‘Wolfgang’ i l’ham de l’èxit

Al programa de subvencions cinematogràfiques de la Generalitat es fa una distinció intrigant. El 2024 es van convocar ajudes per valor de 2,6 milions d’euros a “projectes d’alt interès cultural, cinematogràfic, social o experimental, amb especial atenció a les òperes primes i als nous realitzadors”. Però també hi ha 4,4 milions per a projectes d’interès cultural “amb vocació de mercat”. I, finalment, dos milions estan pensats per ajudar, ras i curt, a ”projectes amb vocació de mercat”. Aquesta vocació s’identifica quan hi ha una estratègia de màrqueting i de distribució. Curiós. Una cinematografia necessita una indústria i aquesta, per definició, acut al mercat.

Un cinema entotsolat és impensable o una equivocació. De fet, els Lumière no van inventar el cinema. La factoria Edison oferia imatges en moviment pel visionat individual als locals de quinetoscopis. El que van inventar els Lumière va ser el públic, convocant-lo col·lectivament a una sala de projeccions. Ara bé, anar al mercat s’hi pot anar de moltes maneres. I no és la mateixa com ho fan Jaime Rosales o Albert Serra que com s’hi presenta Santiago Segura. Per altra banda, un bon taquillatge és un èxit, però no forçosament un mèrit perquè no hi ha fórmules aplicables per aconseguir-lo llevat que et dediquis a fer la mateixa pel·lícula nou vegades (Fast & Furious).

El cinema català aquí s’entén com ho va fer una de les definicions no consensuades del Congrés de Cultura Catalana del 77 (cinema produït a Catalunya i no només el parlat en català) i que de fet accepta l’Acadèmia del Cinema. Un cinema català, que portava molt anys d’esquifida supervivència, però que, com es va veure a la darrera gala dels Gaudí, coneix algunes alegries. L’any passat, El 47 va fer, segons dades del ministeri de Cultura, 3,2 milions d’euros de taquillatge i Casa en flames, 3,1. Uns bons pessics. S’ha de tenir present, però, que Padre no hay más que uno 4 va recaptar 13,4 milions i La infiltrada, se’n va endur 8,1. És clar que Del revés 2 (Disney)va recaptar 45.539.329 d’euros a les sales espanyoles. Qui mana, mana.

I ara tothom parla de l’èxit de Wolfgang (Extraordinari). Aquesta comèdia familiar de Javier Ruiz Caldera només els dos primers dies d’exhibició ja va fer 430.000 euros. Es fàcil, doncs, profetitzar que serà un èxit. Produïda per Lo Vi Films, Nostromo Pictures, Telecinco i Wolfgang Película AIE... 3Cat també intervé i compta amb la participació de Movistar Plus+. Tele 5 en fa una promoció intensa. I a Catalunya se subratlla que 50 sales han estrenat la versió original del film, en català.

Un fet destacable perquè alguns distribuïdors multinacionals semblen creure que la versió en català només té sentit en el cinema infantil. Això sí, aquesta mateixa versió no arribarà a les Illes Balears i de manera residual ho farà a la comunitat valenciana. Curiosament, la productora catalana Nostromo, que participa a Wolfgang, té un altre títol en cartera, El secreto del orfebre, estrenat a finals de febrer i que el 6 de març, segons Taquilla Española, havia col·lectat 756.770 euros. D’aquest no se’n parla.

A propòsit de Wolfgang, Javier Ocaña, en aquest diari va defensar-la davant l’estigma que pateixen les anomenades pel·lícules familiars. Un estigma justificat, entre d’altres raons, perquè acostumen a ser molt dolentes. Com diu Ocaña, aquest no és el cas. I té raó. És una pel·lícula que es podrà adscriure parcialment al gènere feel good perquè, es nota, vol que el públic acabi sentint-se bé, reconfortat, però no evita algun tràngol. No sempre és tova i fa una intel·ligent administració de les trampetes emocionals. I per sobre d’un bon ham narratiu hi ha una actuació superba de tots. Començant per Miki Esparbé i acabant amb un merescut rescat d’una esplèndida Àngels Gonyalons.