Josep Maria Llompart, protagonista del Dia Mundial de la Poesia

Un cappare perifèric, Josep Maria Llompart de la Peña (Palma, 1925-1993) ―tendria cent anys―, fa de fita del Dia Mundial de la Poesia, proclamat el 21 de març per la Unesco i exaltat per la Institució de les Lletres Catalanes. El seu poema ‘Desamor’ esdevé un pamflet oral i missatge virtual per la dispersió digital: en català i en vint-i-tres idiomes més del món. El cant es ferma així: “com si definitivament / et morissis en el cap de cantó de la memòria”.

Pep Llompart, poeta civil, persona que semblava feta una peça única, deixà bona obra a bastament i una fulla de serveis transversal. Educat, irònic i radical si s’ho pagava, va ser la mà dreta de Camilo José Cela (als cinquanta fou gerent, subdirector i secretari de l’estrena dels mítics Papeles de Son Armadams, amb José Manuel Caballero Bonald). Després, durant dècades va ser director literari a l’editorial Moll, de Francesc de B. Moll, més Sanchis Guarner i Aina Moll.

Llompart marcà una època literària i destrià autors i estils així mateix. El 1964 escriví el primer cànon, Literatura mallorquina contemporània, i després desenes de títols en vers i crítica. Mai novel·la. Fou president de l’Obra Cultural Balear, de la Federació Llull, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, delegat del PEN Català, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Creu de Sant Jordi, fill il·lustre de Palma i fill predilecte de Mallorca. Un institut de Palma és “el Llompart”.

Vivia en una casa amb jardinet al carrer de Llorenç Riber i posseïa una envejable casa a les altures de Deià, poble imant de l’univers de Robert Graves, Ava Gardner, García Márquez, Mike Olfield o Anaïs Nin. Sa Dona d’en Pep Llompart, n’Encarna Viñas, professora i feminista, té una estàtua de ferro a una placeta a la vora del domicili. L’hereva literària és la neboda, Cèlia Riba, i una alumna molt assenyada Antònia Vicens, de 84 anys, amb qui publicà post mortem Vocabulari privat (1993).

Ciutadà d’anar a peu, no fou forjat al seminari, ni era pagès foraviler, elegíac del litoral o escriptor de l’òpera de la muntanya. Home de criteri i caràcter, mai no va tenir por, tampoc a usar l’arma carregada de raons. I davant 20.000 persones a la primera gran manifestació a Palma, el 1977, per l’autonomia, va aguantar la gran xiulada quan parlava en català. Bona part del públic bramà, reclamà: «Mallorquí, mallorquí, mallorquí!», i Llompart encès respongué a la massa sense arrufar-se: «Català!, català!, català!».

Es llicencià en Dret per Barcelona i mai no exercí de misser, fou funcionari d’obres públiques de l’Estat a Palma i professor de la universitat. Declarat adolescent de casa bona i fill, net i renet de coronells de l’exèrcit, de nin parlava en castellà. Son pare li moblà el cap i l’enteniment amb veus i mots d’una altra realitat idiomàtica distinta de la domèstica, mentre li llegia les rondalles mallorquines. La immersió fou quan suava al llit una lenta malaltia de mesos, com tants d’altres escriptors malalts a la postguerra. Ell va optar pel maneig amorós de les paraules i l’univers immediat.

Els autors de la ceba, els que eren nostrats, notables, varen patir una mort de bòtil o accelerada pels corcs del cranc i els mals del cor. Llompart finí d’una cardiopatia isquèmica als 67 anys quan li feien un grapat d’homenatges, “Gràcies Llompart”, per la seva jubilació. De dues generacions, els escriptors de la seva quinta i molt propers (Bernat Vidal i Tomàs, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Miquel Bauçà, Josep Melià, Damià Huguet, Baltasar Porcel...) no arribaren a vells. Cap d’aquests illencs ultrapassà els 80 anys. Llompart a casa seva emparà i feia lectures de poesia d’amagat dels seus dilectes Biel Mesquida, Miquel Bauçà, Baltasar Porcel, Biel Janer.

Va crear i llançar poetes amb “els pròlegs, prologuets i prologuins de tota casta i color”. Al despatx a can Moll hi havia un rètol gran que advertia que no li demanessin pròlegs o fer presentacions. Era per demés.

L’Any Llompart a Palma l’estrenaren al cementeri, a la seva tomba, no lluny del mur dels afusellaments. Un capvespre fred uns poetes l’oraren amb versos. A prop hi ha oblidada i espenyada la tomba del gran mestre mort joveníssim, amic de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i la del seu guia el socialista i gran escriptor Gabriel Alomar; aquest jeu entre xiprers davall una petita agulla piràmide. Rosselló morí a Barcelona i Alomar exiliat a Egipte.