Teatre
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Amèrica’: la culpa blanca, esclavista i catalana

En un text necessari, Sergi Pompermayer posa un mirall davant del passat de Catalunya

'Amèrica', de Sergi Pompermayer, al teatre La Villarroel de Barcelona, en una imatge de promoció.
'Amèrica', de Sergi Pompermayer, al teatre La Villarroel de Barcelona, en una imatge de promoció.La Villarroel

Catalunya està començant a afrontar el seu passat esclavista. De manera simbòlica, retirant estàtues de l’espai públic, o tímidament i mitjançant les arts. Si a Tituba. Bruixa, negra i ramera, Denise Duncan donava veu a la dona que va desencadenar els fets de Salem, a Amèrica el dramaturg Sergi Pompermayer posa un mirall davant del passat dels catalans. Una família de l’alta burgesia barcelonina es reuneix per a celebrar l’aniversari del seu fill Max, que estudia a Londres. Aquest es presenta al sopar acompanyat de la seva núvia, Kayla: negra i catalana. El que podria semblar, en un primer moment, una espècie d’actualització de la pel·lícula Endevina qui ve a sopar aquesta nit (Stanley Kramer, 1967) va molt més allà. Passat i present s’entremesclen en una història, també, de privilegi i classe.

Julio Manrique dirigeix una posada en escena gairebé minimalista: l’espai escènic d’Alejandro Andújar situa tota l’acció al menjador de la família, i les videocreacions de Francesc Isern serveixen de contrapunt audiovisual, gairebé innecessari, a algunes escenes. “El món se’n va a la merda” és la primera frase de l’obra: Pompermayer fa que l’aniversari de l’hereu de la família sigui l’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. Joan Carreras és el pare, personatge que l’actor evita que caigui en l’estereotip: empresari d’èxit, continuador d’una família d’alta nissaga, marit i pare suposadament exemplar. Mireia Aixalà ens torna a demostrar, per enèsima vegada, que és una actriu amb una enorme vis còmica i dibuixa el personatge de la mare amb una mescla de paròdia i afecte que la fan irresistible. La seva obsessió per reduir les seves emissions de CO₂ i comprar-se un Tesla (vermell, per descomptat) i el seu magnífic vestuari (obra de Maria Armengol) demostren la capacitat que tenen les classes dominants per a adaptar-se sempre a les modes del moment. Qui s’emporta la funció és Tamara Ndong, que aquí debuta amb el seu primer gran paper després de treballar en diversos muntatges de La Fura dels Baus: el viatge que fa el seu personatge és el més interessant de l’obra, i les seves escenes amb Carreras són el millor d’Amèrica. Kayla ja venia preparada al sopar, coneixent en Max, però no era conscient de tots els cadàvers que amagaven a l’armari. “I jo que pensava que tenia una família de merda!”.

El jove Marc Bosch interpreta amb resolució un fill que porta sobre la seva esquena el pes dels seus cognoms, i és gràcies a Kayla que serà conscient dels seus privilegis. “No hi ha res més obscè que un privilegiat fent-se la víctima”, li etziba Kayla. Amb papers menors, Carme Fortuny és una àvia imponent, matriarca catalana que quan intervé no deixa canya dreta, i Aida Llop és la criada, actualització del mite de l’“esclau agraït” portat al segle XXI. Si bé la família li permet asseure’s amb ells a la taula (cosa bastant improbable), la noia és la baula més feble d’un ecosistema que ha sabut intercanviar uns esclaus per uns altres. Amèrica és, sens dubte, un espectacle necessari per al teatre català. Només cal veure com el públic riu o aplaudeix alguns dels comentaris racistes que pronuncien els personatges de l’obra.

Amèrica. Text: Sergi Pompermayer. Direcció: Julio Manrique. Teatre La Villarroel. Barcelona. Fins al 29 de gener de 2023.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS