per Tolstoi, no deixa de vacil·lar la prepotència aristocràtica ―els Bolkonski, els Kurakin, els Bezukhov―, classe contrastada amb la societat anònima dels desemparats, el poble, com a màxim heroi de l’obra.

La traducció és esplèndida: Judit Díaz Barneda hi domina un català viu, normalitzat, amb una prosòdia pròpia de la nostra llengua, i no del xinès com passa amb tantes novel·les catalanes dels nostres dies. Díaz Barneda respecta totes les frases franceses de l’original, amb nota a peu de pàgina amb la traducció catalana, i no s’ha oblidat d’incloure aquell apèndix en què Tolstoi discerneix adequadament, com Aristòtil a la Poètica, el discurs de la història del discurs novel·lístic. Així celebra Edicions de 1984 els quaranta anys de la seva fundació; així hauria de celebrar Catalunya que els grans clàssics universals estiguin a l’abast de tothom que vulgui dedicar-se ―el més noble dels oficis― a escriure.