10 propostes per començar l’any al teatre

Reposicions —que solen ser encertades―, estrenes, noves versions, nous espais, comèdies, drames, circ... La cartellera teatral de Barcelona comença l’any amb una oferta atractiva de la qual en seleccionem un tast variat per picar de tots els gèneres amb punteria.

‘Filumena Marturano’ (Biblioteca de Catalunya, fins al 21 de gener)

Eduardo de Filippo torna a la Biblioteca de Catalunya per Nadal de la mà d’Oriol Broggi. Fa uns anys ho va fer un parell de temporades seguides amb Natale in casa Cupiello; el cèlebre autor napolità ara ho fa amb Filumena Marturano, coneguda aquí —sobretot— per la pel·lícula Matrimonio a la italiana, amb Marcello Mastroianni i Sofia Loren. La història és divertida i, alhora, amaga un drama de postguerra: la Filumena, després de 25 anys mantinguda per l’acomodat Don Domenico Soriano, fingeix la seva mort per demanar, a punt de passar a l’altre barri, que l’home es casi amb ella. El mossèn que li havia de donar l’extremunció els casa i, hop!, la Filumena revifa i agafa les regnes de casa Soriano. L’emboli, amb fills biològics —o no—, amant, criats... està servit. Uns personatges completíssims i unes interpretacions impecables. Clara Segura (igual que a Una giornata particolare, per exemple) torna a desprendre aquest napoletanisme exuberant, abundant, pletòric, i Enrico Ianniello —fitxatge napolità de La Perla 29, provinent de la companyia de Toni Servillo— esdevé un Don Soriano en tota regla: els gestos, les fuetades de napolità, l’acceptació de la derrota... i del triomf. I uns secundaris imprescindibles (parlem també de personatges i d’intèrprets) acaben d’arrodonir una obra que ve de gust tornar-la a veure per quedar-nos amb tots els detalls que amaga. El teatre de la Biblioteca es converteix en la casa del senyor Soriano i els espectadors, com qui diu, es converteixen en els veïns de l’edifici que no es perden detall. L’escenografia disposa bona part de les butaques a tocar d’aquest menjador luxós i decadent. El napolità (gairebé incomprensible per a un italià qualsevol) i l’italià estàndard que fa servir De Filippo, aquí s’han convertit en un batibull de català, castellà (“castellanu”) i italià i, quan Don Domenico perd els nervis, napolità, en un joc deliciós que no deixa que s’escapi cap picada d’ull de l’autor.

‘Amèrica’ (Villarroel, fins al 21 de gener)

Amèrica transcorre en l’actualitat a la casa gran d’una família de l’altíssima burgesia barcelonina durant el sopar de celebració del vintè aniversari de l’hereu. Una festa en petit comitè: el pare (Joan Carreras), la mare (Mireia Aixalà), l’àvia (Carme Fortuny), la Paula, la minyona (Aida Llop), el Max (Marc Bosch) i la Kayla (Tamara Ndong). De cop, un flaix, un canvi de música, un cop de llum, un gest i el Joan i la Kayla ens transporten a mitjan segle XIX, a una plantació de sucre de Camagüey, on esdevenen el Juanito, el negrer, i la seva esclava. Als dos escenaris, la mateixa família porta la batuta: els esclaus i el comerç a Cuba; i a Barcelona, tot el que calgui: des de la dona de servei, la Paula, fins als polítics que tant els necessiten. D’un Joan, a un altre Joan. La mare és superficial, innocent (en aparença), està avorrida de tenir-ho tot i ara vol posar el seu granet de sorra perquè el món sigui millor (“Com contamina, l’elaboració de la carn!”)... i es vol comprar un Tesla. El noi creu que és rebel, progressista, vol canviar el món, fins i tot és marxista (“No és greu, amb el temps se’t passarà”, li diu el pare, evidentment encantat amb el seu hereu). Igualment, no hi ha res que no pugui arreglar un regal d’aniversari com el que li faran. L’àvia és la matriarca, però ja no hi toca i ja no té res a perdre. Si es vol fotre un pet, ben sonor i pudent, se’l fot. La Paula pretén pensar que és una amiga, se’ls estima tant... fins i tot li deixen seure a taula. I, finalment, els dos personatges al voltant dels quals es destapa i evoluciona el conflicte: el Joan i la Kayla. Ell aglutina tots els tòpics: és l’alma mater de la família, multiplica el patrimoni, un home ben plantat, feliç, orgullós, encantat de conèixer-se. Ella al·lucina. “Jo que pensava que la meva família era una merda”, li dirà al seu xicot, “però és que la teva...!”. Ella no entra en cap moment en aquella bombolla familiar. Ni boja! I les preguntes i conclusions que planteja són moltes i molt punyents: El fet que una cosa sigui legal, no vol dir que sigui ètica. Són diferents el Joan i el seu rebesavi? “No hi ha res més obscè que un privilegiat que es fa la víctima” (li diu la Kayla al seu xicot). “Nosaltres no plorem, nosaltres som els que fem plorar”, li recorda, amb tota cruesa, l’àvia al net. “Quina gent...!”, li diu la Kayla a la minyona. “Meravellosa!”, la sorprèn ella.

‘Lali Symon’ (Romea, fins al 28 de gener)

Lali Symon entra en escena com una diva, entre els aplaudiments del públic. Com una vedet, més que com una monologuista o una stand-up comedy star: un trajo-jaqueta vermell rabiós amb llautons, camisa i sabates roses. S’ho pot permetre perquè ella ho és tot en aquest món: la seva opinió compta; el seu talent és inqüestionable; té sentit de l’humor; és una veu crítica i respectada. Aquest cop, però, ens convidarà a passar a la seva rebotiga, a la seva vida de veritat, amb la seva mare malalta i la seva filla convenientment rebel. Dos escenaris, el grandiós, lluminós i fastuós de l’estrella; i el petit, opac, tendre de la dona. Emma Vilarasau tenia coses a dins que volia exterioritzar. Coses arran de la malaltia i la cura de la seva mare; coses de les dones grans; coses de les dones; coses que ens interpel·len a totes i a tots. I li va comentar a Sergi Belbel que, emocionat, va acceptar el repte d’escriure una història amb els vímets que l’actriu li donava. El resultat és aquesta obra, que ens presenta les dues cares d’aquesta monologuista àcida, càustica, feminista, lluitadora... i mare encara més lluitadora, patidora, sentimental. Lali Symon és teatre, i no un monòleg. El pes de la mare (Mont Plans) i de la filla (Júlia Bonjoch) equilibra el potentíssim embolcall de la Lali Symon. Elles necessiten la persona, no pas l’estrella mediàtica. I en elles la Lali hi té la seva vida real, els seus patiments, les seves angoixes, les seves il·lusions. L’amor. La vida real i la ficció s’entrecreuen amb l’agilitat d’un text punyent, divertit i proper.

‘Smiley (després de l’amor)’ (La Villarroel, fins al 21 de gener)

Primera va ser Smiley, sense cap afegitó. L’èxit va ser flagrant i, mentre se’n representaven versions per tot el món, va arribar Smiley, després de l’amor. I, després, encara, la sèrie de televisió, un altre èxit absolut. Ara torna la segona part a La Villarroel (compartint cartell amb Amèrica), una reposició més que justificada. Aquesta segona part ens situa sis anys després de la primera, quan els examants es retroben, casualment, i... salten totes les alarmes de l’amor (o de l’erotisme, o del sexe, o de les ganes...). I manté el ritme, l’humor i l’esperit de la primera. I les formes: “L’he parit juntament amb Albert Triola i Ramon Pujol [els mateixos protagonistes de l’original, el Bruno i l’Àlex] i ha sigut un procés més dinàmic però més lent que el d’altres obres, perquè els actors, que es coneixen a la perfecció els personatges, han aportat moltíssim”, reconeixia l’autor i director del text, Guillem Clua. D’alguna manera, Clua (i també els intèrprets, més que actors, còmplices) volien posar sobre la taula un aspecte poc tractat en les relacions homosexuals: “Què passa quan s’acaba l’edat de sortir cada setmana i lligar cada nit amb un home diferent?”. Planteja una reflexió sobre el que passa amb l’amor després de l’amor, “quan els focs artificials de la comèdia romàntica ja s’han apagat”.

‘Una butaca al pol nord’ (Flyhard, fins al 10 de febrer)

Assistir a una sessió de supervisió d’una psicòloga a una col·lega no sembla el millor pla per a una tarda nit. I, ves per on, la dramaturga Mercè Sarrias i la directora Mònica Glaenzel ens convoquen a aquesta teràpia entre professionals en una elegant consulta a la Flyhard (moqueta esponjosa, cadira comodíssima, sofà que crida a fer-hi una becaineta...) que ens atrapa gairebé des del primer moment, ens fa indignar, ens fa pensar, ens fa patir... Tot en un diàleg a vegades trepidant, a vegades divertit, a vegades, fins i tot, tècnic, però sempre amb un rerefons terriblement actual: la violència masclista, que enfoca des d’un punt de vista diferent i, diria, reparador. L’Eva (Susanna Garachana) parla davant de l’Anna (Maria Pau Pigem), la seva supervisora, d’una pacient que, per fi!, ha denunciat el marit per maltractaments. Entre la mala llet i el fet d’agafar consciència d’allò que està explicant, l’Eva dirà el què li agradaria fer, amb aquell marit, i l’Anna la comprendrà perfectament. L’Eva li dirà el que pensa fer; i ja no hi haurà tanta comprensió en l’Anna... Ho acabarà fent? Aquest dilema és el que ens atrapa durant l’hora i escaig que dura l’obra. Una cercarà el seu “centre de gravetat permanent” de la mà de Franco Battiato, l’altra es cagarà en el cap del centre mèdic on treballa, on tot funciona malament, esclar. La cosa anirà massa lluny, tot i que, mentre que juguem a distingir entre realitat, imaginació i intencions, descobrirem que sempre podrà anar encara més lluny i superar la por, la vergonya (el mindfulness!) i els límits ferris que tenim socialment validats.

‘La forma de les coses’ (Versus Glòries, fins al 28 de gener)

El 2008 Julio Manrique va debutar en la direcció teatral amb La forma de les coses, una mena de comèdia filosòfica farcida de crítica social amb aparences d’història romàntica del nord-americà Neil Labute. Ho va fer a l’antic Espai Lliure, al Lliure de Montjuïc, una sala que podria assemblar-se (amb una grada més) a l’actual Versus Glòries, on acaba d’estrenar-se sota la direcció de Marc Rosich. L’obra ens situa en el campus universitari d’un poblet dels Estats Units dels anys 90, on una estudiant d’Art (Evelyn —Laura Porta—), bohèmia, segura de si mateixa, provocadora, s’enamora d’un vulgaríssim noi (Adam —Francesc Marginet—), sonso, gens atractiu, que treballa pluriocupat com a vigilant en un museu i en un videoclub. El contrast entre els dos és brutal i va in crescendo a mesura que avança l’obra i apareix la parella amiga de tota la vida d’ell: una professora finolis de nens petits en una escola (Jenny —Rafaela Rivas—) i un guaperes masclista, xulo, encantat de conèixer-se, allò que en diríem, ara, un cunyao (Phil —Jordi Andújar—). L’Evelyn transforma l’Adam, que si l’obra es traslladadés a l’actualitat, acabaria sent un hipster amb tots els complements. Els amics se n’adonen; ell, no vol adonar-se’n. Però el quid de tot aquest enrenou va molt més enllà de l’aspecte físic i de l’amor. Entrem en disquisicions filosòfiques sobre la manipulació de l’art, sobre la lliure voluntat, sobre maneres de canviar el món que no convé detallar per no treure la gràcia a un final sorprenent. L’ambientació, amb molta música (de casset!) de l’època (referències a Oasis, Depeche Mode, Nirvana...), amb canvis d’escena a la vista i àgils, és senzilla en la seva complexitat i els quatre intèrprets donen tot el joc que cal: ens fan riure, ens fan pensar, ens fan patir i ens demanen prendre partit: tot plegat, estem davant d’una obra d’art o d’una crueltat?

‘I Buonaparte’ (Akadèmia, fins al 14 de gener)

Napoleó segueix de moda. Però, en realitat, Ramon Madaula va escriure aquest íntim Els Buonaparte molt abans que Ridley Scott portés al cinema el seu Napoleó. I no tenen res a veure, bàsicament, perquè Madaula fuig de l’epopeia bèl·lica i se centra en les confessions, gelosies, disputes i malfiances, en una trobada en una casa pairal als afores de Vitòria, entre l’emperador i el seu germà, Pepe Botella, arran de la situació a Espanya..., amb la complicitat d’un mameluc, servidor de Napoleó. Dirigits per Sílvia Munt, Pau Roca (Napoleó), David Bagés (José I) i Oriol Guinart (el mameluc Rustam) munten una comèdia de vegades esbojarrada i irreverent. En paraules de la directora, “un combat dialèctic esmolat i rigorós, on la història s’anirà escrivint, però per sota anirà apareixent, quasi com una gran farsa, tot allò que s’amaga; els desitjos, les raons, les inseguretats, l’idealisme més pur barrejat amb la fragilitat més humana, convertint l’un i l’altre, en un cúmul de carències i de necessitats”.

‘Un segundo bajo la arena’ (Maldà, fins al 21 de gener)

El Col·lectiu Desasosiego torna a El Maldà amb el seu primer espectacle, Un segundo bajo la arena, creat a partir de Bodas de sangre, de Lorca, i premiat en FiraTàrrega l’any passat. És una nova dramatúrgia, absolutament lliure, en què el públic es convertirà en convidat (suplent, diguem-ne...) d’un casament fallit, on tothom sembla que ha fugit. “Agafem un moment concret l’obra de Lorca i creem una peça nova amb personatges nous i una situació diferent”, explica l’actriu i escenògrafa de l’espectacle, Camille Latron, que comparteix cartell amb Carla Coll, Pol Toro i Gaspar Corts, sota la direcció d’Alex Solsona. Trencada la quarta paret des del minut zero, gairebé, l’espectador comparteix taula amb els intèrprets. Amb música original, amb els versos de Lorca i accents andalusos i folklòrics, els temes principals de l’obra són la comunitat, el temps i el ritual entès com a celebració. “Fugim del dramatisme de Bodas de sangre per donar-li una sortida de ritual, de celebració, li donem un final alternatiu”, afegeix l’Alex Solsona, director i dramaturg de l’espectacle. La peça remarca la importància de ser conscients del passat per reprendre el futur, la importància de la memòria històrica i també dels rituals en la societat, que serveixen per celebrar en comunitat.

‘Picasso, rey, monstruo y payaso’ (Sala Beckett, fins al 7 de gener)

Rhum&Cia i el teatre Circo Price de Madrid tanquen a la Beckett l’any Picasso, que ha commemorat el 50è aniversari de la mort de l’artista, amb un espectacle que, des de l’humor i amb un toc de malenconia, planteja les moltes vessants del pintor. Picasso, bohemi, reeixit i fascinant, rep una visita inesperada: la companyia de pallassos Rhum&Cia, juntament amb el poeta i cronista de circ, vell amic seu, Ramón Gómez de la Serna. Tot un homenatge que no oblida certes pautes del malagueny, com l’evident menysteniment de les seves parelles, tot observant-les —inevitablement— des del segle XXI. Però Jordi Martínez (Picasso) i Joan Arqué (Gómez de la Serna) conversen sobre la vida i l’obra del primer (ombres de Guernica, retalls d’Arlequí, les èpoques blava, negra... el cubisme...) en una creació més de text del que ens tenen acostumats mentre que la resta, Queralt Albinyana (estrena femenina en la companyia), Piero Steiner, Lluc Armengol, Xavi Lozano i Mauro Paganini, es mantenen en el registre del clown més pròpiament dit. La posada en escena és tant cuidada com divertida, amb les comentades pinzellades d’alegre melancolia.

‘Austràlia’ (Espai Texas, fins al 28 de gener)

El nou espai teatral dels històrics i recuperats cinemes Texas torna a portar a Barcelona Austràlia, que vam poder veure a la Flyhard, dirigida per Israel Solà (La Calòrica, aquest cop en el seu primer text en solitari), que engega una comèdia que, amb humor marca de la casa, posa sobre la taula una sèrie de problemàtiques ben actuals, com la precarietat, la por al fracàs... (també marca de la casa). Però aquest cop, hi ha elements “científicament” nous sobre la fertilitat i la donació d’òvuls. Expliquem-nos: la Laia (Carme Poll) viu a Austràlia i vol tenir un fill amb l’Andy (Brian Lehane), la seva parella, però no ho aconsegueix; li demana un òvul a la seva germana Helena (Ester Cort), que accepta; la Mercè (Meritxell Huertas), la tercera germana en discòridia, l’acompanyarà en un viatge on les tres tornaran a conviure juntes després de molt de temps. La situació, treta d’una vivència real d’una amiga de Solà, planteja tots els interrogants sobre una situació delicada (a Austràlia es permet la donació d’òvuls de gent coneguda). L’autor es fa un munt de preguntes que després porta a escena: la família es pot escollir? És la sang o és el vincle? “A priori pensem que tots estaríem d’acord en les respostes, però en situacions més complexes, com les que planteja Austràlia, de seguida notes els límits d’aquestes respostes”, escriu Israel Solà.