‘La Barcelona de Pilar Aymerich’: crònica de la Transició i d’una transició

No té cap sentit regatejar l’adjectiu: l’antologia de fotografies en blanc i negre de Pilar Aymerich que s’acaba de publicar és extraordinària. La Barcelona de Pilar Aymerich, que així és com es titula el volum editat per Comanegra amb el suport de l’Ajuntament, és potser la millor crònica per comprendre l’efervescent transició cívica sense la qual no s’hauria produït la Transició política. És un llibre sobre el país i la seva capital, però no és un llibre local. És, en tot cas, un llibre epocal. Perquè és aquest encavalcament d’imatges de la transició i la Transició allò que fa que tinguem entre mans un testimoni únic i un document artístic memorable.

La Transició escrita en majúscula és aquell període breu i determinant de la història política espanyola durant el qual el país va passar d’estar governat per una dictadura autoritària a ser una democràcia similar a les del nostre entorn europeu. El relat oficial d’aquest període, que ha sofert una deslegitimació creixent des de fa una dècada llarga, l’explica subratllant la transcendència d’alguns episodis memorables. A Catalunya, en aquells moments, Aymerich hi era amb la seva càmera. Era a la manifestació per l’amnistia del 8 de febrer de 1976 que va paralitzar el centre de Barcelona. Era a la primera celebració autoritzada de la Diada a Sant Boi, també el 1976. Era en un col·legi electoral el 14 de juny de 1977. Era al carrer el 23 d’octubre de 1977 atenta al retorn de Josep Tarradellas de l’exili una vegada havia estat reconegut com a president de la Generalitat.

Aquests episodis permeten explicar la reforma del sistema polític que es va produir entre 1976 i 1978, amb l’aprovació de l’amnistia i alterant les perspectives encotillades tant dels continuistes com dels reformistes del règim. Però aquesta reforma controlada va ser possible perquè ja s’estava produint una altra transició. Aquesta altra transició es descobreix al llibre amb una claredat inèdita. Aquesta transició és més difícil d’explicar, abasta un període una mica més llarg i, tot i que es va produir fora de les institucions, d’alguna manera les anava corcant per fer-les inoperatives o perquè perdessin legitimitat. Va ser un procés ciutadà viscut a vegades amb por i a vegades amb fervor, amb pics de radicalitat i moments de violència. Un temps de lluita, incertesa i esperança. Un cicle de deslegitimació dels valors i la ideologia del franquisme a través de la protesta i la visibilització d’unes energies biopolítiques que havien quedat soterrades durant dècades. La por i el fervor, la radicalitat i la violència, la lluita i la impugnació d’aquells valors reaccionaris i la proposta d’una nova manera de viure –o d’intentar viure– són el tema de fons de La Barcelona de Pilar Aymerich.

És molt significatiu el bloc amb el qual Aymerich ha decidit començar l’antologia de la seva obra: el dedicat a la lluita feminista. I encara ho és més que, malgrat que les imatges canòniques de les Jornades Catalanes de la Dona de maig de 1976 siguin seves, la primera fotografia no sigui del Paranimf de la Universitat de Barcelona. És d’una manifestació de dones baixant la Rambla de Catalunya. Al centre de la imatge hi ha una parella de dones que, amb un somriure i la revolta, s’agafen l’una a l’altra per la cintura i amb les altres mans fan juntes el símbol de la vagina com a clam feminista. Al mateix bloc hi ha fotografies del servei domèstic i de més manifestacions, i l’autora decideix tancar-lo amb la sèrie d’imatges de la presó de dones. És significatiu que sigui aquest bloc i no cap altre perquè la reivindicació dels drets i les llibertats de les dones segurament era la màxima subversió del sistema de valors de l’època.

Malgrat que Aymerich ha estat una de les millors retratistes de la història de la fotografia a Catalunya, i ens ha llegat una galeria de les principals personalitats de la cultura del país, tampoc no ha volgut que el segon bloc fos per a les cares conegudes. Ja arribaran. Però abans vol que revivim una altra lluita col·lectiva a través de les imatges perquè prenguem consciència d’allò que ella va saber mirar i transmetre i que ens interpel·la. És la lluita de la classe treballadora reclamant els seus drets laborals. Hi ha sindicats i reunions, hi ha comitès d’empresa o estampes de precarietat als barris obrers. Hi ha manifestacions. De bombers, de policies municipals, del sector de la construcció. Aquesta imatge barreja la ira i l’esperança. L’ordre es tensa amb el crit rabiüt del grup que encapçala la protesta i avança pel carrer Ferran. És una fotografia que va preferir amagar durant una bona temporada perquè la policia no reconegués els rostres dels delegats sindicals.

I sí, també hi ha els retrats. D’escriptors de diverses generacions –de Pla i Rodoreda a Benet i Jornet o Pessarrodona–, de periodistes, de gent de teatre o de la majoria de protagonistes de la Nova Cançó. Hi ha dues dones que hi tenen un pes significatiu. Maria Aurèlia Capmany, el referent. Poques fotografies tan icòniques d’aquell cicle de fusió de la transició i la Transició com la del passeig de Capmany amb l’alcalde Maragall pel barri antic de la ciutat. I l’altra dona destacada és Montserrat Roig, fosa a la biografia de la seva amiga Aymerich perquè juntes van fer diversos reportatges. Una de les imatges més antigues del llibre és de Roig el 1970. S’està ajaguda en un balancí amb un vestit hippie i calça unes espardenyes. L’escenografia encara reforça més l’estampa d’època. La catifa, la tapisseria dels coixins, la terrissa. I sobretot la reproducció d’un quadre que hi ha penjada a la paret: el Guernica. Perquè el trauma era la por que està present al llibre. I, alhora, l’anhel fervorós de superar-lo. Perquè allò que concentra l’esperança és l’elegant embaràs que s’intueix sota aquella pura tela blanca. No cal regatejar els adjectius. També és extraordinària.