‘Smiley, després de l’amor’ i el teatre alternatiu

“El teatre alternatiu és un fi en sí mateix i no és l’avantsala del teatre comercial”. Aquesta frase de Javier Daulte està escrita, perquè la llegeixi tothom, a la sala Espacio Callejón, a Buenos Aires, on el dramaturg i director argentí experimenta la seva doctrina del teatre i, a la vegada, exhibeix una programació continuada. Daulte sosté que si és cert que hi ha tres circuits, referint-se a l’alternatiu, al comercial i al públic, un creador ha de poder circular pels tres indistintament. Guillem Clua és un exemple. Ha trepitjat espais alternatius –Smiley, sense anar més lluny, va estrenar-se a la FlyHard–, comercials –La golondrina, porta més de dos anys triomfant arreu i encara no hem pogut veure a Barcelona– i públics –Justícia s’estava representant a la sala gran del TNC quan va esclatar la pandèmia– i diferencia perfectament els tres espais i les regles de cada joc: “Sempre em diuen que apel·lo al melodrama i que allò... com que és teatre barat. Doncs me la sua”, deia en una entrevista amb aquest diari, on explicava que el teatre comercial o popular ha d’existir perquè “fa que la gent vagi al teatre sense elitismes”.

Más información

“Barcelona no cuida els seus autors”

Un suïcidi poètic a la paradisíaca i infernal Barcelona

“Aturem-nos i contemplem el que tenim al voltant”

Em quedo amb el primer d’aquests exemples, Smiley, una història d’amor, perquè, estrenada el 2012 en una sala petitíssima (bressol de bon teatre de text), encara s’està estrenant a sales de tot el món (a Austràlia, a finals de l’any passat...), i perquè la seva seqüela, Smiley, després de l’amor, es va estrenar l’octubre de l’any passat (nou any després de la primera) i l’’Aquitània l’ha tornat a programar aquest estiu (fins a aquest diumenge). Aquestes dues obres, que parlen sobre la relació amorosa entre dos gais amb 30 anys, primer, i cap als 40, després, entrarien dins d’aquesta categoria (poc concreta, s’ha de dir) de teatre alternatiu. I no és que Clua, arran de l’èxit del primer muntatge, passés al teatre comercial i després al públic. Va seguir creant el que va voler, per a qui va voler.

Aquesta segona part d’Smiley ens situa sis anys després de la primera, quan els examants es retroben, casualment, i... salten totes les alarmes de l’amor (o de l’erotisme, o del sexe, o de les ganes...). I manté el ritme, l’humor i l’esperit de la primera. I les formes: “L’he parit juntament amb Albert Triola i Ramon Pujol [els mateixos protagonistes de l’original, el Bruno i l'Àlex] i ha sigut un procés més dinàmic però més lent que el d’altres obres, perquè els actors, que es coneixen a la perfecció els personatges, han aportat moltíssim”, reconeixia l’autor i director del text. D’alguna manera, Clua (i també els intèrprets, més que actors, còmplices) volien posar sobre la taula un aspecte poc tractat en les relacions homosexuals: “Què passa quan s’acaba la l’edat de sortir cada setmana i lligar cada nit amb un tio diferent?” Planteja una reflexió sobre el que passa amb l’amor després de l’amor, “quan els focs artificials de la comèdia romàntica ja s’han apagat”.

L’obra, que, igual que la primera, està farcida de picades d’ullet a l’univers gai, respira actualitat pels pors: des de referències al Toni Cruanyes a comentaris sobre concursants de Saber y ganar, passant pel negre de WhatsApp (qui, òbviament, el 2012 ni sabíem que existia). Trenca la quarta paret amb flashbacks (en part obligats, sempre adients: el Satanassa...!). Apareix el fantasma de l’amor passat i el del futur del Bruno. I el fil vermell, aquell fil del destí que té lligades dues persones per a tota la eternitat.