Oriol Broggi: “Entendre’s superant la barrera de la llengua és molt democràtic”

Assegut a la graderia, pendent del portàtil i atent a tot el que passa al terra enrajolat (no hi ha sorra!) del teatre de la Biblioteca de Catalunya, Oriol Broggi corregeix un gest, suggereix una entonació i, per fi, dona per acabat l'assaig. Queda una setmana per a l'estrena de Filumena Marturano, el 16 de juny (en cartell fins al 31 de juliol), i tot està a punt. El director de La Perla 29 torna a Nàpols a través d'Eduardo de Filippo, de qui ja va muntar Natale in casa Cupiello (2010, 2011 i 2013) i Questi fantasmi (2012). A més, Broggi va ser ajudant de Sergi Belbel a Dissabte, diumenge i dilluns, al TNC (2002).

Más información

La muntanya balla a la Biblioteca

La banda de Broggi té set

Oriol Broggi inaugura la nova Sala Beckett

“Quan als nens els agrada un joc, una pel·lícula o una cançó, la repeteixen una vegada i una altra”, explica Broggi, després de l'assaig. “Doncs el teatre és, una mica, un joc de nens i quan ens agrada una cosa ens agrada repetir. Jo ho he fet amb Molière, amb Mouawad, amb Shakespeare... I el teatre de De Filippo és molt juganer però té molta serietat en el joc: d'una banda, és molt seriós i, de l'altra, molt teatral: els seus gestos exagerats, les amenaces (‘Me'n vaig de casa!’ ‘Doncs ves-te'n!’), les passions... A mi el teatre italià em serveix per explicar la meva manera de veure una família i una relació humana”. Filumena Marturano, que Vittorio de Sica va portar al cinema amb Sofia Loren i Marcello Mastroianni (Matrimoni a la italiana) explica la història d'una dona (Clara Segura) mantinguda durant 25 anys per Don Domenico Soriano (Enrico Ianniello) que decideix fingir una malaltia per, al (presumpte) llit de mort, demanar-li matrimoni. El capellà que venia a donar-li l'extremunció se n'encarregarà. Filume’, en casar-se, s'aixecarà del llit fresca com una rosa.

“Els personatges de De Filippo són de postguerra, del neorealisme italià, que en temps de misèria s'espavilen”, explica Broggi. “I aquesta picardia necessita d'una certa teatralitat que ens la fa molt propera. Per això al final de cada acte, en aquesta obra tenim gent mirant: el porter, els veïns, l'advocat, familiars, un capellà… Sempre que hi ha un drama familiar en el qual es tiren els plats pel cap, els veïns són aquí”. D'aquí ve la idea de col·locar els espectadors pràcticament dins del menjador, com si cadascun fos un curiós més a la casa. “Així, una tragèdia, el drama que estan vivint, passa a ser una comèdia”, diu el director.

Aquest muntatge estava previst estrenar-lo fa un any i començar a assajar just quan es va decretar l'estat d'alarma. “No vam arribar a assajar”, recorda Broggi. “Més endavant, amb les successives onades de la pandèmia, ja no vam poder ni arrencar-la. Nou personatges suposaven massa riscos... Ara la cosa amb la vacuna sembla que va millor”. Algun intèrpret ha caigut del repartiment per compromisos inevitables, però la majoria s'ha mantingut. Enrico Ianniello ve de la companyia Teatri uniti (la de Toni Servillo) i viu a cavall de Nàpols i Barcelona, per tant parla castellà i es defensa, fins i tot, en català. Clara Segura, per descomptat, torna a fer d'italiana, com a 28 i mig o Una giornata particolare. “Sí, molta gent veu Sofia Loren en Clara Segura, però la veritat és que la pel·lícula (Matrimoni a la italiana) l'hem vist poc”, aclareix Broggi.

El teatre de De Filippo és molt juganer però té molta serietat en el joc

La traducció (de Xavier Valls Guinovart) és respectuosa i està lleugerament adaptada: “Hi ha gags que en l'actualitat no tenen gràcia i tampoc pots treure'ls perquè formen part de la tradició teatral”, explica el director. “Llavors ho canvies lleugerament. Amb Shakespeare també es fa, per evitar passatges que ja no s'entenen o poden fins i tot molestar. Però De Filippo no és ofensiu ni antipàtic. Algunes escenes les acceleres, d'altres les vols allargar, tot lligant l'obra a l'espai i a la nostra manera de veure ara el món”.

Darrere del tercer De Filippo d'Oriol Broggi hi ha la relació Nàpols-Barcelona. “Són ciutats cosines germanes”, proclama el català, convençut que la dominació catalana del sud d'Itàlia durant més de dos segles ha deixat un pòsit important i fecund. “Les ciutats mediterrànies tenen molt en comú, però Barcelona i Nàpols, especialment. Sí que és cert que des dels Jocs del 92 Barcelona s'ha volgut modernitzar, fer-se més europea, i Nàpols, per diverses circumstàncies, no ha sortit d'aquest niu, però tenen molt en comú, i amb el teatre de De Filippo ho podem entendre bé”.

Totes dues ciutats comparteixen tradicions que cal conèixer bé per… canviar-les: “No pots tirar endavant si no tens clar el que vols canviar de les tradicions. Si no hi ha un diàleg amb els problemes existents, no es va enlloc. En teatre, igual: si no tens un diàleg amb la tradició, no entens per què ni com estàs fent les coses i no saps el que vols. De vegades tens clar que vols fer una cosa diferent, però no saps diferent de què. Llavors et pots trobar que no sigui tan diferent. Necessites conèixer el passat per poder proposar”.

Després hi ha l'idioma. De Filippo juga amb l'italià estàndard i el napolità, que s'entén més aviat poc. “Nosaltres tenim un italià que parla castellà, entén i parla una mica de català”, subratlla Broggi, en referència a Ianniello. Tot hi té cabuda: si De Filippo juga amb l'italià com la llengua elevada i el napolità com la del carrer, a Filumena Marturano hi ha personatges que s'adrecen al distingit Don Domenico en castellà (“un ca£stellanu molt marcat per forts accents: Eduard [Muntada] és de Tremp, Marissa [Josa] del Vallès…”) i entre ells parlen català. Quan el senyor Soriano es posa nerviós, li surt l'italià. “Això ens proporciona un joc d'equívocs molt pueril i divertit. Sense oblidar que entendre's superant la barrera de la llengua és una cosa molt humanista, molt democràtica”, sosté Broggi.