Viatge als soterranis de l’arquitectura

Durant més de mig segle de trajectòria professional, MBM Arquitectes, el despatx d’arquitectura i urbanisme que van fundar Josep Martorell i Oriol Bohigas el 1951, va signar uns 1.200 projectes, entre ells obres tan emblemàtiques com el pla d’obertura de Barcelona al mar, la Vila Olímpica i l’edifici del Disseny Hub. Quan van plegar, van donar el seu arxiu al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC), una pràctica habitual entre els professionals de l’arquitectura catalana. Han calgut tres persones treballant a jornada completa durant un any sencer per digitalitzar ben just la meitat d’aquest arxiu. Ho explica l’arxiver Andreu Carrascal, l’home que coneix més bé que ningú les entranyes d’un arxiu que es va fundar oficialment el 1969 gràcies a una comissió de cultura que va engegar el mateix Bohigas. Ara és considerat el millor d’Espanya i un dels millors d’Europa.

Des de fa dos anys, l’Arxiu Històric del COAC és una secció de l’Arxiu Nacio­nal de Catalunya, amb seu a Sant Cugat del Vallès. Gràcies a aquest conveni, s’ha començat a catalogar l’arxiu de MBM Arquitectes. “La major part prové d’una època en què no hi havia ordinador i tot es feia en paper. La quantitat de documents és ingent”, expliquen les arquitectes Gemma Ferré i Inés de Rivera, vocals de cultura del COAC. “Una de les nostres funcions és organitzar exposicions a partir de les donacions dels arxius. La darrera la vam dedicar a Manuel Valls Vergés, el soci a l’ombra de Jose Antonio Coderch. A la tardor, inaugurarem la de Josep Lluís Mateo. I el 2027 voldríem fer-ne una sobre MBM Arquitectes, coincidint amb les celebracions del centenari del naixement de Bohigas”, avancen.

Un centenari que, amb el calendari a la mà, hauria de començar el 20 de desembre d’enguany, però s’ajornarà fins al 2027. La raó és ben senzilla: el 2026 es presenta amb una agenda massa atapeïda. Per una banda, es commemorarà el centenari de la mort d’Antoni Gaudí, amb un programa transversal al voltant de la figura de l’arquitecte reusenc. Per l’altra, Barcelona prendrà el relleu de Copenhaguen i serà la Capital Mundial de l’Arquitectura, inicia­tiva de la UNESCO-UIA que ha reconegut el compromís de la ciutat amb l’arquitectura, l’urbanisme i la sostenibilitat. Tres grans esdeveniments que es nodriran, un cop més, dels arxius d’arquitectura. Un fet que posa de manifest el valor dels arxius com a font històrica i documental. Però el sentit dels arxius va més enllà de la conservació: segons la crítica d’art Anna Maria Guasch, també haurien de tractar-se com a font de recerca artística, com ja es comença a fer en l’art contemporani.

Guasch té una mirada trencadora sobre la funció dels arxius: “Crec que s’hauria d’implementar una nova manera de curar. No tant com un artista, un monogràfic o una exposició històrica o temàtica, sinó com una exposició d’arxius, de recerques col·lectives”. Segons Guasch, autora d’Arte y Archivos. 1920-2010 (Akal, 2011), el futur passa per explorar aquesta via. “Fins ara sempre s’han guardat els documents d’una manera passiva, anacrònica, i jo proposo posar l’arxiu dins del museu, teatralitzant-lo, fer-ne tota una experiència de muntatge. El material de l’arxiu és el document, no l’obra d’art, i el que cal és treballar el document. Això ho fa molt bé Antoni Muntadas, que ha convertit el seu espai de l’Hospitalet en un taller-arxiu. Aquesta metodologia de treball, la d’expandir els arxius, es pot aplicar no només a l’art, sinó a altres camps, entre ells l’arquitectura”, assegura Guasch, que pica la cresta a les institucions. “Encara pensen que l’arxiu és una cosa secundària, que no s’exhibeix. Al contrari, s’ha d’exhibir i, sobretot, pensar en nous formats. Cal superar la vitrina i la prestatgeria d’una vegada”.

Baixar a les entranyes

Tot i que la cita amb els arquitectes i l’arxiver és a la seu oficial del COAC, a la plaça Nova, la conversa es desenvolupa a l’edifici del davant, que el col·legi comparteix amb Caixa d’Arquitectes. Som a la quarta planta, on hi ha les oficines de l’arxiu, l’espai de treball i una sala de consulta amb vistes a la catedral. Abans de baixar-hi, em mostren algunes de les joies que hi tenen guardades i que avui han exposat sobre la taula de la sala. Gairebé és pot repassar l’arquitectura de Barcelona del darrer segle i mig. Hi ha plànols, dibuixos i aquarel·les originals d’Elies Rogent, del moviment GATCPAC, de Lluís Clotet i Oscar Tusquests, d’Antoni Bonet Castellana, de Federico Correa i Alfonso Milá, entre altres, a més de fotogra­fies en blanc i negre. Noms que formen part del patrimoni arquitectònic universal, no només català. “Tenim molt del modernisme, però poc de Gaudí, perquè bona part del seu arxiu es va cremar en un incendi. I tot el de Josep Maria Jujol es troba a la demarcació de Tarragona del COAC, tal com van voler els seus hereus. També conservem una part de l’arxiu de Josep Lluís Sert, la resta és a Harvard. I el de Coderch finalment se’n va anar a Madrid, al Reina Sofía”, explica Moisés Puente, arquitecte i actual director de l’Àrea de Cultura del COAC. Qüestió de diners? Es miren entre ells, somriuen, però ningú es mulla.

Agafem l’ascensor i baixem set pisos. Som en una tercera planta soterrada, ben bé a les entranyes de l’Arxiu Històric. Una sala condicionada —en termes de mesures de seguretat i controls de temperatura i humitat—, però que amb el temps s’ha fet petita pel volum que implica la gestió d’un arxiu d’arquitectura. “Tenim magatzems llogats per a les maquetes, les biblioteques personals dels arquitectes... Ho tenim tot dispers, i la gràcia seria tenir-ho unificat”, reivindica De Rivera. L’arxiu, però, impressiona: armaris búnquer, prestatgeries amb caixes perfectament ordenades i desenes i desenes de tubs on es guarden els plànols.

“L’Arxiu Històric del COAC és dels millors que hi ha”, insisteix Carrascal, que ara mateix està gestionant documents per a sis exposicions diferents, entre elles una que es farà al MNAC a la tardor sobre Jujol, comissariada per Perejaume. A diferència d’altres països, a Espanya no existeix un Arxiu Nacio­nal d’Arquitectura que s’hagi encarregat d’aquesta tasca de preservació. “Per sort, al COAC sempre hi ha hagut la figura del director de l’Arxiu, per tal que no se’ns escapés res. També és cert que hi ha causes impossibles. Els fons d’Enric Miralles i de Ricardo Bofill, per exemple, els gestionen les seves fundacions”, es lamenta Puente, que des d’aquest càrrec està construint un arxiu oral entrevistant arquitectes que ja s’estan jubilant. “És una altra manera que tenim de conservar un material al qual després podrem donar diversos usos”, assegura.

Qui comparteix l’opinió de Carrascal és l’arquitecte Fernando Marzá, que va ser director de l’Arxiu Històric del COAC (2006-2022) i que ara acaba de comissariar Ragon. I després de Le Corbusier? a La Virreina, on s’exposa material provinent del Fons Michel Ragon, conservat als Archives de la Critique d’Art de Rennes, a més d’altres arxius internacionals. “On hi ha un problema gros amb els arxius d’arquitectura és a Espanya, no a Catalunya. El Col·legi de Madrid no ha tingut ni capacitat ni disposició per fer-ho, per això molts arxius encara els conserven les famílies”, assegura qui va ser el responsable de la incorporació de l’arquitectura a les col·leccions del Museu Reina Sofía, que gestiona una trentena d’arxius. De potents n’hi ha dos: el de García de Paredes i el de Coderch. “D’aquest últim només diré una cosa: gràcies que es troba al Reina Sofía esta ben conservat, perquè tenia un gran problema de fongs. La Generalitat donava llargues a la família, així que aquesta el va acabar oferint al Reina Sofia. No van pagar ni un duro, però es van comprometre a parar la infecció. Si no hagués estat així, avui dia del seu arxiu no en quedaria res”, puntualitza, abans d’aclarir que tenia un pacte amb el COAC per no emportar-se cap arxiu català a Madrid i que no va participar en l’operació Coderch.

Tot i l’aparent rivalitat, el museu madrileny i l’arxiu barceloní treballen en sintonia. “Quan estava al COAC, vam signar un conveni per tal que el Reina Sofía ens fes d’aparador, perquè aquí no tenim un lloc permanent per ensenyar coses del nostre arxiu. Aquest tracte ens convé a tots: ells ens restauren material i després el mostren ben acreditat”, explica Marzá, que defensa que els museus tinguin peces d’arquitectura i urbanisme integrades a les col·leccions permanents. “Així es difon l’interès per aquestes disciplines, la gent no és conscient de com els determina la vida”, assegura. Marzá també critica les institucions que prefereixen apostar per exposicions on es veu un logo, que no pas fomentar la construcció d’arxius. “És el cas de La Casa de Arquitectura de Madrid, que és pur lluï­ment perquè s’han oblidat de fer l’arxiu. Només amb el fons del Ministeri de Foment podria ser brutal, però ara mateix no és més que un magatzem de carpetes”, rebla. I aquí torna a ressonar el discurs de Guasch: “Reivindico que els arxius surtin dels soterranis i pugin a la planta noble. Es tracta de treballar amb els documents, de donar-los la importància que mereixen”, assegura, conscient potser que els arxius són el darrer reducte de la història palpable.