Totoro i el ‘true crime’ parasitari

Suposo que és l’efecte d’una bona pel·lícula que a cada visionat en descobreixis noves capes, fins i tot quan l’has vist cinc-centes vegades en cosa d’un mes. Parlo d’El meu veí Totoro, la faula de Miyazaki del 1988. Dues nenes es muden al camp i allà coneixen una mena de conill gegant màgic que ronca, udola i es deixa veure de tant en tant vora la soca d’un camforer. Les primeres vegades, la simplicitat de la trama em va enganyar: pensava que seria com els Durrell, una d’aquelles produccions on “no hi passa res” i que oferia un refugi momentani dels afers terrorífics del món. Com els Durrell, Totoro comença amb una família que s’instal·la en un casalot enmig de la natura; la mare està malalta a l’hospital, i el pare, un home tendre i atabalat que sovint s’oblida de fer el dinar, fa de professor universitari. Les dues germanes corren lliures pel bosc i interactuen amb els esperits màgics. El principal és Totoro, una barreja de gat, conill i mussol que emet uns brams temibles i es desplaça en un gat-bus que només poden veure els infants. Tot plegat és un combinat perfecte de màgia infantil i bucolisme rural, amb l’afegit de la fantasia immobiliària que evoca.

Però després d’uns quants visionats, una melanconia terrible comença a tenyir la pel·lícula. La mare absent i la proximitat de la mort són com una línia de baix que subratlla cada trobada màgica. El mateix Totoro, flonjo i entranyable com és, no deixa de ser enigmàtic. És una criatura amoral i ambigua que recorda més una divinitat hindú que els monstres inofensius dels contes infantils d’avui. Mentre veia Tardes de soledad, el documental taurí d’Albert Serra, veia flaixos de Totoro al rostre impenetrable del torero. No descarto que haver-la vist tantes vegades m’estigui fent al·lucinar. En qualsevol cas, no estic sola: buscant companyia a internet, he topat amb una teoria espantosa que, pel que sembla, fa temps que circula. Segons diu, tota la pel·lícula estaria inspirada en un cas real del 1963, quan una noia de Sayama va ser assassinada i la seva germana es va suïcidar. Totoro, llavors, és en realitat un déu de la mort, i les dues nenes protagonistes, després de regalar-li un paraigua i volar i fer créixer arbres amb ell, acaben mortes. Suposadament, el mateix Miyazaki va escampar per la pel·lícula desenes de pistes que en confirmen el rerefons mòrbid.

Aquesta teoria va arribar a ser tan popular que el mateix Studio Ghibli va desmentir-la oficialment l’any 2006. Això m’ha reconfortat. A Miyazaki no li cal recrear un crim real, traumàtic, ni fer grans teories sobre la maldat humana per bastir el seu univers. Això ja ho fan els qui aspiren a ser Truman Capote, i sovint es queden a mig camí, com el Carrère de l’Hacendado que aquests ­dies ocupa titulars. L’impuls de vincular la pel·lícula més entranyable de l’univers amb un crim monstruós diu molt de la mentalitat parasitària del dolor aliè que alimenta la indústria del true crime, també al món editorial, però això ja seria un altre article.